Guillem Balboa (Més): ‘La reivindicació d’un finançament millor clama al cel’

La poca experiència en la política institucional de Guillem Balboa, batlle d’Alaró, no va ser un impediment perquè, fa tres setmanes, la militància de Més per Mallorca l’elegís per encapçalar la direcció del partit amb Bel Busquets. Balboa va arribar a la batllia a l’estiu, agafant la vara de la socialista Aina Munar, que havia ocupat el càrrec els dos primers anys. D’aquesta manera es complia el pacte de govern del PSIB i Més de distribuir-se la batllia durant la legislatura. Periodista de professió, nascut a l’illa de Boiko (Guinea Equatorial) i mallorquí des dels quatre anys, Balboa és el primer batlle negre dels Països Catalans. Hi parlem de la tasca que li espera al capdavant de Més i de com la formació ecosobiranista ha d’abordar els mesos que queden abans de les eleccions del 2019.

—Vau aconseguir la batllia d’Alaró a l’estiu i vuit mesos després us heu convertit en nou coordinador de Més. Com heu viscut els mesos que us han portat fins aquí?
—Molt intensament, la feina de batlle és molt intensa. És la política viscuda a peu de carrer. I molt intensament també al partit, pel moment que vivíem i perquè se’ns presenta un any i escaig en què haurem d’engegar tota la maquinària. I en aquest interregne, vaig tenir el suport i els companys per a fer un pas endavant i assolir aquesta responsabilitat. Passos enrere, avui dia, ja no són admissibles.

—Fa poc que sou en política i us ha vingut tot rodat.
—Per dir-ho de qualque manera, som acabat d’aterrar a la política institucional i també a la política militant. No havia estat mai d’un partit polític fins al naixement de Més per Mallorca, pel que representa com a projecte plural, obert i sobiranista. Això, i el moment polític que vivíem, em va motivar a fer el pas. Ha vengut rodat? La veritat és que sí, però no he planificat res. He anat dient que sí en situacions que anys enrere hauria dit que no. Això m’ha portat fins on som ara.

—El vostre nom ha sonat com a candidat de Més a les eleccions parlamentàries del 2019. Fer aquest salt entra en les vostres previsions?
—És més una qüestió de focus periodístic que una proposta formal. Es va especular i sondejar el meu nom de la mateixa manera que es va fer amb el d’altres companys de partit. No hi ha hagut res de manera formal, i en un moment donat, un ha de plantejar-se on creu que pot ser més útil per al projecte. En aquest moment, he arribat a la conclusió que com puc ser més útil ara és assolint aquesta tasca de responsabilitat interna dins el partit.

—Entenc que descarteu fer el salt com a candidat a les eleccions parlamentàries?
—No entra en les meves previsions, i no sé si hi entrarà mai. Acab d’aterrar com a coportaveu, encara faig un reconeixement del terreny. Ara mateix em centro en la feina de coportaveu i de coordinació dins el partit, és una responsabilitat nova i no faig més plans.

—Els qui sí que s’ha postulat com a candidats són Fina Santiago i Miquel Ensenyat. Qui us sembla que pot ser millor candidat?
—Tots dos són molt bons candidats en la mesura que fan una tasca impressionant al capdavant de les institucions. Miquel Ensenyat va agafar el Consell de Mallorca en un moment que estava catatònic, després de la gestió que n’havia fet el Partit Popular. Més, que és un partit de base municipalista, sempre ha considerat que el Consell de Mallorca ha d’esdevenir el veritable govern de l’illa. Una mica a l’estil dels menorquins, que tenen com a referència principal el Consell de Menorca. Per això, ara es fa feina per a transferir competències de gestió del govern cap al consell. La feina que ha fet en Miquel és excel·lent. I en el cas de na Fina també, ha creat un nou dret com el de la renda social en un moment que les classes afectades per la crisi estaven deixades de la mà de Déu. Cal recordar que gràcies a la feina de na Fina al capdavant de la conselleria de Benestar Social, les pensions contributives han pujat cent vuit euros mensuals. Tots dos són molt bons candidats.

