28.09.2020 - 21:50
Guillem Agulló no es va morir, ni tampoc va faltar, per dir-ho a la manera de València. Encara menys ens va deixar, que sona gairebé bonic. No, com diu ben clar el personatge de la seva mare a La mort de Guillem, el van matar. Va ser un crim, un assassinat polític, una salvatjada, l’11 d’abril de 1993 a la matinada a Montanejos. Però un cop aclarit això, cal dir que Guillem Agulló és més viu que mai: a la nostra memòria, a les llibreries, als mitjans i ara també al cinema. Encara més important: és viu al cor de molts joves que ni havien nascut quan Pedro Cuevas li va clavar una ganivetada al cor. A més, silencioses i tossudes, un munt de parets del país recorden fermes des de fa anys allò de ‘Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.’
Tothom coincideix que és important no oblidar, justament per preservar la memòria i per no repetir errors. En canvi, això de no perdonar fa angúnia a alguna gent, que ho troben poc cristià i massa rancorós. Però ho deia l’altre dia Guillem Agulló pare en una entrevista a la ràdio: ‘Ni oblidem, ni perdonem. Perdonar a qui? Ningú no ens ha demanat perdó.’ I avisava: ‘Per què l’hem d’oblidar, una cosa que es pot repetir?’
Aquest és un fet clau, és clar. Desgraciadament, Guillem Agulló no és ni el primer de la llista ni el darrer. Abans que ell hi ha Miquel Grau, per exemple, i darrere seu Josep Maria Isanta. La impunitat amb què han campat els elements d’ultradreta i els neofeixistes, especialment al País Valencià, és un escàndol. El cas de l’assassí confés de Guillem Agulló n’és un exemple perfecte: va ser l’únic condemnat a setze anys de presó, i només n’hi va passar quatre. El 2007 es va presentar a les eleccions per la ultradretana Alianza Nacional i el 2013 va tornar a ser detingut després d’haver-li trobat, a ell i la seva colla, un arsenal d’armes, algunes de l’exèrcit, que en acabat la Guàrdia Civil espanyola va destruir per error abans del judici, en què el van absoldre.
Impunitat policíaca i impunitat judicial, combinació guanyadora del règim del 78 i d’una transició que alguns encara ens venen com a modèlica. Ho explicava molt bé l’altre dia Núria Cadenes, autora del llibre Guillem, en aquest mail obert: ‘En vista de la possibilitat que hi hagués un procés de modernització de la societat valenciana, que se n’accelerés el retrobament amb la resta dels Països Catalans […], l’estat espanyol va optar per això que sempre fa quan comença a sentir músiques que no li agraden: la guerra bruta.’
La història de Guillem Agulló ens arriba ara també mitjançant el cinema. El film La mort de Guillem s’emetrà simultàniament divendres per TV3, IB3 i À Punt. Poca broma, que això és gairebé el país sencer, que Agulló volia lliure i els seus assassins sotmès. Dirigida per Carlos Marques-Marcet, de fet el film no és sobre Guillem Agulló, sinó sobre els seus pares i les seves germanes, per a entendre com van entomar el cop, per a veure que no es van rendir mai, malgrat les dificultats i amenaces. Tenen un valor i una dignitat immensos i bellament retratats. Jo potser hauria agraït algun altre focus, a més del de la família: com eren els amics de Guillem, com eren els assassins, com va reaccionar la gent del poble? Suposo que, en el fons, jo i la meva ànima de periodista hauríem volgut un documentari, però potser algú altre encara el farà.
De moment, sóc molt feliç amb el missatge que Betlem Agulló, germana de Guillem, va penjar dissabte a les xarxes socials: ‘Després de l’èxit rotund a la projecció d’ahir a la nit als cinemes ABC Park [de València], amb tres sales plenes de gom a gom, hui amplien sales i horari. Eixa és la justícia i l’homenatge que fa el nostre poble al Guillem. La gent mana. Tenim el poder de canviar-ho tot!’ A Guillem Agulló el van matar, però la lluita continua amb la seva llavor. Perquè en aquest país nostre on els assassins són absolts i els presidents inhabilitats pel sol fet d’exercir la llibertat d’expressió, com canta Xavi Sarrià, ‘per molt que bufe el vent, no s’apaguen les estreles’.
