Guillem Agulló: una victòria de la persistència

Les Corts Valencianes van retre homenatge ahir a Guillem Agulló, el militant independentista de Maulets assassinat ara fa vint-i-tres anys a Montanejos per un grup de feixistes. Per molts de nosaltres fou un moment particularment emocionant sentir de boca del president Enric Morera, i a la seu que representa la sobirania política dels valencians, aquella frase que durant tants anys hem cridat en manifestacions, hem cantat en cançons, hem escrit en articles, hem pintat en parets: ‘Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!’

Els pares i la germana de Guillem ho van veure tot des de la galeria de convidats i s’alçaren, amb un gest serè i greu alhora, per rebre l’aplaudiment de tots els diputats com un sol home. Un aplaudiment que arriba vint-i-tres anys tard.

Entres nosaltres, ningú no es pot imaginar com han arribat a patir Carme i Guillem. No únicament els van matar el fill, sinó que es van burlar d’ells i van ultratjar la seua memòria durant anys. Al seu carrer i tot, davant de casa mateix. Enmig de la indiferència de bona part d’aquesta classe política que avui finalment els ha aplaudits unànimement: en alguns casos perquè els han fet costat sempre i ara no els han oblidats, però en uns altres casos amb un cinisme hipòcrita que a mi m’ha regirat la panxa. Al final està bé que ho facen, això és cert, però el gest no podrà tapar mai l’escandalosa complicitat de l’estat amb els assassins que avui són al carrer, no farà oblidar mai algunes portades criminals de Las Provincias, no amagarà mai els comentaris de dirigents del PP de l’època que no s’haurien de consentir en cap democràcia, no compensarà els crits imbècils dels Yomus ni tampoc la permissivitat d’aquells polítics, també uns quants del PSOE, que no saberen defensar com calia i quan calia la seua dignitat i el seu dolor.

Malgrat tot això, cal reconèixer que l’homenatge de les corts a Guillem representa també aquest País Valencià nou que emergeix després de la llarga nit. Un País Valencià on, per desgràcia, ell ja no hi és, però on quedem molta i molta gent disposada a continuar lluitant cada matí per les coses que ell estimava. Els primers de tots un pares i una germana amb una dignitat que he trobat en molt poca gent i que ahir, a l’hora de rebre l’homenatge, van voler que, a la tribuna de convidats de les corts, els hi acompanyassen vells amics, com ara la gent d’Obrint Pas, d’Escola Valenciana o el David Fernàndez, però també els representants del poble gitano i dels col·lectius musulmans. Carme, Guillem i Betlem saben que la victòria d’ahir és la victòria d’un país persistent i d’una família resistent que s’ha fet estimar com molt poques. Però sobretot saben, perquè el van parir ells, perquè el van criar ells, perquè el van estimar ells, que el millor homenatge a Guillem Agulló sempre és fer allò que ell hauria fet. És a dir, no oblidar mai els qui pateixen, els qui són discriminats, els qui necessiten ajut.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]