Guillem Solé (Buhos): “Si véns de fora i t’estimes allò que trobes, ets tan català com jo”

Ja fa vint anys que Buhos pica pedra. Tot i que al principi tan sols versionaven cançons, de mica en mica s’han fet un lloc destacat als escenaris i a les festes majors de tot el país. Ara acaben de publicar el seu setè disc, Sempre dempeus (Halley Records), que diuen que és el més rodó i íntim que han fet mai.

El 14 de març el presenten a la sala Mirona de Salt (Girona), el 15 i 16 de març a Razzmatazz (Barcelona) i el 9 de maig a València. També seran a Madrid l’11 d’abril. Algunes funcions ja han exhaurit les entrades, i en la resta, gairebé. Parlem amb el cantant del grup, Guillem Solé (Calafell, 1979), que ens corrobora que el disc té la gresca i la llum pròpia de Buhos, però amb algunes pinzellades que deixen entreveure una fase més madura i més reflexiva.

—Celebreu vint anys amb un nou disc. Arribar aquí no deu haver estat fàcil.
—La veritat és que quan vam començar això era un hobby, i no ens hauríem pensat mai que acabaria essent la nostra feina. Del 2005 al 2009, teníem les nostres feines a banda, i el grup era una excusa per a quedar. Ens agradava fer cançons, però no va ser fins el 2012 o 2013, quan vam treure Natura salvatge, que no comptem que ens hi dediquem professionalment. Abans també hi posàvem tot el cor, però teníem unes altres coses que eren més prioritàries. Recordo un dia que ens van oferir de participar en un concert solidari de La marató, però no teníem ni nom per al grup. En aquell moment hi havia al nostre local en Manolo, que era el camell del poble, i ens va dir: “Poseu-vos Buhos, perquè sempre esteu desperts a la nit”. I així va ser!

—De fet, en la vostra primera etapa versionàveu cançons. Quin és el punt d’inflexió per a arribar on sou ara i decidir de compondre vosaltres mateixos?
—Va haver-hi un parell d’anys que teníem molta feina. El 2009 i 2010, que era l’època del Guardiola, vam començar a fer cançons del Barça. Jugava el Barça i l’endemà ja trèiem una cançó per als programes de RAC1, de l’APM… Molta gent ens va començar a demanar aquestes peces musicals i de cop ens vam adonar que podíem viure d’això. I vam dir, deixem les nostres feines, ens llancem a la piscina, i ens llevarem a les nou del matí i viurem tan sols de la música. Vam poder estalviar una mica i vam estar-nos un any sencer preparant un disc. Sort que vam fer aquest pas, perquè gràcies a això ara fa un piló d’anys que fem allò que més ens agrada, i que fem realitat el nostre somni. Hem superat les expectatives amb escreix. Era una cosa que abans ni consideràvem, perquè ho vèiem una utopia.

—Sou un grup molt intergeneracional, us coneixen tan grans com joves. En un moment en què tot va tan de pressa, on res dura, com es fa per aguantar vint anys?
—Hi ha hagut cançons que han marcat diferents generacions. En el nostre directe, el 70% de cançons són postpandèmiques, i tenim la sort de fer un repertori que sempre s’ha anat actualitzant. No som un grup que encara visqui del disc de “Volcans” o de “Barcelona s’il·lumina”. El gruix del directe sempre s’ha actualitzat basant-se en l’últim disc. I per a mi això és important, perquè si no m’avorriria molt. Em fa molta mandra tocar cançons molt velles, perquè ja les he fetes tantes vegades que és com una joguina gastada. És una lluita que tinc, la d’anar traient discs.

