Gustau Muñoz: ‘La societat valenciana ha reaccionat’

Gustau Muñoz (València, 1951), economista de formació, assagista, traductor, editor, director de la revista L’Espill, és un intel·lectual que, des que s’ha jubilat laboralment, afirma ser amo del seu temps. Llegeix, escriu, publica, incita. Ha recopilat escrits, ha ordenat idees i ha publicat tres llibres durant el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). Com que és un multireincident literari, ja en té un altre de preparat.

—Es dirà Espill d’un temps. Hi combine els meus temes: una mirada al món, una mirada al país, una mirada a la cultura, un exercici de memòria, retrats literaris… Les coses que jo puc fer o que m’agrada de fer són la reflexió sobre la cultura, sobre el país, sobre les persones (perquè, al cap i a la fi, són les que fan la cultura i les que poden canviar aquest país). També tinc sentit de la urgència històrica: crec que hem d’activar els mecanismes de defensa. I no solament de defensa, sinó de construcció: hem de culminar tots aquells projectes que són mig embastats.

—Dit així sona fins i tot optimista, com si aquest país tingués un projecte cultural en curs.
—Sóc per força optimista perquè tinc una mirada històrica. He viscut la resistència contra el franquisme, de molt jove, he viscut les incerteses de la transició, la timidesa cultural i política en l’època de Lerma i els temps foscs (vint anys, que és aviat dit) de política del PP al País Valencià, anorreadora, basada en la corrupció, l’especulació urbanística i la censura. Per força sóc optimista, perquè la societat valenciana ha reaccionat. Ara ens trobem amb gent molt formada, amb unes generacions joves ascendents que tenen les idees molt més clares, i amb un govern, el del Botànic, que malgrat les insuficiències que hi puga trobar, marca la diferència. Per tant, confie en el meu país i confie en la meua gent.

—Sempre destaqueu els punts positius.
—Si ens quedem en el lament, en les coses que van malament, donem pretextos per a la dimissió. En canvi, si observem, dinàmicament però sense ingenuïtat, les coses importants que s’han fet, entendrem molt millor el procés que vivim al País Valencià. A més a més, és a les nostres mans culminar-lo o no. I jo pense que ara tenim més instruments, més gent i més massa crítica que mai. De fet, crec que som a la vora de la massa crítica, quant a incidència i cultura.

—No és pas un discurs que es prodigui gaire, aquest. Especialment parlant del País Valencià.
—Cert. Hi ha un sentit de desfeta, d’insuficiència. Però en general trobe que també en la cultura catalana sempre hi ha aquest neguit. Perquè les fites que ens hem proposat són molt altes. Com deia Simona Škrabec, pensem sempre que arribarem a un nirvana i no existeix el nirvana: l’hem de construir dia a dia. Sí, hi ha un cert sentiment d’autocrítica molt forta, però mirem l’evolució històrica: anant al terreny del llibre, puc dir que jo he viscut en un País Valencià sense editorials. I ara, en canvi, hi ha un esclat d’iniciatives, d’editorials prometedores… I fer una editorial i publicar llibres o revistes no és qualsevol cosa. Darrere hi ha tot un entramat cultural. També hi ha vivència, gent preparada. Per tant, tenim molts elements en favor nostre, també. Això vol dir que oblide els brutals obstacles amb els quals ens trobem, o les nostres insuficiències? No. En absolut. Sóc molt crític també amb la política cultural que tenim.

—O que no tenim.
—Crec que es podria fer molt més però també done un vot de confiança.

—Heu comparat la societat valenciana actual, la d’aquest Segon Botànic, amb una persona que duia una cama enguixada quan s’ha llevat el guix: amb la carn toveta i poc airejada encara.
—Sí, costa molt la rehabilitació, tornar a caminar. Vint anys del PP al País Valencià, amb Zaplana, amb Camps, tot allò, són molt durs de superar. I hem de valorar la reacció: hi ha hagut una gran mobilització social, sobretot a partir de la Primavera Valenciana. Això no es pot oblidar i diu molt en favor del país i de les generacions que ara pugen. I també hem de tenir presents les rèmores que tot això ha deixat, les ferides; costa molt de remuntar. En el terreny de l’economia i la societat, et trobes un buit quant a inversions en educació, en cultura, en investigació, en posar l’economia al servei d’un projecte que no fos el del turisme, l’especulació urbanística i la via més fàcil d’enriquiment d’uns quants, tot associat amb una corrupció inenarrable.

