Guillem Frontera, la vida d’un toter feta literatura

‘El dia que va morir en Villalonga vaig anar un moment a ca seva a donar el condol a na Teresa, la vídua. Al cap de cinc minuts ja vaig baixar i, paf, em vaig trobar en Miquel Bauçà davant l’entrada. I què fas tu aquí?! Però si me’n deies pestes d’en Villalonga! Aleshores ell va contestar: he vengut per assegurar-me que és mort, vull veure el cadàver.’ L’anècdota és una de les moltes que explica l’escriptor Guillem Frontera (Ariany, 1945) en el llibre de converses amb en Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), Guillem Frontera: paisatge canviant amb figura inquieta, que ha publicat Lleonard Muntaner a la col·lecció Mallorquins en Diàleg.

Es tracta de més de quaranta hores de converses que han mantingut els dos escriptors i que s’han traduït en un volum de més de tres-centes pàgines que repassa la vida i obra d’aquest intel·lectual illenc, qui ha estat al darrere de les iniciatives culturals i periodístiques més importants dels darrers cinquanta anys a Mallorca i que és un narrador imprescindible de la literatura catalana contemporània. Potser aquest llibre fa justícia a l’escriptor –redescobert a Catalunya gràcies a l’èxit de Sicília sense morts (Club Editor)– que, segons que explica Pons al pròleg: ‘Té una vida pantagruèlicament rica –té de tot i molt– i és molt entretinguda de llegir perquè un dels principis que han regit els seus dies ha estat la voluntat de passar-ho bé i de viure intensament’.

Amb aquest llibre, Pere Antoni Pons es consolida com un dels millors entrevistadors literaris del país, com palesen els treballs dedicats a Joan Francesc Mira i a Damià Ferrà Ponç. De fet, en la presentació del llibre a Laie dijous passat, reivindicava el gènere: ‘Aquest llibre no només posiciona Guillem Frontera allà on es mereix, sinó que també serveix per a mostrar que el periodisme literari, i l’entrevista en particular, és un gènere on caben tots els altres gèneres, des de la història fins a la poesia, i és això el que m’agrada reflectir en els llibres.’ Pons va arribar a Frontera després d’haver-lo sentit dir unes quantes vegades que ell mai no escriuria les seves memòries. ‘Vaig demanar ajut a la Institució de les Lletres Catalanes per tenir un mínim finançament i, ‘d’aquesta manera, poder enllestir la feina’.

Per la seva banda, Guillem Frontera va explicar: ‘Aquest és un exercici molt important perquè jo no som gens donat a esmicolar els records, però si tens algú que t’obliga a fer-ho, i d’alguns fets en sap més que tu, les preguntes surten soles. En aquest llibre jo he donat el fang, però qui ha fet el gerro és en Pere Antoni Pons.’

El llibre que han fet conjuntament és un exercici de normalitat pel que fa a la literatura del jo del nostre país, però aquest acte de normalitat no sovinteja perquè encara són pocs els dietaris, epistolaris i les memòries que es publiquen, i encara menys sobre autors vius. ‘De totes maneres, hem de dir que aquesta col·lecció de Mallorquins en Diàleg sí que ha contribuït a aquesta normalitat’, segons Pons, mentre que Frontera va recordar que la feina feta per Pere Antoni Pons fins al moment amb els llibres anteriors anava en aquest sentit de normalitat de país.

Un dels moments més intensos de l’acte va ser la sentida abraçada que es feren la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, i Guillem Frontera. I és que el 2007, quan l’autor d’Ariany va guanyar el premi Mercè Rodoreda, va quedar fascinat per les paraules que Borràs va dedicar al guanyador del premi Sant Jordi d’aquell any (Pep Coll per Les senyoretes de Lourdes) i li va dir: ‘Què he de fer perquè qualque dia parlis així d’un llibre meu?’. Borràs va parlar molt bé d’un llibre sobre Guillem Frontera i no estrictament sobre un de seu, però l’abraçada va servir igualment.

