Guiomar Amell: “Hem de continuar batallant. No hi ha alternativa”

Guiomar Amell (1938) és la senyora de vuitanta-tres anys que es va plantar davant Pedro Sánchez al Liceu de Barcelona per reclamar-li un referèndum d’independència i l’amnistia. La seva imatge enmig del passadís amb el president dels espanyols va omplir els diaris. Però no és la primera vegada que fa activisme. Amell va participar en la vaga del 1956 a la Universitat de Barcelona, a divuit anys. Quan en tenia vint-i-dos va participar en els Fets del Palau de la Música (1960), i va desplegar una bandera catalana a la Sagrada Família durant la desfilada militar franquista. Casada amb Llibert Cuatrecasas, diputat per Unió Democràtica de Catalunya (UDC) al congrés espanyol, Amell ha estat consellera nacional d’UDC durant dècades, i ara ho és de Demòcrates. Va anar a l’acte del Liceu convidada, essent com és presidenta del Col·legi de Belles Arts, carrera que va fer a seixanta-cinc anys. Amell rep VilaWeb a casa seva a Barcelona, a la cruïlla de l’avinguda de Sarrià i la Diagonal.

—Per què vau voler dir-li coses, a Pedro Sánchez?
—Vaig dir-me: “A veure, quan vam fer els Fets del Palau de la Música [1960] vam aprofitar una circumstància aliena, un concert de música.” I aquí igual. Una conferència. Seré la noia del Palau i l’àvia del Liceu. Vaig entrar-hi sense una idea concreta de quines possibilitats hi havia de fer res. Però quan vam entrar i em van deixar asseguda al costat del passadís, al centre de la sala, vaig dir: “Això és un voler de Déu. Providència.” I anava rumiant. I al final de l’acte em vaig aixecar quan tothom aplaudia i em vaig quedar dreta sense aplaudir. Quan van acabar els aplaudiments vaig dir: “Senyor Sánchez, això és un monòleg, o pot ser un diàleg?” I va ser quan ell es va aixecar, va venir cap al passadís i em va recollir. El paio és llest. “Vingui amb mi, si us plau.” Em va posar en una saleta, on hi havia quatre coses per picar i beure. Va fer sortir els guardaespatlles. Al cap d’una estona va entrar un noiet. No sé què hi pintava. I allà es va quedar.

—I què li vau dir?
—Que l’any 1960 vaig cantar al Palau de la Música el Cant de la Senyera. Els Fets de Palau. Franco era a Catalunya i va haver-hi una gran repressió. Que amb la transició ens vam involucrar. Que el meu marit va ser dotze anys diputat a Madrid. Llibert Cuatrecasas. Que de la transició en vam participar amb il·lusió, però es va veure que l’autogovern era cada vegada més restringit. No era allò que ens pensàvem. I que ara hi hauria d’haver una amnistia com en la transició. I que sé que deu ser difícil de lluitar contra el deep state. “Molta sort”, li vaig dir. I per descomptat, el referèndum. “Els referèndums divideixen la població”, em va dir. Li vaig dir que el seu argument era molt pobre.

—Li vau dir això?
—Home, és clar. És que no és ni un argument. A Suïssa fan referèndums cada dos per tres. Per una altra banda, vaig dir-li que no poden fer servir la constitució com si fos una barricada o un castell inexpugnable per a excusar de no fer el referèndum. Si el govern vol, pot fer referèndums. L’esperit de la constitució fomentava els principis de subsidiarietat a tots els nivells. Això ha desaparegut. I què més li vaig dir? Doncs posats a fer, li vaig dir que quan Espanya vol perjudicar Catalunya, es perjudica a si mateixa. El corredor mediterrani és un bé per a Espanya i per a Catalunya.

—I dels indults no en vau parlar?
—No vaig ni parlar-ne. Tal com els han fet són una espasa de Dàmocles. És com al nen que li diuen, surt del quarto de les rates, però si ets dolent, t’hi tornes a posar. Això no li vaig dir a Sánchez, t’ho dic a tu ara.

—Independentista de sempre, sou?
—Abans ni m’ho pensava. Jo volia defensar Catalunya, ja de petita. Vaig aprendre a llegir en català amb els llibres de Folch i Torres.

—Sou del 1938.
—Sí. De fet, vaig néixer gràcies als bombardaments de Barcelona. Ho he descobert tot escrivint el meu llibre de memòries: Viure, conviure… ésser! A Catalunya (1938-2014) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). El meu pare i la meva mare treballaven en un laboratori, fent vacunes contra el tètanus a la Creu Roja. Molt de tètanus, aleshores, hi havia, perquè hi havia molt de cavall a l’exèrcit. Amb els bombardaments de Barcelona van caure bombes ben al costat de casa del pare, a tocar del Ritz. Com que mon pare tenia accés a una masia de Sant Pere de Ribes, on guardava els cavalls per a fer les vacunes, li va dir a la meva mare: “Vine amb mi.” La mare de la mare li va dir: “Us heu de casar, almenys.” I van buscar un capellà, que l’any 1938 els va casar d’amagat. La meva germana va néixer onze mesos després, també a la guerra. A la guerra n’hi ha molts. Però així funciona el cervell, en una guerra. Ho he tractat molt, això del cervell.

