Guillem Anglada-Escudé: ‘Hem deixat marxar la vitalitat de tota una generació’

Guillem Anglada-Escudé, nascut a Ullastrell, és professor d’astrofísica de la Universitat Queen Mary de Londres. Amb només trenta-set anys ha liderat la investigació que ha descobert l’exoplaneta Pròxima b, que orbita al voltant de l’estrella més propera al Sol i que per les característiques que té podria tenir vida. I ha estat elegit un dels deu científics més destacats de l’any 2016 per la revista Nature. En aquesta entrevista ens parla de com fou el descobriment d’aquest planeta, de la possibilitat que tingui vida, i de la probabilitat que hi hagi vida a l’univers, més enllà del nostre petit punt blau pàl·lid. Però també es mostra crític amb el model de recerca a l’estat espanyol, que ha fet que ’s’hagi deixat perdre la vitalitat i el talent de tota una generació’, de gent, com ell, que han hagut de desenvolupar la tasca investigadora en altres països.

—Dieu que sobreviure com a científic és una tasca salvatge.
—Sí. El científic professional no existeix massa; hi ha els caps de projecte. Tu no pots participar en un projecte essent un investigador: ets un postdoc, amb un contracte temporal de tres o quatre anys. I quan s’acaba, adéu. I no hi ha reciclatge; es tracta d’anar agafant la gent, i és gent nova, gent jove, que surt més a compte que no reciclar els altres.

—A tot arreu passa això?
—A tot arreu. I és un model molt brutal, perquè te’l venen com allò que has de fer: anar pel món treballant i aprenent coses. Però hi ha una doble moral, perquè proporciones mà d’obra barata altament qualificada en projectes i quan deixes de ser-ne útil, pel que sigui, te’n vas al carrer.

—I quin problema afegit hi ha a Catalunya per a la recerca?
—Aquí el problema és portat a l’extrem. La precarietat és molt més gran, fins i tot en gent més consolidada. Afecta a grups de recerca més grans, on hi ha l’investigador principal, que té una plaça, i els altres, que no la tenen. Quan hi ha una d’aquestes crisis cícliques tot això es destrueix. Cada x anys. Tot aquest personal que penja, se’n va. Només queden els directors de projectes, però tots els altres no; fins i tot la indústria que es genera al voltant de la investigació quan hi ha aquests col·lapses desapareix.

—Per les retallades en R+D?
—Sí. Tothom va patir l’austeritat. Això passa també amb la indústria. Per exemple, si tanquen la Seat a Martorell, el problema no és la Seat, és que et carregues l’economia de la zona. En investigació passa el mateix: quan tanques una línia de recerca gran et carregues l’economia de servei, de tecnologia, de suport tècnic que penja d’això. I en altres llocs encara que hi hagi una crisi això ho saben cuidar.

—En quins llocs?
—Com a Anglaterra o a Alemanya. Subvencionen tota aquesta indústria local a través de les universitats; no donen diners directament a les empreses perquè facin coses, sinó que hi ha molta circulació de recursos i això fa que es mantinguin totes aquestes empreses. Fins i tot els governs locals subvencionen aquestes activitats.

—El sistema espanyol és massa burocratitzat, doncs.
—Hi ha molt poc marge de creativitat, d’investigació i innovació. Perquè pots veure que ha sortit una cosa nova, que ens hi podríem posar, que podríem agafar aquesta empresa que fa tal cosa, i que per això necessitem vint mil euros. Vint mil euros són diners, però per a un projecte d’innovació no és res. Vint mil euros, en llocs com a Alemanya o a Anglaterra els tens en dues o tres setmanes, si els demanes. I el model espanyol és el del cunyat. S’ha de perseguir qui es fa el llest i s’aprofita del sistema per a col·locar-hi la família, qui es fa el llest, però no penalitzar tota la resta. Perquè llavors tenim el sistema més burocràtic i anacrònic de la UE.

