Guillem Frontera: ‘El turisme és com el tabac, des de la primera pipada mata’

Guillem Frontera (Ariany, 1945) és un dels nostres millors escriptors. Després d’un llarg silenci narratiu, ara ja fa deu anys que ha reprès amb força l’activitat literària, amb llibres de relats i novel·les que entronquen amb la part més bona de la seva producció. Frontera pot escriure d’allò que li vingui de gust. Sap bastir paràgrafs de gran bellesa, pàgines que apareixen ara i adés com un diamant (i que sovintegen), moments de gran felicitat que és capaç d’originar en el lector. Membre actiu de la Generació dels Setanta, autor de milenars d’articles d’opinió, apassionat de l’art i de la música, la major part dels projectes culturals importants de la Mallorca dels darrers trenta anys han comptat amb la seva implicació o el seu assessorament, bé directament, bé a l’ombra. Ara ha publicat La vida dels cossos, a Columna, un llibre que ens reconcilia amb l’alta literatura.

—Torneu a Proa després d’haver publicat els darrers llibres al Club Editor. Per què aquest canvi editorial?
—És un problema de calendari i d’estratègies. Amb na Maria Bohigas continuarem fent coses plegats, però aquesta vegada Proa m’ha tractat molt bé.

—A La vida dels cossos hi ha un intent de revisitar els anys setanta del segle passat, però d’alguna manera com si el narrador sabés tot allò que ha de venir…
—La temptació de fer-ho hi és, certament, però no crec que sigui així, exactament. Quan et fas gran allò que madura dins teu és la idea del passat, que no existeix, que es dilueix. Passa que el record d’aquell moment s’organitza dins la memòria i en aquell moment esdevé present. Al principi de l’escriptura del llibre jo tenia una imatge, la d’un hotel petit, i em deia: no ho contaràs tot, perquè tothom ja sap que acabarà essent un gran hotel llogat a un extern, perquè ens hem construït com a colònia. Volia explicar històries diverses per situar els personatges, no per refer el passat, sinó per donar-li coordenades i incorporar-hi aquest personatges.

—Un cor massa madur, del 1993, i aquest llibre d’ara tenen moltes concomitàncies. Però llavors  hi vèiem un amor de maduresa en què el sexe era escàs i intuït i ara hi veiem un sexe explícit a la maduresa i potser un amor més esquerp…
—Quan vaig començar a escriure el llibre, el sexe gairebé no hi era present. Hi havia relacions, és clar, però no s’explicitaven. Va ser la marxa de la novel·la que va fer que aquests personatges fessin tombs imprevists. No sé que m’hi va dur, cap aquí, però hi vaig arribar. Hi ha un senyor a Mallorca que deia: ‘En fer-me gran vull fer-me llépol i palpadís.’ I aquesta frase tan villalonguiana volia dir que hi ha un cert tòpic de la lascívia que acompanya la vellesa i potser això és així. Amb tot, els més afectats pels episodis sexuals són la gent jove. Però mira, deu ser ben explícit perquè un professor d’institut un dissabte em va dir que el volia posar de lectura recomanada i el dilluns em va dir que impossible, que tindria massa problemes.

—Això vol dir que encara ens incomoda més el sexe si hi ha adolescents o pre-adolescents que no pas la violència explícita…
—És que els volem protegir contra la naturalesa amb el fracàs que ja tots coneixem.

—Va haver-hi un moment que un llibre vostre, Sicília sense morts, va ser exhibit al parlament, però les coses no han anat gaire bé.
—Home, llavors sí, que el varen exhibir contra en Bauzá i per sort el PP va perdre les eleccions.

—Però amb una mirada una mica més llarga els resultats a les darreres eleccions no han estat gens bons. N’esteu decebut, de l’esquerra illenca?
—Molt decebut, perquè s’ha complit el meu temor, que és que on podien fer feina, que és el camp cultural, hi ha hagut un naufragi absolut. Hi ha excepcions, és clar, però quasi tota l’esquerra ha estat decebedora. I l’exemple més clar el tenim en el Consell de Mallorca, presidit per Més, però on la gerència de la cultura era del PSOE. Em preocupa molt, de la política en general i dels meus en particular, la lleugeresa d’equipatge amb què arriben els elegits, sovint sorgits de les joventuts dels partits i que no han llegit res i, en canvi, tenen patent de mediocritat absoluta. Els partits tenen arraconada la millor gent que hi ha a Mallorca, ni tan sols els varen escoltar a l’hora de fer els pactes. I ho munten tot entre un parell. Ara, si hi posen inútils, s’enfonsaran.