—Heu fet veritables himnes per a la societat catalana, com “Barcelona s’il·lumina” o “Volcans”. Són d’aquelles cançons que canta moltíssima gent, però potser sense saber de qui són.
—Hi ha molta més gent que coneix “Barcelona s’il·lumina” o “Volcans” que no pas Buhos, segurament, perquè són cançons que han traspassat fronteres. El que ens ha passat amb aquestes cançons ha estat increïble. Amb “Barcelona s’il·lumina” hi va haver el gran clic, perquè de cop i volta anàvem a tocar a la mateixa plaça on havíem estat deu vegades, però ara era plena i tothom encenia les llumetes cantant-te. Amb “Volcans”, sempre explico una anècdota. Vam anar a tocar al País Basc, jo em vaig quedar a l’hotel i després no tenia cobertura per a anar al concert, de manera que vaig fer autoestop. Em van agafar uns francesos, els vaig dir que era un cantant de Catalunya, i em van deixar el mòbil perquè els posés alguna cançó. Vaig posar “Volcans” i els paios coneixien la cançó! No sabien que era d’un grup català, però es veu que a les festes populars d’Iparralde sempre la punxaven. És el poder de les cançons. Jo sempre dic que les cançons ho són tot: un grup que fa bones cançons és un grup que quan puja a l’escenari farà gaudir la gent. I tota la resta és mentida: per moltes campanyes de promoció, per molt guapo que siguis, per molta pasta que tingui el teu pare, si tu no saps fer cançons, tard o d’hora la mentida es descobreix.

—Éreu en el vostre millor moment, llavors va arribar la pandèmia i part del grup es va convertir en Stay Homas. Això us devia obligar a fer canvis. Com ho vau viure?
—La veritat és que per a nosaltres era una alegria, perquè en Klaus amb nosaltres no deixava de ser el trompeta, i allà de cop i volta era el cantant, el líder de projecte. Amb en Klaus feia més de vuit anys que estàvem junts, era –i encara és– el nostre nen, perquè va començar a tocar amb nosaltres a 17 anys. Que a aquell nen, que a més és amic i que aprecio moltíssim, li vagin bé les coses… Què més vull? A mi personalment em va fer molta il·lusió, jo en sóc un fan més. M’agrada que li vagin bé les coses, perquè s’ho mereix.

—I com a grup, va costar de recompondre-us?
—Va costar en l’àmbit pràctic. Vam fer una gira en què en Klaus i en Rai venien uns dies sí i uns altres no. Teníem concerts nosaltres i ells també, i vam veure que així no podíem continuar. Llavors vam agafar en Rati [Carles Ratera] i en Pep Tormo, i ara ja fa quatre anys o cinc que estem així.

—Parlem de l’àlbum que ens veniu a presentar, Sempre dempeus. És una declaració d’intencions?
—Ho hem intentat. Hem intentat estar sempre dempeus, i després de vint anys, no ens podem queixar. Sabem que som uns privilegiats i uns afortunats de poder fer allò que ens agrada durant tant de temps. També ens agradaria que el nostre país continués dempeus, perquè nosaltres sempre hem vist la gent amb ganes de reivindicar, de lluitar i de defensar la seva llengua. I al nostre voltant ara sembla que molts mitjans i molta gent s’ha desinflat, i ara tothom plora i tot va malament. Però nosaltres, quan fem concerts, veiem una gran quantitat de gent amb estelades, cridant, reivindicant, i és gent jove. I no ens dóna la gana de rendir-nos, no ens dóna la gana de posar-nos a plorar ni de flagel·lar-nos. Creiem que hem passat èpoques complicadíssimes, més que no pas ara, encara que no ens ho sembli. Aquí s’ha passat una dictadura, i la gent es va mantenir dempeus. Nosaltres venim d’una tradició musical que va de la Plateria fins al rock català, d’una música festiva, de reivindicació de la nostra pròpia cultura, de la nostra llengua. I ara que és un moment en què sembla que la música que està de moda és una sucursal americana o porto-riquenya, ens feia il·lusió de continuar essent allò que hem estat sempre. Aquest disc és el moment de les nostres vides en què ens hem mirat més endins, i en què ens sentim més orgullosos del que som, i en què més ho volem reivindicar.

