24.01.2018 - 22:00
Guillem Montoro (Paiporta, 1995) recollirà avui l’acta de regidor de Transparència, Modernització i Participació Ciutadana del seu municipi i esdevindrà el primer home transsexual regidor del País Valencià. Ens explica que quan ho va saber va creure que era una oportunitat que calia aprofitar per ajudar a desestigmatitzar la transsexualitat. De fet, Montoro creu que la manca de referents és un dels motius pels quals la societat no ha normalitzat casos com el seu.
—Quan us van oferir la regidoria, vàreu pensar a no fer pública la vostra condició?
—El fet que jo siga transsexual no és de les primeres coses que em van passar pel cap quan em van proposar d’encapçalar la regidoria. La primera cosa que vaig haver de pensar va ser si fent totes les coses que feia a la meua vida podia encarregar-me d’una regidoria a l’Ajuntament de Paiporta. Va ser durant un dinar amb uns amics que vàrem dir que podia ser el primer home transsexual que siga regidor al País Valencià. Vàrem investigar i vàrem veure que sí, que no n’hi havia cap. Vàrem pensar: ‘Açò s’ha de dir perquè és molt important’. A partir d’aquell dia va començar a prendre forma la idea, i fins avui.
—I fins avui el vostre nom ha sortit en moltes pàgines. Quina és la part positiva d’aquesta situació?
—Doncs precisament la pèrdua de la vergonya. Afrontar l’estigma, afrontar la discriminació i fer saber que finalment es dóna veu a una realitat que era oblidada, amagada i de la qual ningú no s’atrevia a parlar per por del rebuig.
—N’heu rebut en cap moment?
—Quan madures, ja no. Arriba un moment de la teua vida que penses que pitjor per a ells, aquells que rebutgen.
—Al llibre Jo sóc així i això no és un problema, explicàveu la importància de tenir referents. No n’hi ha, oi?
—No, no n’hi ha. No hi ha referents visibles en àmbits de reconeixement social. Sí que coneixem Carla Antonelli, que és a l’Assemblea de Madrid; Manuela Trasobares, que va ser la primera regidora transsexual del País valencià, a Geldo, fa uns deu anys… Però realment, no coneixem més persones que siguen referents en uns altres àmbits. Per això crec que el meu cas pot ser important, perquè dóna una cara nova i pot fer que la gent conega vivències i realitats més enllà dels noms coneguts d’Antonelli, Bibiana Fernández o la Veneno. Som molts que ens dediquem a moltes altres coses en les nostres vides i crec que s’ha d’explicar.
—Per això vàreu obrir un canal de YouTube on heu explicat la vostra experiència personal durant el procés en què heu seguit el procés hormonal?
—Sí. És que quan vaig començar a cercar informació sobre el tema, vaig trobar gent que explicava la seua vivència. Però vaig creure que jo també podia explicar la meva per si en un futur podia ajudar algú. I la veritat és que, arran d’això, molta gent s’ha posat en contacte amb mi per demanar-me orientació i consells. És una experiència meravellosa el fet de poder compartir allò que tu vius i, sabent els dubtes que vas tenir, resoldre els d’altra gent.
—A la nostra societat, en general, li costa d’acceptar la diversitat. L’homosexualitat, fa anys, no era gens acceptada. Segurament la transsexualitat encara ha de fer aquest recorregut, oi?
—Sí. Tot ve arran de la visibilitat. Ningú no vol parlar d’aquestes coses. Molts creuen que la transsexualitat s’ha de rebutjar i te n’has d’avergonyir. Ningú no se sorprèn que el presentador que condueix el nostre programa favorit siga gai. No ens ho qüestionem ni ho critiquem. Però si una persona transsexual ho fa visible, encara ens sembla estrany. Això és per la visibilitat. Com més gent faça visible la transsexualitat, més la normalitzarem.
—El problema està en l’educació que rebem?
—Bé, una de les raons perquè la societat és tan quadriculada respecte de la transsexualitat o la diversitat sexual en general és que des de molt menuts ens marquen els patrons de dona i home que hem de seguir per a ser acceptats socialment. Això és fruit de viure en una societat masclista on si un home, per exemple, té maneres de comportar-se una mica efeminades, se’n qüestiona la sexualitat. Aleshores, tot va en aquesta línia.
—Formàveu part de la mesa de treball que va elaborar la llei Integral del Reconeixement del Dret a la Identitat i a l’Expressió de Gènere, més coneguda per ‘llei trans’. Què ha aportat?
—Doncs en aquests moments aquesta llei ajuda moltíssim en el terreny educatiu. Hi ha un protocol que ja s’ha aplicat en totes les escoles i centres educatius del País Valencià segons el qual s’afavoreix que les persones transsexuals que estiguen en un centre puguen utilitzar el seu nom en tots els àmbits. És cert que en l’àmbit administratiu encara han d’utilitzar el nom legal, perquè això depèn de Madrid. Però bé, la llei també permet que els transsexuals puguen utilitzar el servei que decidisquen, o l’uniforme amb què se senten identificats. I també es treballa de manera transversal la diversitat sexual.
