25.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 26.01.2023 - 17:45
Si qualsevol de vosaltres té dubtes sobre la seva identitat, sobre allò que és o ha estat, només ha de trobar el taxista filòsof que va dur Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1945) de ca seva a l’aeroport dissabte passat, dia 21 de gener. “El taxista m’ha dit: ‘Jo a vostè el conec i no sé de què’, i jo li he dit que hi havia gent que deia que era escriptor i que per ventura era d’això. Llavors m’ha respost demanant-me: ‘I vostè que hi diu?’ I li he dit que no sabia si ho era, o no, d’escriptor. El taxista ha reblat i m’ha demanat de què havia viscut jo tota la vida? I li he dit que d’escriure. ‘Idò vostè és escriptor, no hi doni més voltes.’” Efectivament, Guillem Frontera s’ha guanyat la vida escrivint. Novel·les, guions de cinema, adaptacions, enciclopèdies i molts articles a la premsa. Entre les seves obres més conegudes hi ha Sicília sense morts, una novel·la negra que ha esdevingut una de les disseccions més brutals de la corrupció a Mallorca. Però el 1979 Frontera ja va publicar La ruta dels cangurs, la primera novel·la negra publicada a l’illa i una de les primerenques en la nostra llengua. Per tot això ha rebut el primer premi a la trajectòria que atorga el festival de novel·la negra en català, Tiana Negra, que ja té onze anys.
—Què significa per a vós un guardó com aquest, que reconeix tota la vostra trajectòria?
—Com ha dit un altre guardonat, significa que cada dia fan més coses perquè t’adonis que ets vell. És un poquet això, no et pensis, un premi de trajectòria. Bromes a banda, em fa molta il·lusió perquè la novel·la negra és un gènere que m’agrada molt, n’he llegit i en llegeixo molta.
—Així doncs, pregunta obligatòria. Chandler o Hammett?
—És necessari haver de triar?
—Quan els vau descobrir, aquests autors?
—Els vaig descobrir molt jove, o bé no tan jove, però aquest va ser un descobriment que va fer sobretot la meva dona, que els va començar a llegir i jo pensava: “Aquesta dona s’ha tornat boja llegint això.” Però un dia ens vàrem trobar en un viatge per Algèria, on anàvem sovint, i jo duia un o dos llibres i els vaig acabar; i ella en duia sis o set de negres, de Chandler i Hammett, i va ser llavors quan els vaig començar a llegir. A més Chandler és ideal en un cas d’aquests perquè has de pensar molt. Quan falten cinquanta pàgines per al final et comença a embullar i ja no saps qui és l’assassí i de vegades no ho sap ni ell. Fins al punt que una vegada rodaven una pel·lícula d’un llibre seu i Howard Hawks, en un moment concret, va demanar al guionista qui era l’assassí i aquest li va dir que no ho sabia. Llavors varen trucar a Hammett a Califòrnia i els va dir que ell tampoc no ho sabia i que no era feina seva…
—Diuen els qui en saben cosa que podríeu fer una bona novel·la amb aquests viatges a Algèria.
—A La ruta dels cangurs hi apareix una mica, i Maria Bohigas m’ho ha insinuat un parell de vegades. Sempre em diu que tenc obsessió africana. Però ho hauria de conèixer un poc millor ara, perquè ha canviat tot molt –pensa tu, amb els anys que han passat. M’agradaria molt tornar-hi i recuperar un munt d’amics que no sé on són perquè tots aquests anys de guerra civil a Algèria han estat terribles.
—La ruta dels cangurs és la novel·la negra fundacional del gènere a Mallorca i un dels motius pels quals heu obtingut aquest guardó. Què hi trobarà el lector que s’hi atansi per primera vegada?
—Llegida avui, en aquesta novel·la cal esperar de trobar-hi una prefiguració de la Mallorca actual. El text ja té molts anys i les coses a Mallorca canvien molt de pressa. Per tant, els anys volen. Ara, crec que les coses ja apuntaven cap allà on anaven i crec que aquest és el mèrit que té la novel·la, és una prefiguració de la Mallorca actual.
—Després de vós, Mallorca ha donat uns quants noms importants en aquest gènere, escriptors que no tan sols han fet negre, com Antoni Serra o Maria Antònia Oliver, per exemple; o aquella novel·la negra i experimental primerenca que és Jack Pistoles, de Llorenç Capellà. Com us hi vau relacionar i què va significar això per a Mallorca?
—No hi tenia gaire relació, amb aquesta gent, no per res en concret, sinó perquè cadascú anava pel seu camí, malgrat la bona relació que podíem tenir. A mi d’aquest fenomen m’interessa això, que precisament la novel·la negra sorgís a Mallorca quan havia de sorgir: això sí que és una cosa en què hem estat insòlitament puntuals. Una novel·la negra als anys cinquanta hauria estat completament diferent, però Antoni Serra, Maria Antònia Oliver i tants altres han fet acte de presència en el moment que n’havien de fer i això no sempre ha passat a la literatura mallorquina.
—Vau guanyar el premi Mercè Rodoreda de relats el 2007, ara fa quinze anys. De sobte, Catalunya va redescobrir un autor que hi havia estat molt present, que hi havia publicat, però que feia anys que no hi publicava cap llibre…
—L’altre dia vaig veure un documental per televisió sobre Frank Sinatra. I no és que m’hi vulgui comparar, de cap manera, però al documental es veu que és un home que va renéixer tres vegades i cada vegada aquest fet li duia més felicitat i molta més força. I és cert, haver estat tant de temps sense fer una feina constant i després tornar-hi i veure que te’n surts està molt bé. Ara, hi ha un cert èxit, però sense fer-ne un gra massa, no hem de fer com aquell periodista que va publicar un titular totalment exagerat que deia “Guillem Frontera arrasa a Alemanya”. Vull dir que me n’he sortit una miqueta i això que faig ara, si ho puc acabar, també crec que estarà bé i això sí que t’encoratja. [Es refereix al dia que vaig publicar aquest titular al Diari de Balears, després de saber-se que la versió alemanya de La ruta dels cangurs, titulada Das Mallorca Komplot, havia venut dotze mil exemplars en quatre mesos, després d’una ronda seva per Alemanya, fins i tot amb una presentació en una comissaria.]