—Fina Santiago s’ha referit a la importància que Més dóna al Consell de Mallorca per indicar que Miquel Ensenyat hauria de continuar-hi al capdavant en comptes de voler presentar-se al parlament balear. Ho compartiu, això?
—Entenc que, com que participa en unes primàries, na Fina ha d’evidenciar què diferencia el seu projecte de l’altre. És una rivalitat sana en aquest marc, que de fet no s’han ni convocat. Em sent molt orgullós de la feina que s’ha fet al capdavant de totes dues institucions. Evidentment, en Miquel és un gran candidat, pot ser que ens dugui una mica més de feina de trobar un relleu en el cas que finalment faci un pas cap al govern. Però el partit té prou gent per a cobrir aquest espai, no en tinc cap dubte. Tots dos són molt bons candidats, és qüestió de la militància de triar qui ha d’ocupar aquest lloc. I jo, com a membre de l’executiva, he de ser molt curós a l’hora d’expressar preferències públicament.

—L’objectiu de Més és la presidència del govern?
—L’objectiu és la presidència del govern balear. Primer, perquè som un partit madur. Segon, perquè estic convençut que tenim el projecte de país que més bé s’adapta a la Mallorca que es fa de cara al futur.

—I com hi ha d’arribar?
—Fent molta pedagogia, parlant amb molta gent i valorant les polítiques que ja s’han fet, com la llei de fosses, que s’ha fet gràcies a la feina impagable de les entitats de memòria històrica i especialment de na Margalida Capellà. Només aquesta llei, pel valor que té obrir les fosses i tancar aquell període, ja val el preu d’una legislatura. Però si hi afegim la llei del canvi climàtic i la llei de residus, es fa una feina excel·lent que justifica de continuar optant per governs com el nostre.

—L’anterior cap de llista, Biel Barceló, ha hagut de dimitir per l’escàndol del viatge a Punta Cana. Creieu que us pot afectar electoralment?
—Estic convençut que no. En Biel és un actiu del partit, per tota la seva trajectòria i també per la feinada que va ser llavors tirar endavant l’impost turístic. És un actiu i un exemple, perquè va cometre un error, però el va admetre públicament i n’ha assumit les conseqüències. Crec que això, que és un tràngol dur, mostra el sentit ètic del partit. A la llarga, l’electorat ho valorarà.

—Ha deixat el govern i la direcció del partit, però continua de diputat. Quin ha de ser el paper de Barceló?
—Ser un actiu dins el partit. L’acta de diputat és seva, i la decisió també. Aval que hagi pres la decisió de continuar, però és cert que m’hauria estimat més que la seva vinculació al grup parlamentari fos a temps complet i no a temps parcial. Crec que necessitam tots els actius possibles de manera constant.

—Bel Busquets continua la línia de Biel Barceló. Fins on ha d’arribar la regulació per a limitar el turisme?
—Fins on calgui perquè els beneficis del turisme no siguin inferiors a les conseqüències que pugui tenir. Crec que és molt valent, perquè per primera vegada parlem de limitació, d’equilibri i de compensar. És cert que hi ha sectors socials que consideren que s’hauria d’haver anat més enllà i més ràpid, de la mateixa manera que hi ha sectors que defensen els seus interessos i diuen que hem anat massa enllà.

—Us demano fins on ha d’arribar la regulació i em dieu ‘fins on calgui‘. Ha de decréixer gaire més?
—Hem arribat fins aquí a partir de l’evolució d’una indústria des de fa seixanta anys. El model no pot anar més enllà perquè no és sostenible al ritme que duia. Adaptar el model no és una cosa que s’aconsegueixi en una legislatura, és una transició. Es fa molt bé i s’avala pels resultats de les polítiques que s’han aplicat fins ara.