—La defensa tan explícita que feu de la independència de Catalunya fa temps que no és tan evident entre els artistes que fan música en català. Vosaltres continueu optant per això, però noteu aquesta diferència amb els qui ara triomfen?
—Sí, segurament és normal, perquè quan tu comences no vols fer les coses que feien els qui hi havia abans. Sempre ha passat. Després sortirà una nova generació que voldrà tornar a reivindicar coses. Té un punt de lògic, però a mi m’importa ben poc què fan els altres. Nosaltres hem fet sempre festa, reivindicació i música popular, i volem continuar-ho fent, perquè som així, ja no canviarem. Per a mi és important que hi hagi grups que cantin en la meva llengua i que triomfin, i que la gent jove vegi normal escoltar música en català. Per tant, si no volen reivindicar gaire, ja ho farem nosaltres, i els qui vindran més endavant. Però, sobretot, que continuïn fent aquestes bones cançons i que la gent jove s’enganxi a escoltar música en català.

—Ara costa més parlar de política? Sembla que la gent hi té menys interès. Això us ha fet considerar si fer-ho o no?
—Depèn amb qui t’ajuntis. Fa més mandra perquè hem sortit escaldats d’una il·lusió col·lectiva, i és normal que després d’una gran esbravada vingui una ressaca. Si això d’ara ho veiéssim amb una perspectiva més àmplia, ens adonaríem que som en el moment de la ressaca, de la post-adrenalina, però és qüestió de temps que es torni a girar la truita. La gent ha quedat molt cremada, vam passar deu anys en què totes les tertúlies parlaven del mateix, i a sobre no ha acabat bé, és normal que durant un temps la gent no en tingui tantes ganes. Però crec que qui té el sentiment no l’ha perdut. Jo em sento català, i m’agrada reivindicar allò meu. No tinc res en contra del castellà, però a casa meva no ve el Pare Noel: a casa vénen els Reis d’Orient i es fa cagar el tió.

—Les lletres del nou disc reflecteixen aquesta ressaca de què parlàveu?
—Hi ha cançons de tota mena, en aquest disc. Hi ha alguna cançó, com “Sempre dempeus”, que és la primera i que dóna nom al disc, que reivindica que la gent que ve de fora, si estima allò que és nostre, són tots benvinguts. Si véns de fora i t’estimes allò que trobes, ets tan català com jo. També hi ha reivindicació amb la cançó de “Foc”, on reivindiquem la cultura del foc, i després també hi ha moltes cançons d’amor, de sentiments… Hi ha una miqueta de tot, en aquest disc.

—Feu una col·laboració amb la influenciadora Mar Lucas, que per primera vegada canta en català. Com ha estat el procés?
—Em feia gràcia fer-la cantar en català, igual que al Juan Magán. És una cosa que a vegades intento fer, però no sempre me’n surto: agafar gent catalana que s’estima la terra però que professionalment s’ha dedicat a cantar en castellà. La Mar és de Sitges, i ja ens coneixíem perquè havia vingut a molts concerts que hi fem. Ella just començava a cantar, i va ser el moment de dir-li que cantés amb nosaltres, però en català. I és un tema que, encara que no t’agradi, quan la toquen, en cantes la tornada.

—A “Amb tu” sentim la veu dels vostres fills. Com ha estat enregistrar amb ells?
—Em va fer molta il·lusió. La meva filla, la Ivet, canta deu vegades millor que jo. I el meu fill està tot el dia està amb la guitarra a les mans. Un dia em van dir: “Va, fem una cançó junts”.  Vaig dir-los que em donessin idees, i la Ivet va entrar a l’habitació i em va dir una frase molt ben parida que és la primera de la cançó: “Ha sortit el sol a la vora del mar, deixa ja el llençol que ens hem de llevar”. Normalment, la meva filla sempre és la que em lleva els caps de setmana perquè vaig a dormir tard, no era difícil que la cançó anés per aquí! I llavors vam intentar fer una cançó d’amor dels pares als fills i dels fills als pares. La cançó m’encanta i, quan passin molts anys, segur que serà un dels temes de què estaré més orgullós.

