Guillem López Casasnovas: “Menorca és en venda”

Amb l’adveniment de l’estiu, el debat sobre la massificació de Menorca torna a ser damunt la taula. D’ençà de l’arribada dels primers turistes, els anys seixanta i setanta del segle passat, i arran de la constatació dels primers canvis fisiològics que va sofrir l’illa, és recurrent que els menorquins s’interroguin sobre el futur d’aquest territori petit i finit. L’estiu del 2020 va ser una mena d’oasi en què els illencs van redescobrir el paradís. L’any passat, el miratge es va trencar i enguany ja es parla de xifres de visitants superiors a les del 2019.

L’arribada de centenars de vols, de desenes de milers de persones i de cotxes a betzef es barreja amb notícies constants sobre transaccions de finques rústiques que passen de mans dels tradicionals propietaris a empreses estrangeres o fons d’inversió.

El catedràtic d’economia Guillem López Casasnovas (Ciutadella de Menorca, 1955) és un coneixedor profund de la realitat i de l’evolució de l’illa. En aquesta entrevista analitzam la cruïlla en què es troba l’illa, les transformacions econòmiques i socials, i els perills i les oportunitats a què està sotmesa.

—De qui és Menorca?
—[Pensa la resposta] No vull contestar amb un tòpic i fugiré d’una resposta sentimental. Menorca té propietaris i això està lligat al registre de la propietat. I això mou els interessos econòmics en cada circumstància. Deixem-nos estar d’històries. Tu pots sentir que Menorca és teva, però el dret privat identifica qui té l’interès de butxaca i sovint el pot exercir molt per sobre de l’emoció o del sentiment col·lectiu.

—Us ho demanava perquè fa la sensació que a Menorca arriba molt de capital estranger a comprar propietats.
—Exacte. Menorca està en venda. La propietat va canviant de mans a gran velocitat. Surten antics propietaris de l’statu quo més autòcton, més nostrat, i entra capital de fora del qual no sabem el rastre. Ara ja no hi ha ni ascendències ni descendències que puguin identificar d’on vénen aquests doblers. Molts són canalitzats per fons d’inversions d’un capital que no té pàtria.

—A mitjà termini, això quines conseqüències pot tenir?
—Inestabilitat. Per donar-ne un referent, s’ha acabat l’època de Ricardo Squella, quan ser noble implicava no estar involucrat en transaccions mercantils, de diners “bruts”, de manera que preservar la Vall a Ciutadella era consubstancial a ser un marquès, o un duc, amb les finques d’aquest a la zona de Ferreries i es Migjorn. Tot allò que ara ja no pugui frenar l’ordenació urbanística desapareixerà, de la mà del consumisme, de la transacció sense més ànima que la plusvàlua ràpida, per damunt de la riquesa i del patrimoni i del que suposa ser un “senyor” de ver.

—Comprar per vendre i guanyar-hi.
—La gent que entra en aquest mercat és en tot cas diversa. Un exemple pot ser la persona que fa molts diners a Desigual i compra bona part de la Vall i fa coses que donen permanència i valor a la seva inversió, arrisca, amortitza, etc., per tant, fa empresa. Això és molt diferent de qui compra una finca com a refugi de diners mentre espera per tornar-la a vendre. En conseqüència, observem gent que compra a Menorca perquè creu en el projecte de reserva de biosfera pretès, i genera activitat; però també molta més que, com que els diners tenen poca rendibilitat i hi ha molta liquiditat a França, Espanya i a tot arreu, cerca la singularitat de l’illa per col·locar-la amb garantia. Són diners en espera, sempre cercant un excedent per a una nova transacció, sigui quina sigui la depredació que generi.

—Com hem arribat en aquest punt?
—Hi hem arribat els menorquins primer, lluitant per preservar contra corrent els valors de l’illa, allò que bàsicament és de tots i de ningú en particular. I això a molts ens fa sentir orgullosos. Una cosa molt singular és sempre valuosa per única, i compta amb la revalorització pel pas del temps que no li fa perdre identitat, ans al contrari. Menorca és singular. Diferent de molts altres indrets. Una marca compacta. Aquesta unicitat li dóna un valor especial. Però tots aquells que ens hem esforçat per donar un valor per la preservació del territori ens trobem que un dels efectes col·laterals que això ha generat és que algú ara s’enriqueix moltíssim, sense garantia de consolidació dels assoliments anteriors. Precisament de molts d’aquells que s’hi havien oposat! A curt termini, veim propietaris locals amb possessions a l’illa que van venent finques, transformant patrimoni en renda. Capital que ja no crearà llocs de feina per a les generacions futures i que instal·laran en el consumisme les actuals. I observem compradors de pas, com deia. Només uns pocs que han vingut per quedar-s’hi, apropiant-se d’un benefici exclusiu derivat d’aquella singularitat.