—I per què el tema del cervell l’heu tractat molt?
—Perquè és importantíssim per a educar la gent. Jo de jove vaig fer Arts i Oficis a l’Escola Massana. I després he fet Belles Arts a seixanta-cinc anys, a la universitat. El cervell em va interessar quan feia classes de dibuix al Sant Gregori a nens de deu anys a catorze. Moment crític, perquè es comença a utilitzar el cervell de manera conscient. L’ensenyament és fer funcionar el cervell de les persones. No és embotxar-los de continguts. Vaig trobar els llibres de Betty Edwards, que van ser una revelació. Una constatació d’allò que jo pensava. Els vaig trobar en un viatge amb el Llibert a Itàlia en una llibreria italiana. Dibuixar amb la part dreta del cervell. I Desvetllar l’artista que hi ha en nosaltres. Són dos llibres preciosos. Jo els llegia i anava dient: “Ostres, ostres.” Exultant. Confirmava allò que veia fent classe als nens. També vaig llegir el francès Lagranderie. Parlava del pensament visual i el pensament verbal/auditiu. El cervell funciona amb aquestes dues vies. Si les poses en conjunció el cervell s’expandeix. A part de Catalunya aquest és el tema que m’apassiona més.

—Les dues parts del cervell. La dreta i l’esquerra. Les dones teniu les dues parts més interconnectades. I els homes, més separades. És això?
—És això. Nosaltres tenim moltes més connexions. Hi ha un conferenciant que ho explica amb molta gràcia. Corre pel WhatsApp. Diu que el cervell de l’home està ple de capsetes. I no es toquen entre elles. L’home quan fa una cosa treu la capseta, la fa, i desa la capseta. Com el pescador quan pesca. Tira l’ham. La dona és com una mena de cablejat tot junt i barrejat. L’home compartimenta. La dona, no.

—I quins alumnes vau tenir al Sant Gregori?
—Vaig donar classe a Jordi Hereu, a Quico Homs, a Xavier Bosch, als periodistes Isabel Galí i Pere Martí. Hi ha alumnes de qui en recordo les obres, i algunes que encara tinc guardades. En Pere va fer un calendari maia, dibuixat perfectament. Devia tenir deu anys o onze.

—Com és que a vuitanta-tres anys encara sou presidenta del col·legi de Belles Arts?
—No encara. Ho sóc de fa dos anys. La carrera de Belles Arts la vaig quan em vaig jubilar del Departament de Cultura. Seixanta-cinc anys. M’ho vaig passar molt bé, a la universitat. A part que els professors són un desastre. Ho són, ho són. Sort que era adulta i m’ho sabia prendre bé.

—Teniu la vida en tres etapes. Professora al Sant Gregori, als anys vuitanta entreu a la Generalitat, i al final us matriculeu de Belles Arts.
—Primera època, criatures. Amb trenta anys n’havia fetes quatre. Guiomar, Marc, Oriol i Anna. Ara fan d’economista, de dissenyador, de psicòloga i un altre al Diplocat, sofrint totes les desgràcies. Un cop les vaig tenir una mica grans, vaig fer classes de dibuix. Havia estudiat a la Massana. Però al col·legi Sant Gregori van restringir el pressupost i els dos que vam saltar vam ser els professors de música i d’arts plàstiques. I llavors Joan Rigol em va posar de coordinadora territorial del Departament de Cultura. Vaig ser-hi dinou anys. Allà vaig fer venir Betty Edwards a fer uns cursos al centre d’art Santa Mònica dedicats a professors.

—Quan vau entrar a militar a Unió?
—In pectore, quan els nens eren petits. Però sense carnet. Per si ens detenien, que només un dels dos tingués carnet. El meu marit, en Llibert, l’han detingut unes quantes vegades. I ha estat a la presó. Amb quatre criatures algú no ha d’estar en nòmina dins el partit. No fos cas que ens detinguessin a tots dos. I quan va arribar la transició, aleshores sí. El 1975 em vaig fer consellera nacional.

—D’on us ve la política?
—De l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes. Catalanistes protegits i tolerats per les congregacions marianes. Alumnes dels jesuïtes. Pep Espar, Josep Maria Massip, Enric Cirici, Xavier Polo. Vaig participar en la vaga la universitat del 1956. Al Paranimf. I el meu pare em va venir a treure. Divuit anys devia tenir. Al Llibert, el meu marit, el vaig conèixer de retruc dels Fets del Palau. Els de l’Acadèmia vam començar a escriure amb la màquina Olivetti del meu pare els noms dels detinguts. Ell n’era un. Escrivíem els atestats que van fer els advocats. Jordi Pujol Soley, Llibert Cuatrecasas Membrado, Jaume Casajoana. I jo tacatac, tacatac. I el Llibert va començar a venir amb els nois de l’Acadèmia.

—Heu estat mai detinguda?
—Mai. Però el meu germà em va odiar molts anys perquè la policia veia Amell, el cognom, i es pensava que era ell. En aquella època les dones passaven per idiotes i van pensar que l’Amell era el meu germà. Van associar el nom amb l’home i no la dona. Al Llibert sí que el van detenir. El van venir a buscar en aquest pis tres policies. Un es va quedar i els altres dos van anar a buscar el Llibert al despatx. El van estovar a la Via Laietana. La quadrilla del Creix. El pare de la Inés Arrimadas, no sé si ell el va estovar, però era de la quadrilla del Creix.

—Com el veieu ara, el moment polític?
—Hem de continuar batallant. No hi ha alternativa.

—Referèndum, voleu dir que n’hi haurà?
—Dependrà molt de què passi, no a Europa, però també a Europa.