—Sentiu que formeu part d’una generació amb talent expulsada per poder-se guanyar la vida?
—El meu cas és una mica peculiar. Perquè jo vaig marxar de Barcelona amb una beca el 2007, que és just quan començava a esclatar la crisi, i aleshores no se sabia ben bé l’abast que tindria. I vaig marxar amb la idea d’aprendre al costat de gent bona, per després poder tornar i crear el meu grup de recerca.

—I ja no vau tornar.
—No. I hi ha molta gent que ha quedat fora. No és només la quantitat de gent que ha marxat; sinó que és tota una generació amb una manera de veure el món, els anomenats ‘millenials’, que interactuen i enfoquen les coses d’una manera molt determinada, també a l’hora de fer investigació. Tota aquesta mecànica, tota aquesta vitalitat, l’hem perdut. Hem perdut una forma de veure el món aquests últims anys. Hem perdut gent en quantitat i en qualitat, en coses que no són quantificables. I en deu o quinze anys la resta del món anirà per una banda i nosaltres encara anirem per una altra.

—L’estat s’autocondemna permetent que hagi passat això.
—Una cosa és que hagis de reduir… si has de fer una retallada del 50%, la fas. Però és que hi ha programes sencers que s’han destruït. La gent ha sofert bastant, gent que havia tornat de formar-se a l’estranger i en sis mesos s’ha quedat sense res, al carrer.

—El ministre de Treball espanyol deia encara fa uns dies que en el fons a la vostra generació ja us va bé haver de marxar perquè és molt enriquidor.
—I no és la primera vegada que fan comentaris així. En realitat és molt absurd. Perquè paguen l’educació, hi ha una inversió en la formació universitària i després tot això se’n va. Dels cinc-cents físics que surten cada any no tots faran investigació puntera. I els pocs que destaquin els acabaran perdent: es forma gent que o bé se’n va a treballar a fora o gent que acaba fent de professor d’institut. I això no és gaire eficient.

—Parlem del vostre descobriment. Quan vau començar la cacera de Pròxima b?
—Amb un col·lega meu matemàtic l’any 2012 vam aplicar una sèrie de mètodes que consistien a combinar mesures de diversos instruments i vam observar un munt de senyals en moltes estrelles. I una d’elles era Pròxima b.

—I us vau centrar en Pròxima b.
—Al principi vam agafar cinc o sis estrelles i vam prendre’n més dades. I vam aconseguir tenir un telescopi, que va costar molt. Pròxima continuava mostrant els senyals, però no podíem dir si hi era o no hi era, per la manera com es prenen les dades. I aquesta ha estat la diferència: vaig organitzar un consorci amb molta gent i amb altres observatoris per fer una campanya per observar Pròxima cada nit durant dos mesos amb un instrument que detecta planetes que es diu HARPS, i també amb altres instruments simultàniament. Aquesta ha estat la novetat cientifica, la de la implementació d’aquest mètode enfocat a un objecte, posant molts recursos a fer una cosa concreta.

—Què us va passar pel cap quan vau tenir la confirmació de l’existència del planeta?
—Les característiques aproximades de com és Pròxima b les sabem des del 2012, quan vèiem els primers senyals; vèiem que podia ser un planeta en una òrbita temperada, un planeta terrestre. I en aquell moment es va convertir en un objectiu prioritari. I després vam treballar a fons l’estrella de moltes maneres diferents per veure si aquell senyal es confirmava o no.

—Dèieu que aquest descobriment pot tenir conseqüències. Quines?
—La gràcia d’aquest planeta és que orbita l’estrella més propera al sol, i això ens fa tenir l’expectativa que aquests anys vinents puguem caracteritzar-lo i mesurar-hi coses concretes: si té atmosfera i si aquesta atmosfera conté aigua, oxigen o altres gasos. Per primera vegada tindrem l’oportunitat de començar a cercar evidència de vida fora del sistema solar. És un canvi de paradigma. Fins ara ens concentràvem en la detecció dels planetes; i ara ja ens aboquem en caracteritzar-los. A més, ara també es mira en un altre sistema de planetes detectat per un altre grup d’investigació l’any passat, orbitant una estrella semblant.

