28.07.2020 - 21:50
Observe en la coberta el rostre del Guillem, ell, cada vegada més jove i nosaltres, més vells: els seus divuit anys són perpetus. La Núria ens avisa a la faixa que envolta el llibre: ‘Els fets són tan bèsties que parlen per si sols.’
Primera respiració profunda, en vindran moltes més, aquest és el llibre que mai voldria llegir i no puc parar de fer-ho. Els meus ulls posen l’accelerador, quasi sense respirar llegesc ràpidament fins a la pàgina 48: Abans, 11 d’abril de 1993 i finalment: Després. M’ature en aquest text, sense comes, sense majúscules, només la primera inicial de Guillem, a la manera de la Núria, frases curtes plenes de sentiment, un compendi de les infinites notes de condol que van arribar a la família.
‘condol pel brutal assassinat de Guillem consternat pel vil assassinat del vostre fill que la pèrdua de Guillem siga l’última ens unim al vostre dolor amb l’esperança que l’esforç del vostre fill done els fruits l’enèrgic rebuig per aquest assassinat…’
El Guillem és mort, l’han assassinat, torne a respirar profundament. Tanque els ulls, han de descansar, però la ment no ho fa, recorde perfectament el després. Més d’una generació no oblidarem mai aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors.
Després ve la manifestació: des de les Torres de Serrans fins a la seu d’Acción Radical, milers de persones vam recórrer els carrers de València en silenci, el cor encongit i els punys tancats.
I torne al llibre, i mentre llegesc la carta que Carme adreça als pares dels joves antifeixistes, sent la seua veu, la veu de la dignitat de tota una família: ‘Si teniu por, que no hi vagen, però aneu-hi vosaltres. Demostreu-los fins a quin punt sou solidaris, que val la pena lluitar per una societat lliure i democràtica. Feu que se senten orgullosos de vosaltres, dels seus pares.’
La Núria ens recorda la pancarta ‘Guillem, jódete’ al camp de futbol del València, les amenaces a la família grapen el fetge.
I em torne a aturar. Sóc a la pàgina 97, 4 de desembre de 1993, el feixisme es cobra una altra víctima: Davide. Prenc aire i continue fins al judici de la vergonya.
I amb la frase ‘Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat’ s’acaba el llibre a la pàgina 178.
Passe la mà per la coberta, acaronant la fotografia del Guillem. I deixe el llibre damunt la tauleta; l’he de tornar a llegir, una altra vegada i potser una altra. Amb l’emoció me n’he perdut molts detalls.
No és una novel·la, tampoc un llibre d’assaig, és el llibre de Guillem. Pàgina rere pàgina amb el mestratge d’una escriptora destra, amb ofici, Núria Cadenes intercala fets novel·lats amb fragments del sumari i retalls de premsa. Cada frase traspua estima, lluita i denúncia, en la dosi justa. Un llibre imprescindible, que ha de passar de pares a fills, un llibre que hem de gravar a la memòria, un llibre on Guillem Agulló viurà per sempre més. La faixa que envolta el llibre ens adverteix: ‘Avui, com ahir, el feixisme és una amenaça per a la vida i cal combatre’l. Per les llibertats, ni oblit ni perdó.’