—Tot i l’activitat econòmica, les Illes són un dels territoris més infrafinançats. Fa poc s’ha posat en marxa la plataforma Per un Bon Finançament, inspirada en certa manera en la Crida pel Finançament del País Valencià, que ha portat la reivindicació al carrer. Quina posició han de tenir les institucions sobre aquests moviments civils?
—Acompanyar. Hi ha lluites que han de ser transversals i tal vegada han de començar al carrer i les institucions hem de recollir-les. És vital com a societat reforçar aquesta idea d’autoreferenciar el nostre discurs i els nostres objectius. Sobre això, la reivindicació d’un finançament millor clama al cel. És una vergonya que l’any 2018 siguem en la situació que som, fet que demostra que el sistema no funciona. Per tant, com més gent s’adoni que estam fatal de finançament, millor. Necessitam un règim especial per a Balears, és una vergonya.

—La capacitat de Més per a influir en el debat estatal del finançament autonòmic és molt poca perquè no hi ha una veu mallorquinista al congrés espanyol. El camí per a aconseguir-ne una ha de ser potenciar la marca Més o fer aliances amb partits com Podem?
—El que sigui. Necessitam créixer i accentuar encara més el nostre projecte. I si no creixem prou, hem de fer aliances. La situació que combatem a Balears no és només d’aquí, la podem trobar al conjunt de l’estat espanyol i fins i tot a Europa. Vivim un context de regressió impressionant des del punt de vista del finançament, de drets civils, de l’estat del benestar… Hauríem de començar-nos a acostumar a establir estratègies i aliances transversals que vagin més enllà del nostre context immediat. Necessitam tenir veu a Madrid i a Brussel·les.

—La política espanyola sembla que ha entrat en una cursa entre PP i Cs sobre qui és més espanyolista, circumstància que ha tingut la rèplica a les Illes amb el soroll al voltant del decret del català a la sanitat. Com ha de respondre el sobiranisme a aquests moviments?
—No podem quedar a mans plegades mentre s’ataca l’escola mallorquina, per posar un exemple. No tenim cap més opció que posar-nos drets contra aquest intent regressiu respecte de les qüestions que fan referència al model lingüístic. Això ens treu de polleguera, tornem a discutir qüestions que estaven resoltes i se suposava que teníem clares de fa anys. És evident que haurem de tornar a fer molta pedagogia, però no podem quedar aturats davant una agressió com aquesta. Arribarem a intentar seduir tant que no sé què semblarem. Estam en una situació molt delicada, tenim clar que Ciutadans creixerà, però no podem permetre que es tornin a posar en dubte qüestions com ara el nostre model d’escola o el dret de ser atesos en català a la sanitat. És una cosa que hauria d’entendre tothom. Amb això es fa molta demagògia, i veient què ens pot venir a sobre, hem de fer molta feina.

—Creieu que aquests moviments, inclòs el pas de Jorge Campos a la política de partits, pot fer forat i impedir que es repeteixi el govern actual?
—Tenim clar que aquell temps en què es pensava en termes de majoria absoluta s’ha acabat, però confii que es podrà reeditar el pacte. No som el 2015, han passat moltes coses, però tenc confiança que podrem reeditar el pacte. Les propostes que feim han de ser molt clares, hem de denunciar clarament què tenim davant i les alternatives que proposam han de ser molt clares. La gent d’esquerres progressista ha de saber què vota.

—I com veieu l’actitud que pugui tenir el PSIB de cara a reeditar el pacte, sobretot tenint en compte que darrerament el PSOE s’alinea més amb les tesis del PP i Ciutadans?
—El cas del PSIB no és com el del PSOE a Espanya. La presidenta ho fa raonablement bé i haurem d’anar de la mà. Sense ells no podem aconseguir els nostres objectius.