—Participeu directament en la investigació sobre si hi ha vida a Pròxima b?
—Ara estic implicat en la planificació d’un parell d’instruments per poder caracteritzar els planetes, i pensem per a Pròxima b quina és l’estratègia i l’instrument que ens aniria millor.

—I què pot passar en aquesta cerca?
—Segurament es detectarà un planeta semblant a Pròxima B en una altra estrella, on hi hagi un trànsit d’aquest planeta a la seva estrella. Serà en una altra estrella, doncs, en una altra nana vermella, que és una mena d’estrella com el sol però és petita, més freda, i això fa que es pugui detectar el trànsit del planeta més fàcilment. Crec que això passarà l’any que ve: es trobarà un planeta semblant a Pròxima b orbitant una nana vermella.

—I per què no es podrà detectar el trànsit a Pròxima b?
—A Pròxima b la probabilitat que passi és bastant baixa, una entre cinquanta.

—I detectar el trànsit en una altra estrella pot ajudar a determinar si hi ha vida a Pròxima b?
—Sí, sigui quin sigui el primer planeta temperat en què poguem mirar la seva atmosfera, si trobem que hi ha atmosfera i hi ha molècules interessants d’entrada.

—En un any podríem dir si és possible que hi hagi vida a Pròxima b?
—Sí, quan trobem el primer planeta que transita i puguem veure’n l’atmosfera, passarà com amb les apostes: les apostes canviaran les probabilitats que sigui habitable o no. Aquestes probabilitats s’ajustaran a mesura que anem fent deteccions. Sí que podem dir que se suposa que dins de la dècada vinent, amb els instruments que es construeixen, els telescopis gegants ja haurien de ser capaços d’obtenir imatge directa d’aquests planetes. La primera evidència en un sentit o un altre vindrà la pròxima dècada.

—També pot ser que hi hagi vida extraterrestre al sistema solar. On és més probable que se’n trobi?
—S’escapa del meu àmbit, però si vols podem fer una aposta.

—Endavant.
—Jo crec que serà a Mart, alguna cosa en el subsòl; a més, hi ha una certa evidència que hi és. No s’ha demostrat, i podria ser un procés geològic. Però hi ha alguna cosa que hi genera metà, i encara no és clar de què es tracta. Podria ser vida. I si no és a Mart, seria a la lluna Europa de Júpiter, on hi ha un oceà sota una capa de gel; ara s’hi han observat uns gèisers, de manera que segurament es podrà detectar sense necessitat d’anar-hi a perforar gel.

—Una altra cosa és la detecció de vida extraterrestre intel·ligent. És un propòsit més d’espècie que no pas d’una generació.
—Sí, això és més a llarg termini. Ara mateix només podem escoltar. Però la comunicació serà complicada, perquè encara que sigui una estrella relativament propera, com Pròxima b, que és a quatre anys llum, el missatge d’anada i de tornada és de vuit anys. I això que és l’estrella més propera. Estadísticament és poc probable que n’hi hagués justament a Pròxima b. Si passés això voldria dir que l’univers és ple de gent i que no ho sabíem!.

—I una forma de vida no necessàriament intel·ligent o avançada?
—Si resulta que el primer planeta que trobem, Pròxima b, té tots aquests gasos i sembla que és consistent en vida, vol dir que segurament n’hi ha a tot arreu.

—Per probabilitat podem dir que la vida no és un fet insòlit a l’univers, oi?
—Ara mateix no ho sabem. Només tenim una detecció. Per això és molt important trobar-ne en un exoplaneta o en un dels planetes del sistema solar, sigui a la lluna Europa o a Mart, i que es pogués veure que no ha estat contaminació de la Terra. Seria un pas brutal perquè aleshores voldria dir que la vida pot generar-se en ambients completament diferents. Ara, potser no hi trobem res.

—Però seria una mica arrogant pensar que només hi som nosaltres.
—Jo crec que segur que n’hi ha, de vida, en algun lloc o en un altre. La pregunta és; quant freqüent és? I que duri anys. Perquè potser Mart va tenir vida molt exhuberant en un moment donat, però avui dia, per més que tingui alguna forma de vida no és res comparable a la Terra, amb una biosfera rica i moltes espècies.