—Tot això que dieu passa al mateix temps que hi ha un gran esclat turístic. Però aquest no és el primer. Què el fa diferent dels dels anys vuitanta o noranta?
—La idea que hem perdut definitivament la indústria. Hem negligit el motor fabril i ens hem instal·lat en una dependència total dels serveis. Aquesta dependència és molt perillosa perquè, en general, el turisme és intensiu de mà d’obra i competeix en preus per la via dels costos salarials baixos. Això fa un mal diagnòstic per al futur de la població autòctona, que no troba feines raonables a salaris reals adequats per a fer front a l’elevat cost de la vida que tenim a les Illes.

—Què ho fa, que el cost de la vida pugi tant?
—En aquest cas, no és la demanda interna, sinó l’externa la que empeny els preus. I tant me fa que parlem d’un quilo de llagosta que d’un quilo de gerret, d’un lloguer de pis o d’una hipoteca de casa a preus raonables. La demanda externa marca preus i la domèstica els confronta amb uns salaris insuficients. I això causa frustració a la població que viu tot l’any a l’illa. La gent de pas, immigrants o que ve a fer la temporada, apaivaga millor aquesta situació. Però els joves illencs que es volen emancipar, tenir fills escolaritzats i que volen fer vida normal, ho tenen molt complicat. Ara tenim una oportunitat que els salaris siguin més alts si aconseguim que el sobrepreu que la singularitat de l’illa dóna, i a la qual no han contribuït, se l’apropiïn els de sempre de manera excloent.

—Quina és aquesta oportunitat?
—Ho han assolit els conservacionistes. L’etiqueta de Menorca Reserva de la Biosfera i la llei que s’ha d’aprovar han creat una expectativa que permet a proveïdors i hotelers d’apujar els preus, competint des de la millor qualitat del territori. Ara bé, aquesta pujada de preus no hauria de servir per a donar un excedent addicional al capital perquè el centrifugui cap a altres llocs. En part, ha de servir per a pagar salaris més raonables i crear nova activitat a l’illa. És a dir, els inversors obtenen més beneficis perquè Menorca incorpora el valor de la tasca feta pels conservacionistes. Ells fan caixa sense que, de moment, ni el mercat laboral ni el sistema fiscal garanteixin que aquest benefici repercuteixi també sobre els treballadors i es promoguin noves activitats a l’illa. No es tradueix, tampoc, en la capacitat financera de les administracions públiques de comptar amb una bona acció social d’acompanyament, amb millors equipaments, facilitats per a accedir a l’habitatge, bons salaris i que ningú no quedi exclòs a la nova situació. Es van inflant els excedents del capital en comptes de millorar les condicions dels treballadors, atemorits alguns de competir per qualitat i no per preus. En un moment donat, he sentit tot aquesta situació com una estafa per a molts menorquins, un gran engany que necessitem rectificar des de la fiscalitat i la legislació.

—És una bona eina, la llei Menorca Reserva de la Biosfera?
—És un intent. Jo la vaig criticar inicialment, donada la magnificència amb què es presentava. Em feia por que aspirant a màxims podia passar que la llei no s’aprovàs, perquè realment era molt ambiciosa i posicionaria molta gent en contra. Jo deia, fem menys, però assegurem-nos que tindrem una llei. Perquè mentre no tenim la llei, continuarà passant això que estic denunciant. Ara potser s’acabarà aprovant, amb magnificència de paraules i escàs contingut efectiu. En tot cas, les administracions continuen sense poder fer per si soles la custòdia dels valors de preservació. Moltes coses les ha aconseguides el GOB, una associació sense ànim de lucre inequívoca en la seva defensa de l’illa. “Qui estima Menorca no la destrueix” era i és el seu reclam, però la responsabilitat última en democràcia ha de ser de les administracions. Mentre això no passi, continuem amb les cunetes brutes, un desori d’aparcaments i de trànsit, platges col·lapsades i moltes necessitats socials desateses. L’altre dia, el diari deia que damunt l’illa hi ha 83.000 cotxes; el doble que gent amb carnet. Això vol dir que la realitat desborda l’esforç conservacionista. Si no ens espavilam, arribarem tard. Haurem generat un darrer guany caigut del cel per als que són, com dèiem, propietaris de l’illa, sense beneficis real per a la resta de menorquins. Si no reforçam el compromís de la gent amb les institucions en la direcció de defensar el territori, això nostre haurà sigut un morir d’èxit.