—Quan vau arribar a la batllia, es va destacar que éreu el primer batlle negre dels Països Catalans. De la mateixa manera que es parla del sostre de vidre de les dones, quins impediments troben els negres per a participar en política?
—Penseu que és un fenomen relativament nou, encara no s’ha fet prou visible aquesta generació de nous mallorquins que tenen orígens cada vegada més diversos. Les coses no són automàtiques, si encara es fa visible la incorporació de la dona en molts àmbits, imaginau la visibilització de la població racialment distinta que es va incorporar a Espanya els anys seixanta, setanta i vuitanta. Necessita temps, però és un fenomen que comença a passar. Per exemple, en aquest moment pren molta força la reivindicació de l’afroconsciència, a Catalunya especialment. Fins i tot, parlant de feminisme, l’afrofeminisme incorpora les demandes de gènere, raça ‒com a categoria política, no com a descripció biològica‒ i classe, i agafa molta força. És una qüestió de temps.

—Fa tres anys, us va entrevistar Andreu Barnils i vau dir que us consideràveu més independentista que no nacionalista. Mallorca, o les Illes, viuran un procés com el que es viu al Principat?
—Som independentista per principis. Consider que tot grup autoreferenciat ha de tenir el dret de poder decidir què vol fer amb el seu futur. A la darrera assemblea, vàrem presentar una ponència sobre sobirania. Plantejam, principalment, una mena de full de ruta on ara hem de reclamar sobre el sistema del finançament. Aquesta reivindicació pot fer que grans capes de la població s’adonin de la situació que passam com a mallorquins. Però el marc de referència que nosaltres plantejam és Mallorca.

—Per tant, aquesta independència seria de la República de Mallorca?
—La fórmula posterior ja l’estudiaríem. Ja veurem si ha de ser una independència per a proposar posteriorment una qüestió federal o confederal com a illes, o si es tractaria d’un marc més ample cap a on anar caminant. Importa aconseguir que s’autoreferenciï com més gent millor. Antena 3 no ens ha de dir què hem de pensar. I a partir d’aquest marc de referència, proposar diferents possibilitats. Però hem de ser un poble autocentrat. Si no, som en un estat d’alienació que ens fa fer coses molt estranyes. I no és una qüestió atàvica, darrerament hi ha hagut un parell d’entrevistes a Bel Busquets en què li han demanat com podia ser que ‘una proposta tan identitària com Més per Mallorca tengui un coordinador d’un origen cultural tan diferent’. Aquesta gent no ha entès res. Una de dues: o no ho entenen perquè no hi arriben o nosaltres no ho hem sabut explicar prou bé. Hem d’explicar amb quin concepte d’identitat treballam i per què ens declaram sobiranistes. Quina mania de considerar antitètica la idea de sobiranisme amb un determinat color de pell o origen cultural. La idea d’identitat té a veure amb l’adhesió d’un projecte en comú. No és d’on véns, és cap a on vols anar.

—La vostra família va estar implicada en la lluita contra la colonització espanyola de Guinea Equatorial i per la independència de l’illa de Bioko. La tradició sobiranista us ve de lluny, sembla.
—Jo som bubi de naixement. Espanya sap molt poc de la seva etapa colonial, però va tenir una colònia que era Guinea Equatorial. És un país construït artificialment arran de la colonització i que és format per una part continental i una illa. De sempre, Bioko ha reclamat poder disposar del dret d’autodeterminació per a definir com havia de ser el seu futur. Quan es negociava la descolonització espanyola, els dirigents del moviment autodeterminista –del qual formava part el meu pare– varen pactar amb les autoritats espanyoles que quan hi hagués un procés d’independència es faria per separat. Però com ha passat tantes vegades, Espanya no va complir els seus compromisos, se’n va anar per la porta del darrere i ens va deixar allà. Hi va haver un projecte de constitució –al qual el conjunt de l’illa va votar que no–, però no es va respectar mai perquè va començar la dictadura de Macías. Aquest és el motiu pel qual la meva família va haver d’escapar del país i vam arribar a Mallorca. Jo sempre he estat al costat dels qui mai no han arribat a guanyar. Quan vaig arribar aquí, cosa que curiosament no ha passat a altres paisans meus, aquesta dicotomia entre ser mallorquí i a la vegada espanyol, tenir dues llengües, m’era molt familiar.