—“Diumenges” o “Fins al final” no són de l’estil a què ens teniu acostumats. Són més reflexives i calmades, menys de festa. Té a veure amb l’etapa vital en què us trobeu?
—Totalment. A l’hora de fer cançons, també està bé buscar noves textures, i ja no tenim vint anys. Abans fèiem un disc molt festiu, perquè al directe m’ho passo bomba veient la gent saltant, ballant i cantant. Però és normal que ens vingui més de gust mirar cap endins, o parlar d’amor, o parlar de coses que potser en discs anteriors ens feia més cosa. És lleig que ho digui jo, però aquest disc és el més rodó que hem fet, perquè és el disc que és més nosaltres. Hi ha totes les parts: la meva família, la meva vida, Catalunya, la festa… És el disc que més parla de mi, de tots els que he fet. Si algú no em coneix i escolta aquest disc, es pot fer una idea de qui sóc.

—A “Milers d’espurnes” dieu: “Serà la pasta o l’ego qui m’estira”. Què hauria de passar perquè plegués Buhos?
—Que deixéssim de passar-nos-ho bé, o de tenir-ne ganes. De quan va començar Buhos a ara, ha canviat tot, tret de la trempera de mitja hora abans del concert i l’hora i mitja de l’escenari. Si m’hi paro a pensar, de vint anys cap aquí, no hi ha res del que jo feia que encara faci ara. L’única cosa que continua igual és que, una hora abans del vestuari, veus els mateixos gamarussos gaudint amb els mateixos nervis, amb les mateixes ganes, amb aquella ànsia, com si fos l’última nit. És una cosa que ens caracteritza, que a nosaltres ens és igual tocar al Canet Rock o en una festa major amb dues-centes persones, perquè fem la mateixa litúrgia: sortim i ho donem tot a l’escenari. I mentre jo vegi al vestuari que la penya comença amb un xarrup, una abraçada, i que tothom té aquella passió i aquella il·lusió perquè el concert sigui molt bo, serà difícil que pleguem. El dia que entri al vestuari i la gent s’ho prengui com una feina, tanco la barraca.

—Sentint-vos, sembla que tingueu algun ritual sagrat abans dels concerts.
—Sí, en tenim uns quants! Quan acabem de sopar, fem el xarrup, i cantem amb tot l’equip una cançó, que és el nostre l’himne. És una cançó en què diem que estem tots junts, que estem bé… Li diem el “xarrupet de comunió”. Ho fem als restaurants i tothom calla i al final ens aplaudeixen. Després, una hora abans de començar el concert és el cubata time. I quan falten quinze minuts, fem fora tothom i ens quedem els músics repassant els detalls. Ens posem seriosos!

—Sou molt de defensar la festa esbojarrada i desacomplexada. Als catalans ens costa de deixar-nos anar?
—Els catalans no som els més esbojarrats del planeta, però també ens agrada la gesta. Quan surts fora, depèn on vas, al·lucines. Perquè la gent va molt més a fons. Però és que nosaltres venim de Calafell, que és un poble turístic on abans hi havia més pubs que persones. Quan jo hi vivia de petit, hi havia carrers plens de pubs i discoteques, i venia gent de tot Catalunya. M’he criat allà, i de l’1 de maig fis al 30 de setembre, cada nit hi havia un desenfrenament boníssim. Per a nosaltres és normal que hi hagi una mica de festeta. Només viurem una vegada. Amb mesura, perquè a mi ningú m’ha vist mai anar tot borratxo! Amb respecte, però gaudeix, ja tindràs tota la setmana per a treballar. Però si avui és dissabte, passa-t’ho bé, home, que quatre dies i som al clot!