—Molt bèstia, sí.
—S’ha perdut molt de temps. Del punt de vista de la cultura, hi ha els grans contenidors: què en fas? Què fas amb el Palau de les Arts? Si fas una anàlisi de cost-benefici, incloent-hi el benefici social, et quedaries absolutament esmaperdut. Què fas amb la Ciutat de les Ciències, convertida en una atracció de fira quan havia de ser un centre de divulgació de la cultura científica, per fer arrelar el pensament científic en la societat valenciana? Què fas amb la Biblioteca Valenciana, situada allà, a Sant Miquel dels Reis, que és un monestir preciós com a joia arquitectònica però absolutament disfuncional i, a més, a l’extraradi, que no pot irradiar perquè físicament no té les condicions i, a més, no té ni els llibres a la vista, que no fa de capçalera del sistema bibliotecari. Què fas amb un IVAM que prova de remuntar després d’haver tingut una directora que es dedicava a comprar obres falsificades i a fer viatges impressionants amb una corrupció lamentable? O què fas amb el MuVIM, un museu sempre en cerca de la seua identitat. Què fas amb l’articulació interna cultural del País Valencià, amb Alacant, amb Castelló? És a dir: hi ha unes rèmores tan fortes que expliquen la situació. Ara, jo crec que caldria un poc més d’empenta.

—Aquesta situació ja hi era en els quatre primers anys de Botànic. Arriba un punt en què que comences a demanar cap on va la nau.
—A la primera legislatura tot era il·lusió. Ara hi ha una actitud més exigent. I és lògic que siga així. De tota manera, hem de ser molt prudents, perquè l’alternativa a què hi ha podria ser devastadora. Hem d’intentar ajudar-hi col·lectivament i mobilitzar-nos, el sector de la cultura i els sectors progressistes en general, per analitzar molt bé la realitat i proposar nous projectes, noves idees. També respecte de la llengua: no pot ser que l’ús social no es potencie encara molt més. L’objectiu és clar, però s’ha de reiterar. I s’han de posar les bases necessàries per a dur-lo endavant. Aquí és on som.

—A Corrents de fons analitzeu els determinants històrics externs de la societat valenciana.
—He intentat fer aquesta mirada històrica més en profunditat. Sobretot a partir de l’obra de Joan Fuster. Perquè és el nostre gran referent i la reflexió més important que s’ha fet sobre el País Valencià. I hem d’avaluar-la mig segle després. I recuperar-la. La meua idea és que cal pensar a partir de Fuster, però no repetir Fuster. I reparar algunes injustícies que s’han dit sobre la seua obra. Hi ha un capítol molt llarg, per exemple, sobre la industrialització, on crec que pose en el seu context les opinions de Fuster. I pense que no s’equivocava gens. I que després s’ha deformat i s’ha donat una visió agrarista de Fuster.

—Rebateu l’insistent ‘Fuster es va equivocar respecte de la industrialització’.
—Si estableixes que un pensador que ha reflexionat sobre el seu país es va equivocar en l’avaluació del procés més important que pot trasbalsar una societat del segle XX, en realitat l’impugnes. I considere que Fuster va fer una radiografia molt ajustada de la societat valenciana. És clar que tenia en compte la indústria! Però ell parlava de la ‘insuficiència industrial’. Hem exhumat un text seu anterior a Nosaltres, els valencians en uns volums que va publicar l’editorial Alcides, Un segle de vida catalana, i hi té un capítol dedicat a l’economia valenciana. En fi. I he trobat moltíssims exemples de molta gent que deia com Fuster, d’ambients econòmics valencians, informes del banc de Bilbao, opinions d’economistes, historiadors… tots estaven esmaperduts per l’endarreriment industrial del País Valencià als anys seixanta. Una altra cosa és que, coetàniament, es produïa aquella petita revolució industrial que ha capgirat la societat valenciana. Però jo crec que en un moment determinat convenia impugnar i desactivar què representava Joan Fuster com a via política. I això és la història dels anys vuitanta al País Valencià.

—També cal l’anàlisi partint de la societat actual.
—Evidentment hi ha hagut unes transformacions molt importants: es passa a la revolució industrial efectiva, amb un canvi total en la societat, que deixa endarrere les mentalitats i les relacions tradicionals de l’agricultura i l’artesania. I ara què ens trobem? Doncs una societat bàsicament de serveis, turisme, però també amb una indústria important amb els desafiaments brutals de la mundialització i la resituació en el món de la revolució tecnològica, una societat bàsicament urbana, amb components demogràfics molt més complexos i diversos. Per tant, hem de repensar el país. I ha de ser a partir de la reflexió més important que s’ha fet, la de Joan Fuster. Actualitzant-la i partint de les seues idees bàsiques: donar viabilitat a aquest país, reconèixer-lo com a subjecte històric i polític, i situar-lo en la seua àrea lògica, històrica, cultural i lingüística, que són els Països Catalans. I també cal repensar els Països Catalans en les noves circumstàncies.

