Guiris de segona

El turisme lloucost som nosaltres. Som tan poca cosa, valem tan poc, que el personal que ens atén ni tan sols es molesta a prendre en consideració la nostra llengua. Amb entendre-la ja fan, i en alguns casos ni això.

Hotelers i restauradors fa setmanes que reclamen (en algun titular he llegit que “exigeixen” i tot) el relaxament de les restriccions i la reobertura de fronteres per poder-se refer del daltabaix econòmic. La reclusió forçosa d’aquest any llarg (en els dos sentits del terme) ha fet aflorar el debat sobre el model econòmic del país, però, a jutjar per la rapidesa amb què tornen a aparèixer les siluetes dels ferrys a l’horitzó, tot fa pensar que no escarmentarem ni poc ni gaire. Continuarà el xancletisme, continuarà la massificació i continuarà la contractació de personal poat del fracàs escolar. El capitalisme és així i no hi podem fer més, senyora, ens diuen. El còctel perfecte per a donar el cop de gràcia a la conversió del país en una provincieta hispano-europea.

Els empresaris que es juguen les garrofes amb la deambulació global tenen pressa per rescabalar-se de les pèrdues, però sembla que no tanta per millorar el servei. En dura competència amb l’administració, tot s’ha de dir. Per exemple, en l’atenció al client, que se suposa que és un dels fonaments de l’activitat llur. I un dels elements clau de l’atenció al client és la llengua. Ens fem tips de veure escenes de pintoresquisme berlanguesc protagonitzades per personal monolingüe que malda per dir tres paraules malgirbades en anglès o francès al guirillam però que no fan ni el més lleu esforç amb els guiris d’aquí, que som tu i jo. El vocabulari bàsic: bon dia, què voldran?, una cambra de matrimoni, aigua freda o calenta, un cafè amb llet, un cafè amb gel, són vint-i-sis euros, al fons a la dreta… Per què milers de cambrers, empleats i funcionaris que treballen de cara al públic no s’esforcen gota a aprendre una terminologia que els costaria… què?, una tarda de classe? Un parell de dies de pràctiques? Un curset d’una setmana, pels que busquen, ehem, l’excel·lència? Doncs molt senzill: perquè l’amo no els ho demana. I l’amo no els ho demana perquè, malgrat que la llei hi obliga (d’aquella manera a què la llei obliga en aquest país: només a una part dels legislats, si fa no fa el 35%, ves per on), el client català no ho reclama. I com que el client no ho reclama, per quins set sous l’empleador s’hauria de complicar la vida exigint a un treballador (segurament) mal pagat un esforç extra? Que després aquest senyor o senyora propietària sigui un o una gran patriota, i faci grans proclames a les sobretaules i pengi grans estelades al balcó i digui grans penjaments dels nostres polítics traïdors, pot molt ben ser. Però entre la llengua i la pela no hi ha dubte possible. M’agradaria saber quants empresaris catalans inclouen entre les obligacions dels treballadors atendre la clientela local en la llengua que toca (el que seria el model Bonpreu, exacte).

És clar que l’administració no dóna gaire bon exemple, tampoc. En l’activitat turística resulta menys visible, però, tot i així, per a ajuntaments, diputacions i altres ens el requisit lingüístic continua essent paper mullat. Ja sé que és difícil trobar personal, i que moltes vegades s’han de fer contractacions a cuitacorrents, o hi ha canvis d’última hora, o fins i tot cal tornar favors inconfessables en forma de cosines o cunyats per col·locar; però quant triga una persona destinada, posem per cas, a vigilar un aparcament municipal, a aprendre les quatre coses que necessitarà per a atendre el públic? Realment sóc jo, l’usuari, qui li ha de recordar les seves obligacions?

I aprofito aquesta convergència d’incompliments per part dels dos àmbits, el públic i el privat, per rematar la protesta tot traient el tema d’un altre subsector molt en auge aquests dies: el lleure infantil. De la mateixa manera que el dia passat reclamàvem un reglament lingüístic per al Departament de Salut, també valdria la pena, trobo, no deixar desemparats els monitors i monitores de les mil i una colònies, estades i campaments que es fan al llarg i ample del país. Tant si les munta el centre cívic (públic) com si és Rosa dels Vents (privat). Perquè si no es donen indicacions, si es deixa que cadascú s’ho manegui com bonament li passi per la barretina, el que s’ha vist fins ara és que la submissió intravenosa porta el castellà a arrasar amb tot, igual que en els altres sectors, i la canalla no catalanoparlant no solament perden una ocasió d’or per a llançar-se a la piscina de la llengua sinó que interioritzen encara més el missatge fatal segons el qual el català és la llengua de l’escola i prou. Si històricament hi ha hagut un espai on la catalanoparlància ha estat capaç de fagocitar forans és el de l’escoltisme, l’excursionisme i el focdecampisme en general. Si perdem també aquest llençol (completi la frase vostè mateix).

[Acabo la peça amb un aclariment que vatros que sou espavilats podeu aprofitar com a pràctiques d’estiu, referit a l’adjectiu “nacional” que he posat al subtítol. Ho faig amb una anècdota d’allò més suada que, tanmateix, no para de renovar-se. Som en una terrassa, a punt de dinar/sopar. Per completar la comanda, el cambrer demana quin vi volen els senyors, els senyors pregunten quins tenen i el cambrer recita mitja dotzena de señoríos i valdealgos. “No, no, del país, nacionals, dic” i el cambrer que sí que sí, que són aquells, que són riojas, valdepeñas i riberasdequithaparit. En aquell moment, un cop més, el client català ha de fer un esforç suplementari que la gent del món normal s’estalvia: muntar ràpidament una assemblea interior i decidir si aquell dia té prou esma per posar-se pedagògic o deixar-ho córrer, amb el resultat igualment empipador que, si opta per la primera, haurà de fer una mitja arenga (si és dels combatius) o empassar-se la vergonya de sentir-se un pagerol (si és dels prudents), i si en canvi opta per embeinar-se-la s’haurà de passar l’àpat maleint la seva covardia i la del país on li ha tocat agonitzar.]