—Va ser un ressorgiment després d’haver-se perdut algun projecte per sempre, com una novel·la, que va restar abandonada dins un taxi…
—Sí, això va ser un bon desastre. Quan he escrit sempre he estat molt poc curós amb les meves coses. Moltes vegades feia només una còpia del text i aquest el vaig perdre dins un taxi. També havia perdut un guió original de televisió, que en aquells moments eren molts de doblers, dins el cotxe de l’estimat i ja mort Pere Noguera. Un dia em va venir a cercar per acompanyar-me al vaixell, però abans vàrem anar a sopar i duia la maleta. Ell no va voler deixar el cotxe en un garatge, el vàrem deixar en un indret envoltat de lladregots i, és clar, la maleta va volar i el guió també.
—I el gran punt d’inflexió d’aquest rellançament de la vostra carrera va ser Sicília sense morts, considerada per tothom una de les novel·les negres que descriuen més brutalment la corrupció a Mallorca…
—És curiós perquè jo no me n’havia adonat, que era una novel·la negra, va ser Maria Bohigas, la meva editora, qui m’ho va dir. I després he vist que algunes estructures del gènere ja eren en moltes novel·les, com a Els carnissers, Cada dia que calles i a Tyrannosaurus. I penses que sí que són negres, però que ho he fet sense cap idea d’escriure’n.
—De Sicília sense morts ara n’han fet una sèrie de televisió. Diferent…
—Quan escrius, quan comences una novel·la, tens la idea que fas una obra d’art. Després ho serà o no ho serà, això depèn de moltes coses, però aquesta és la idea. Ara, resulta que la gent que fa televisió això no ho fa, ells volen treure un producte, que és molt diferent.
—En la vostra recuperació a Catalunya hi ha tingut un paper determinant Club Editor i la fe de la seva editora, Maria Bohigas. Al final ha sortit bé, però com ho heu vist?
—Mira, si n’haguéssim parlat fa trenta anys no sé què hauria passat perquè Joan Sales era un gran escriptor i un gran editor, però jo no en vaig quedar gaire content. Hi havia un bon tracte, sí, però no ho sé, era una sensació estranya. Per tant, si fa trenta anys na Maria m’hagués parlat d’això no sé què hauria passat. Però la relació la vàrem reprendre després d’una nit d’exposicions a Barcelona i de molt bon ambient i va ser quan ella em va demanar que si tenia res li ho enviés i jo li vaig dir que tenia una novel·la. I saps quina és la sensació de tornar a casa? Idò va ser això, la sensació de tornar a casa.
―Una de les moltes feines que féreu mentre no escrivíeu va ser assessorar l’Ajuntament de Palma en qüestions de cultura i exposicions. Era quan governava el PP i el regidor de Cultura era alhora el president de l’empresa funerària municipal. Era un PP totalment diferent…
―I tant, sobretot era un partit regionalista i amb un punt divertit, no com el PP d’ara, que és aquesta cosa enverinada tan estranya. Amb aquella gent hi podies fer el que volies mentre no els creassis problemes. A mi mai no em varen prohibir que fes cap exposició ni me’n van imposar cap, tret d’una vegada una secretària que em va dir que havia de fer una exposició d’una cosina d’Olot del batlle Fageda. Jo llavors vaig demanar més informació i que em passassin la documentació i vaig veure les fotos de les obres d’aquesta senyora i vaig dir que no, que no es podia fer, que allò no es podia exposar. I, malgrat les pressions de la secretària, allà es va acabar la discussió.
―En tot aquest temps –i encara ara– heu fet molt periodisme, molts articles a la premsa. Penseu que tenen transcendència, més enllà de l’impacte que causen en el lector dia a dia?
―Jo en això som molt escèptic i no sé si qualque dia se’n recordarà cap, d’article; en tot cas seran pocs. Fixa’t una cosa: els millors periodistes contemporanis de Pío Baroja no els trobes, i en canvi trobes les novel·les de Pío Baroja, que, entre nosaltres, te les regal…
―Sempre heu afirmat que mai no tornau a llegir els vostres llibres una vegada publicats. Ha canviat la cosa?
―Només amb els que he hagut de llegir per a les reedicions. A Els carnissers vaig passar-hi una mica el raspall, però amb Tyrannosaurus vaig haver de fer dissabte. Saps què va passar? Com que Els carnissers havia tengut aquest èxit tan fantàstic, a Tyrannosaurus vaig dir allò de: “I ara veureu si puc ser modern.” I llavors ja l’hem cagada. Quan et proposes ser modern o ser antic o qualsevol cosa, malament. No és el propòsit que compta, és l’obra.
―I ara mateix escriviu?
—Sí, escric una novel·la que he aturat unes quantes vegades, però cada vegada que hi he tornat m’hi he tornat a trobar i això és bo, perquè el problema de les introduccions novel·lístiques és que, a vegades, si les deixes, se’t poden encallar i ja no t’hi sents. En canvi, amb aquesta novel·la cada vegada que hi he tornat he tengut ganes de continuar. De manera que, en tenir temps, l’enllestiré. El títol provisional és El nou testament.