—Això què vol dir?
—Que no ens pot deixar indiferents el procés cap a la independència (o no) de Catalunya, no ens pot deixar indiferents l’existència d’estructures autonòmiques en les Illes Balears i en el País Valencià, tampoc què passa a l’estat espanyol… Tot això s’hauria d’anar repensant. No es pot simplement obviar, perquè existeix. Existeix la necessitat del corredor mediterrani, existeix la necessitat d’una articulació econòmica i existeix la necessitat d’una articulació cultural. I tot això, en les noves condicions d’Europa i del món. Intente emmarcar sempre la reflexió en les transformacions que es produeixen arreu del món, perquè ens influeixen moltíssim: el Brexit, la crisi de la Unió Europea, la mundialització descompensada de què som víctimes. Hem de pensar què necessitem, o què volem ser: volem tenir un port immens per a transportar contenidors de produccions de la Xina o volem ser un centre neuràlgic tecnològic i industrial avançat i capaç de sustentar una població de gairebé quatre milions i mig de persones i donar-los futur? Hem de pensar en aquests termes globals.

—Les Corts han aprovat d’impulsar per fi l’entrada a l’Euroregió Mediterrània i el Govern del Botànic mira cap a una altra banda.
—Segur que és per reticències polítiques conjunturals, però vist estratègicament és un greu error. Crec que hem de tornar a una reflexió activa i a una articulació molt important, molt militant, de tothom que estima la llibertat, la democràcia, la cultura, la tolerància i el progrés.

—Heu aplegat, ça i lla, diverses reflexions sobre el procés d’emancipació del Principat de Catalunya.
—Sí. I hi ha la traducció d’un article que vaig escriure per a una revista alemanya intentant explicar el procés i les seues raons a un públic d’esquerres en principi prou refractari a entendre les petites nacions. El nacionalisme porta molt mals records a Europa. Però, és clar, què té a veure el petit nacionalisme defensiu de les nacions sense estat amb el nacionalisme d’estat que ha causat dues guerres mundials?

—Quina és la vostra visió?
—Respecte absolut per al projecte des de la convicció que és un tema democràtic. Tal com a Escòcia o el Quebec es va votar, la solució dels conflictes com aquests és la solució democràtica. Ara, seria ingenu de pensar que aquí s’acaba tot: aquí comença. Perquè les reticències dels estats són molt fortes. Espanya no es pot permetre de perdre Catalunya. I engega els mecanismes de defensa i d’anul·lació del procés de constitució d’un subjecte polític a Catalunya capaç de decidir el seu futur. Amb tots els recursos a l’abast d’un estat, que són molt importants. No es pot menysprear la capacitat de reacció d’un estat. I aquí és on som. En un impàs. Respecte absolut, per tant, i reafirme la necessitat de cooperació, d’entesa, d’articulació. I de solidaritat. Indignació compartida per l’existència de presos polítics i d’exiliats. I la convicció que això és intolerable. I que fa molt de mal a la democràcia.

—S’adonen al Principat que la resposta al País Valencià i a les Illes no és la mateixa que la castellana?
—Alguns se n’adonen, sí. Fins i tot la resposta dels dirigents socialistes valencians i balears no és en absolut la mateixa que la dels anomenats ‘barons’ del socialisme de l’interior. D’una altra banda, hi ha els sectors vinculats a la reivindicació nacional i cultural, que han expressat sempre tant el respecte com la solidaritat. També ha assistit moltíssima gent a les mobilitzacions a Catalunya. Hi ha ‘germanor’, que és un terme entranyable que ve de la Renaixença i que ha caigut una mica en desús. És el terme que conreava la gent de Lo Rat Penat, per exemple. Que, per cert, tenien un almanac encapçalat per l’escut de Barcelona, el de Palma i el de València.

—Significatiu.
—Aquesta germanor, que ha passat alts i baixos, que ha estat durament atacada per l’onada blavera i anticatalanista salvatge que hem endurat però que ja hem deixat enrere (o pel gonellisme a Mallorca), ara s’expressa de moltes maneres. Però amb prudència i respecte. En principi, cada país té la seua dinàmica política. Però, és clar, no ens podem quedar estàticament en aquesta concepció autàrquica: hem de pensar que si el món s’ha fet molt més interrelacionat, nosaltres també podríem unir-nos en algun aspecte, no? És que aquí hi ha un tabú impressionant amb els Països Catalans. I, mentrestant, en una hora i poc, el tren et porta a Madrid, mentre que a Barcelona dura més de tres hores. Si no cau la catenària.

—Acabeu de dir que hem deixat enrere el blaverisme?
—Sí. Roman en uns reductes. A més, com que s’ha identificat amb l’espanyolisme ultra, no té res a veure amb què arribà a ser. Ara com ara no és un agent polític ni cultural present. No hi és. I és interessant, també, això. No vull dir que haja desaparegut, eh? El mantenen en la reserva per si algun dia els convé d’activar-lo. Però també es pot entendre que hi ha uns canvis socials que han anat en detriment d’aquella reacció. Perquè allò va ser un moviment reaccionari, de reacció davant una proposta de modernització social que no acabaven de pair. I va estar molt manipulat pels aparells de l’estat.