Laura Borràs va destacar: ‘Llegir Guillem Frontera és una delícia i fer-ho en aquest llibre-entrevista encara molt més, perquè entronca de ple amb les literatures del jo, en què en Pere Antoni posa l’ham i ell pica. És un llibre que es llegeix com si fos una novel·la, que no està gens malament per a una persona que té aversió a rellegir la seva pròpia obra, o sigui que imagineu què en pensa dels seus records’.

Borràs es va atrevir a anar un pas més enllà i va intentar lligar la bibliografia de Frontera: ‘Tota la seva literatura ha anat al voltant de la destrucció física i moral del seu país, i això es veu en la conversa, hi ha una ràbia davant l’espoli i la vulgarització del país i de l’actitud servil que el du a parlar de vegades de farsa i de gangsterada, per exemple.’

Una veu que és una consciència
Però quins són els mèrits que atresora Guillem Frontera per merèixer un llibre com aquest? D’entrada, una obra fonamental en la qual hi ha dos llibres de poesia en els anys seixanta i una quinzena de títols més que van de la novel·la als aforismes. Frontera també ha fet televisió, ha escrit milenars d’articles a la premsa, ha dirigit grans projectes editorials i és una de les persones que coneix més i millor l’art fet a les Illes Balears. És un home amb un coneixement gairebé renaixentista que fa que a Mallorca tothom el conegui com el ‘mestre Frontera’. El seu periodisme ha marcat posicionaments cívics i línies de pensament, i a vegades, simplement, ha fet retrobar-se amb el món més ancestral de l’illa, com un text que va dedicar memorablement als albercocs i que li va merèixer elogis en cartes al director del Diari de Balears (‘és la primera vegada a la vida que un diari feia olor d’estiu’, deia una).

Borràs va explicar que, en aquest llibre, també es podia veure ‘la vida recent de Mallorca, transformada brutalment sense revolució’. I continuava: ‘A la vegada, podem veure un home que fa literatura mentre respon i que ens explica les paternitats literàries i els jocs de poder i les baralles entre escriptors. És un llibre sobre la literatura i els desordres, sobre l’alcohol, la vida nocturna i sembla que surti del llibre. El que no li perdonaré és que sigui el transcriptor d’Els disbarats de Llorenç Villalonga i no sàpiga on són els originals.’

Antoni Trobat també va exercir d’amfitrió. El periodista i historiador illenc va començar elogiant la col·lecció editorial i va recuperar una figura de les antigues possessions de Mallorca, el toter. ‘A la possessió, tothom tenia les funcions ben atribuïdes, però hi havia també el toter, una figura molt preuada, perquè podia fer qualsevol cosa. En Guillem Frontera ha estat el toter de la nostra cultura a Mallorca, ha comissariat exposicions, ha estat editor, escriptor, periodista, guionista de televisió i, a més a més, ha escrit l’única guia de viatges que també parlava del barri xinès. La seva vida és un viatge fascinant a un període que, per mi, és fascinant, que és la segona meitat del segle XX, amb una mirada de casa nostra cap al món que m’ha aportat més dades sobre la Mallorca contemporània que no les dades de molts estudis’.

Trobat també va explicar que Frontera era ‘una persona veritable, molt allunyada del que ara s’anomena postureig’. ‘El mestre Frontera és exactament tot el contrari’. En aquest sentit, Trobat va explicar com l’escriptor s’havia convertit en un referent per a la seva generació (els nascuts a final dels setanta i principi dels vuitanta). ‘Primer hi arribes llegint Els carnissers, que algú te deixa amb quinze o setze anys, i després t’endinses als articles de premsa i ja tens un referent tant literari com cívic, comences a devorar Frontera i l’acabes de dibuixar com és, heterodox i polièdric, polític en el sentit grec i la persona que més ens ha ajudat a entendre el caràcter mallorquí’.

Quaranta hores de conversa plenes d’anècdotes, certeses i contundències sobre el món, la vida, la literatura i la política i la història contemporànies per posar la llum a l’home que ha estat al darrere de tots els grans fets culturals illencs contemporanis.