—Fa uns quants anys vàreu encunyar aquesta frase: “A Menorca exportam llicenciats i importam cambrers”. Encara és vigent?
—Sí. Podríem fer una matisació perquè van passant coses d’interès. Tenim projectes europeus Next Generation que poden transformar part de la indústria alimentària, el camp i la mobilitat. A més, igual que mantinc que Menorca és un reclam, ara la tecnologia permet que molts d’aquells llicenciats tornin a Menorca i muntin algunes noves petites empreses. No parlam d’indústria intensiva de mà d’obra, sinó de sectors tecnològics amb valor afegit no malmès pel nòlit o els costos d’insularitat. A Menorca hi ha una certa ebullició d’iniciatives. Llicenciats que retornen, primer, perquè Menorca ara fa més ganes que mai després de la pandèmia i es pot treballar des de casa i, segon, perquè tecnològicament és avui factible en nous sectors emergents.

—És irreversible la pèrdua de la indústria tal com la coneixíem fa uns anys?
—Sí. La vella indústria no tornarà, més enllà d’alguns residus valuosos com la sabata de dona a Ferreries o el calçat de disseny a es Migjorn Gran. La tendència de mercat és que no hi haurà una revitalització de la sabata tradicional d’Alaior o Ciutadella, ni de la bijuteria, ni del formatge. Fixa’t en el formatge. Cada vegada hi ha menys gent que beu llet. El formatge fos que fem el compram de Nova Zelanda, i això no té sentit. La petjada ecològica del transport… i la de totes les vaques: des del punt de vista de sostenibilitat ambiental, tant pel consum de l’aigua com pels detritus, tenen els dies comptats. I això ho sap certa gent que ja comença a pensar en la producció de proteïna vegetal. La bijuteria la fan per quatre xavos a Taiwan i les sabates, fins i tot, a la península, a preus rebentats. La imatge de la indústria tradicional, de “la via menorquina al creixement” amb un cert equilibri sectorial, ha desaparegut totalment i la poca indústria que tenim encara, sobretot la formatgera, penja d’un fil.

—No sé si he entès bé això que dieu del formatge de Nova Zelanda.
—La formatgera, l’antiga El Caserio, compra els concentrats per a fer el formatge fos a Nova Zelanda. Allà l’excedent de llet els fa més barats i els compensa de pagar els nòlits del transport. El que fan a Menorca és completar i transformar i quedar-se els residus contaminants! La formatgera, que ja no té la marca, acaba d’aixecar el concurs de creditors i produeix marca blanca. Treballa per cèntims d’euro fent formatge en porcions per a Mercadona o per a qui el demani. Per tant, o hi ha una transformació o desapareixerà el sector tal com el coneixem avui.

—Abans d’aquests compradors de finques al camp de què parlàvem al principi, a Menorca van arribar certes elits i, fins i tot, una certa petita burgesia del Principat que compraven cases als centres dels pobles. Fornells, es Mercadal, Ciutadella… Mantenen les cases o comencen a retirar-se?
—No tenc la percepció que se’n vagin. És una petita burgesia que, quan el transport tenia uns preus raonables, es permetien tenir una propietat a Menorca com un element distintiu. No veig que desaparegui, però començam a posar-los-ho molt difícil. Tots els que no som residents, com jo mateix, pagam preus altíssims per volar a Menorca. A mi em costa més car que anar a Niça, per exemple, a veure els meus néts. I s’arriba a pagar més per volar a Menorca que a Nova York. Això castigarà aquesta gent que té una casa a l’illa, que la manté, però que cada vegada que hi vol anar amb certa regularitat li costa un ull de la cara. Quan la crisi castigui seriosament aquest col·lectiu, començarà per la casa a Menorca a l’hora de reduir despeses. En comptes d’anar a Fornells aniran a Calonge i ja està.