—Soleu escriure en positiu, però també repartiu algun ventallot. Els intel·lectuals espanyols…
—En reben, en reben, sí [somriu]. Pense que han ofert un espectacle d’allò que Julien Benda en deia ‘la traïció dels intel·lectuals’: quan s’aparten de la seua identificació amb la justícia i la llibertat i s’adhereixen a les passions del nacionalisme estret, i en aquest cas d’un nacionalisme no alliberador. Un intel·lectual sempre ha de ser crític amb la seua realitat, i amb les causes a les quals s’adhereix. Per això és tan incòmode ser-ho. Però els intel·lectuals espanyols s’han adherit a un nacionalisme d’estat abassegador, no han fet cap esforç per a entendre les aspiracions legítimes i majoritàries de Catalunya.

—O potser sí que les han enteses.
—Sí: o les han enteses massa. Però aleshores, malament, perquè vol dir que han abdicat de la seua funció crítica. Afortunadament, hi ha unes quantes veus en un altre sentit. I, a més, jo no vull extremar mai els judicis. Crec que hem de mirar a llarg termini, i que, en la mesura que siga possible, caldria refer els ponts de diàleg. Però la manca de respecte vers la situació de Catalunya i de la cultura catalana, la manca d’empatia i de solidaritat que han mostrat els intel·lectuals espanyols contrasta molt amb el passat.

—Acabem: feu divisa de l’aforisme fusterià que diu ‘els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres’?
—Tota la raó. Jo provinc d’una família que tenia molta relació amb els llibres. A casa dels meus pares hi havia una habitació que es deia ‘la biblioteca’: amb una prestatgeria molt gran, un moble encarregat i molt utòpic. S’abaixaven unes portetes i cadascú tenia el seu departament i s’hi podia posar a estudiar. La idea era que tots teníem el lloc d’estudi i una biblioteca. Mai no vam estudiar allà tots arrenglerats, però. En fi. També hi havia molts llibres del meu avi, Jacobo Muñoz Alapont, que malauradament no vaig conèixer.

—Memorable, per cert, la frase-descripció de les tietes beates: ‘Jacobo és molt bon xic, llàstima que siga volterià.’
—[Riu.] És una frase impressionant. Et retrotrau al segle XVIII! Què devien entendre elles per volterià? Eren de Catarroja, d’una branca familiar que s’ha mig extingit. Ell va estudiar dret, era un home bastant culte, un dels primers socis de l’Ateneu Mercantil, i faig un petit retrat de què n’he pogut arribar a saber.

—Aquest article, capítol, entrada, ‘Una història familiar’, demana una novel·la.
—Bé, crec que és molt informatiu. Sobretot ho vaig escriure per deixar testimoni d’una altra València. Crec que hi ha molts buits d’informació, o de valoració, sobre la València profunda, que és formada per molts components, com ara les famílies burgeses i com han anat evolucionant i configurant, o no, ciutat.

—Solem associar la València burgesa a la cosa estrafeta de Rita Barberà…
—Doncs no. No. Hi havia una València molt del règim, molt franquista, molt d’extrema dreta, sí. Però també hi havia les restes del naufragi, diguem-ne, dels estrats que havien simpatitzat amb la República, que configuren una altra cosa i que, en la mesura que es van poder refer, marcaven un poquet la diferència. Aquesta burgesia franquista de Rita Barberà és un sector, però n’hi havia més. I ha viscut un procés de degradació. L’Ateneu Mercantil va arribar a tenir nivell, per exemple. Hi hagué un homenatge a Joan Fuster el 1968!

—Dels llibres n’heu fet ofici i passió: de la reivindicació de la cultura, també.
—La cultura és consubstancial a una societat complexa i civilitzada. L’espai de la interrogació, de la problematització… té molts vessants. La lluita per la cultura és, des del projecte de país, absolutament fonamental. Però, més enllà d’això, no entenc una vida sense cultura, sense llibres, sense música, sense teatre, sense cinema… Què seria? Val a dir que em situe en la visió de Fuster, que era un antielitista. Això devia posar nerviosos a alguns, també. Certs sectors privilegiats utilitzen la cultura com a element de distinció. I no: la cultura ha de ser accessible a tothom, la societat no pot estar escindida entre els de dalt i els de baix, cultes o incultes, poderosos i desposseïts. Una societat humana decent és aquella en què tothom troba el seu espai i no està sotmès a privació en cap dels sentits, ni material ni espiritual.