—Viviu a cavall entre Palma i Ariany. Us han sorprès els més de 17.000 vots de Vox a Palma?
—Més que sorprendre’m, em preocupen. Pens que hi ha uns quants vots d’aquests que són conjunturals, però molts són estructurals. I és clar, això vol dir que hi ha un grup de població amb qui no et podràs entendre mai perquè la seva ideologia només es basa en el sí i en el no.

—Heu escrit milenars d’articles però n’hi ha un cada any que, quan arriba l’estiu, tothom recorda a Mallorca. Era un article en què parlàveu dels albercocs. Us el deixarien publicar, avui dia?
—Sí, perquè ja som vell i se’ns permeten més coses, com es permeten els capricis als padrins.

—L’article deu tenir quinze anys. Per ventura us el deixarien publicar però ens en mancaria el referent, els famosos albercocs…
—És que cada dia es deteriora tot. Cada dia l’esfinx de Gizeh perd quilos de material i així, de la mateixa manera, cada dia Mallorca perd vés a saber quantes oportunitats.

—Alguna vegada heu escrit que no havíeu parat de fer feina per mirar de no fer-ne…
—Jo som molt gandul. Només he conegut un home més gandul, el meu germà gran, que era farer i ni tan sols pescava. Mon pare va morir quan jo tenia deu mesos i ell va suplir un poc aquesta figura. I com que era gandul em va passar aquesta qualitat, però he fet una feinada cercant no fer-ne, sí.

—Alguns periodistes i historiadors ja creuen que són dates clau per a entendre la fi de la Mallorca contemporània la dimissió de Biel Cañellas i el recentíssim traspàs de l’editor Pere Serra…
—En el cas de Pere Serra, no hi estic gaire d’acord. Aquests darrers anys s’havia desvinculat molt de la vida pública, decebut de moltes coses i especialment de com havia acabat el seu projecte del museu des Baluard. En Pere Serra continuava veient art i llegint molt, però la seva mort no implica un gran canvi. Si hagués passat cinc anys o deu abans, per ventura sí. En canvi, quan Cañellas dimiteix, mor el conservadorisme mallorquí i el partit passa a ser el partido, sobretot després de la gran deslleialtat de Jaume Matas a Cristòfol Soler. En Matas encara no ha pagat el preu d’aquesta traïció.

—I aleshores, què es per a vós Mallorca?
—Poden ser unes quantes coses. És un espai físic on cohabiten moltes Mallorques o una d’aquestes Mallorques, la que viu i continua evolucionant des de fa molt de temps i on les altres se li tiren al damunt, no sé si legítimament o no. El concepte de foraster no em preocupa gens ni mica, em preocupa el forasterisme, tenim tendència a no admetre res de l’illa com a referència.

—I Barcelona, on vau treballar, on vau comprar un pis i on viu la vostra filla i un nét?
—Barcelona és la capital d’un país molt més fort, potent i estructurat, i no afectat per la destrucció immediata que és el turisme. Beure la primera copa no és dolent, però la primera pipada d’una cigarreta, sí. I el turisme és això, és com el tabac, mata. Barcelona és la gran metròpoli de Catalunya i té una dinàmica de progrés molt més accentuada que no pas Mallorca. Cal dir que la riquesa no significa un progrés per a tots, i a Mallorca hi ha riquesa però no hi ha progrés. En canvi, a Barcelona i a la societat catalana hi ha molt més progrés. Per tant, Barcelona té més recursos i reserves per a protegir-se del deteriorament general.

—Tota la vostra obra novel·lística ha estat molt compromesa amb els fets històrics i socials que us ha tocat de viure. Si fóssiu francès us definiríem com un escriptor engagé. És l’actitud que penseu que ha de tenir l’escriptor contemporani?
—És la meva actitud, però Déu me’n guard d’establir cànons i fer lleis o de redactar normes en matèria d’art. Seria un disbarat. Hi ha molt art que acaba en ell mateix, molta literatura o molts quadres que acaben al marc i hi ha obres d’art que tenen un gran valor i poden anar més enllà. Jordi Savall diu que la perfecció no és un fi, sinó un mitjà. A partir d’aquí pots prendre l’actitud que vulguis. Jo em vull obligar a poder fer-ho tot.