—Una altra transformació que sofreix l’illa és la proliferació de petits hotelets de ciutat, de cinc o sis habitacions. Hi ha perill de gentrificació?
—Jo no ho criticaré, això. Si hi ha una bona regulació urbanística, això permet que un patrimoni que era en fase d’abandó es revitalitzi. A més, permet de crear una mica d’ocupació local. I generen renda pròpiament menorquina. Aquests hotelets no solen oferir ni dinars ni sopars, per tant, els hostes aniran a menjar a bars o restaurants del poble i això és molt diferent de quan t’estàs a un hotel de la cadena que sigui i agafes un tot-inclòs, quan el que et ve de la cuina ho han comprat en contenidors que arriben a Menorca generant una petjada ecològica i amb poc rastre en la creació de renda per als menorquins. I, a tot estirar, donaran un trosset de formatge perquè t’enduguis un record. En tot cas, per als hotels de ciutat hi ha d’haver regulació, no s’han de generar sorolls al veïnat, s’ha de mantenir un estàndard i s’han d’integrar bé dins el nucli urbà… A més, en general són propietat de gent que ha fet una inversió possibilitant que la casa estigui ocupada i no s’hagi convertit en un niu de coloms i fems al barri antic.

—Hi ha un cert perill que aquesta Menorca de moda, que venen tants influenciadors i famosos, algun dia deixi de ser moda i tot aquest luxe entri en decadència?
—Sí. El procés actual és totalment reversible. Aquells que són aquí de pas, com ara els fons de capital que han comprat finques, tal com hi entren en surten. És gent que fins i tot està disposada a tenir minusvàlues si així tenen possibilitat de fer una plusvàlua traslladant els diners a un altre lloc. No hi ha cap compromís de permanència. Per això és molt important que el capital que entra faci arrel, que vengui per quedar-se i emprengui una activitat recurrent. Que ja hem vist que pot ser una explotació alimentària o vinícola, o per treballar telemàticament des de casa. Hi pot haver altres motius, a més. Si el valor de refugi és individual… Perquè si et dius Cuatrecases, Carulla o Warsavsky i vols tenir una finca d’ús exclusiu, certament, és una privatització, però una privatització que manté el valor de l’illa sense malmetre’l. El problema és quan algú es fa seva una cosa sense fer arrels, i a la primera ventada tot acaba volant.

—Hi ha esperança?
—Sí, i tant!

—Què cal?
—Que la gent es desperti i demani una regulació que estigui a l’altura del que ens interessa ara per al benestar de la gent, com a fruit de l’esforç de preservar el territori. La llei de Menorca Reserva de la Biosfera podria ser el camí. La meva actitud sempre és la mateixa. Si em dius que tot va bé, trauré una llista de coses millorables, i si em dius que tot va malament, trauré la de les coses que van bé. Certament, no hem de perdre de vista tot el que hem aconseguit. Però ara veiem que la derivada en què som en aquest boom turístic és que molta gent es va enriquint. I no precisament pel seu compromís amb el territori. Per això faig una llista de coses que s’haurien de fer perquè la societat menorquina no s’acabés dualitzant, no s’erosionés encara més la nostra cultura i el patrimoni natural, i perquè hi hagués un repartiment d’aquestes rendes caigudes del cel molt més igualitari que no ho és ara. Les institucions públiques són febles i estan desbordades. I aquells que tenim més o menys coses a dir hem de fer un toc d’atenció i oferir la nostra contribució voluntariosa.

—En quin sentit?
—Arribar on hem arribat és una fita, per a molts que ho hem lluitat. Menorca és singular, és reserva de la biosfera i tothom li reconeix un valor extraordinari. No el perdem pel curtterminisme. Si els menorquins professionalment no se’n surten amb bons treballs a l’illa, les noves generacions es perdran i no entendran l’esforç de tot plegat. La nostra cultura és ara als peus dels cavalls d’una economia fixa-discontínua, de poca productivitat, treballadors mal pagats i qualitat turística pressionada a la baixa per l’error de competir en preus. A la persona que sent que està de pas no se li pot demanar compromís social, de respecte a la llengua, i preservació ambiental i custòdia de futur. Hem aconseguit una primera fita contra les tendències més miòpiques dels mercats. No ho perdem ara amb el retorn al business as usual. Aquest és el meu toc d’atenció. I quant a l’esperança, cal que les institucions facin la seva feina. Per això convindria que la gent, quan vinguin les eleccions municipals i insulars, valorés qui és que ha donat el call, qui ha fet l’esforç per la Menorca que tenim.