‘A ells no els han mort un fill; i nosaltres hem perdut la por’: entrevista a la família de Guillem Agulló

Són dies durs per a la família Agulló. Tornen a dormir malament, els nervis i les emocions fan més estrets els budells, els ulls brillen d’enyor i de ràbia, i respirar exigeix un esforç afegit. La Carme i en Guillem, els pares, i la Betlem i la Carmina, les germanes del jove que va ser assassinat avui fa vint-i-cinc anys a Montanejos el recorden aquests dies més que mai.

Un diumenge d’abril de 1993, en la foscor de la nit, Guillem Agulló, independentista i antifeixista de divuit anys, va ser perseguit per un grup de neonazis i assassinat d’una ganivetada al cor. La Guàrdia Civil va pretendre atribuir els fets a ‘una baralla entre amics’. Així és com l’agent que feia l’atestat va explicar els fets a Guillem, el pare del noi assassinat. Aquell intent d’amagar la motivació política, ideològica i feixista de la mort d’en Guillem es va convertir aviat en una operació que implicava la justícia, la policia, l’estat i alguns mitjans de comunicació. De fet, es va orquestrar una operació per a criminalitzar Guillem Agulló inventant una falsa activitat violenta.

Els pares i les germanes d’en Guillem van viure uns quants anys havent d’aguantar les amenaces, la persecució i l’acarnissament del feixisme, que pintava contra en Guillem a la paret de davant de casa seva, telefonava de nit per insultar els Agulló, i cantava ‘Guillem jódete’ als camps de futbol. L’acarnissament va ser absolut. I encara avui dura. Però també hi ha algun missatge positiu en tota aquesta història. I l’exemple i la dignitat de Carme Salvador, Guillem Agulló i Betlem i Carmina Agulló és probablement aquest missatge. Hem parlat amb ells al passeig dels Jardins de Vivers de València, que portarà el nom del seu fill i germà d’ací a uns dies. Escoltem-los.

—’Ni oblit ni perdó’ és un crit vigent?

—Guillem Agulló: Sí, i tant. Sí. No podem oblidar ni podem perdonar. Per tant, és un crit encara vàlid. Al principi tenia molta més força perquè hi havia qui encara ens posava en qüestió. Però ara que ja hem guanyat majoritàriament la batalla, és comprensible que ja no semble tan contundent. Però és absolutament vigent.

—Betlem Agulló: Té una certa comprensió perquè la gent ja ha decidit que ni oblida ni perdona. Ha arribat un punt que la societat ha interioritzat aquest clam. Al principi es deia com una forma de reivindicació, però ara ja és dins de tots nosaltres. Ni oblidem ni perdonem. Això ara ja va amb nosaltres.

—Guillem A.: A més, no es pot perdonar tampoc cap mort violenta. Com els afusellats del franquisme. Com pots perdonar això? Si no hi ha una restitució moral, històrica, econòmica…

—Carme Salvador: Ni moral.

—Guillem A.: Exacte, ni moral ni ètica. Com podem oblidar o perdonar tot això?

—Com encareu una data com aquesta, els vint-i-cinc anys del seu assassinat? El record sempre hi és, però ara se’n torna a parlar molt…
—Betlem A.: És difícil, perquè han passat vint-i-cinc anys i ens dóna la sensació que estem habituats a parlar-ne. Ens sembla que podrem fer-ho d’una manera més tranquil·la… Però després ens remou tant, tant, tant, que no som conscients com ens arriba a afectar. I ens afecta moltíssim. Passem uns dies molt dolents. Dormim molt malament. Perquè emocionalment el vincle és tan fort i recordem l’etapa tan dura que vam passar… Va ser l’assassinat de Guillem i tot el que va venir després. Sense voler, ens remou molt més que no en som conscients.

—Carme S.: No pots deslligar que parlem d’un acte però que parlem del meu fill o del seu germà. És una cosa… Voldria poder parlar d’això com si no tinguera res a veure en mi. Però això és impossible.

—Guillem A.: Són sensacions que t’ofeguen. Et surten les llàgrimes i no et deixen respirar.

—Betlem A.: Tremolem sempre que parlem d’ell. No puc parlar del meu germà sense tremolar. I és una cosa que l’hem contat vegades i que sabem perfectament què volem dir. Però hi ha una cosa aquí dins que no…

—Carme S.: És que parlem d’ell. De la seua mort. Parlem del nostre xiquet.

—Què han de saber els joves d’avui del vespre de l’11 d’abril de 1993?
—Guillem A.: Que no val la pena morir per cap causa justa. Cal fer causes justes de progrés però no per a morir. Els demane que tots els camins que duguen a transformar la societat siguen per vies pacífiques. Ara, no sé si els deixaran. Perquè el llop està sempre a la porta esperant per assassinar-te. Que tinguen prudència, i que siguen valents però no temeraris.

—Carme S.: No ho digues com si el teu fill haguera estat un temerari…

—Guillem A.: No. No. A ell, l’esperaren i l’assassinaren. És més, l’anaren a buscar i l’assassinaren, no va ser un temerari.

—Betlem A.: El punt de vista de molta prudència…

—Carme S.: És que encara són allí! Encara són allí!

—Betlem A.: Exacte. El feixisme encara és allí.

—Carme S.: Viuen amb total impunitat. I fan i desfan. No els cau cap sanció. I no els detenen. I si els duen a judici, ixen absolts. Actuen amb tota la impunitat del món. Cal anar amb molt de compte.

—Betlem A.: Juguen amb aquesta impunitat. I volen que nosaltres tinguem por i ens retirem. Aleshores, la gent jove sí que hauria de saber que eixe és el seu punt fort. I el nostre punt feble seria tindre por. Hem de plantar cara al feixisme i no podem tenir por. Hem de ser valents des de la prudència, com diu el meu pare, i sense violència. Però cal continuar lluitant pels nostres ideals.

—La Carme va escriure, al cap de pocs dies, una carta dirigida a les mares d’altres xiquets que deia: ‘Us comprenc. Teniu por. Feu bé de tenir-ne perquè els llops són ací, a l’aguait. Si no, vegeu que han fet al meu fill. Si callem, els llops creixen.‘
—Carme S.: Sí. És que…

—Betlem A.: És això. Hem coincidit en eixa idea.

—Carme S.: Animava els pares. Els entenia. Entenia que tingueren por que els fills isqueren i continuaren el que Guillem havia començat. Però els animava que foren ells els qui donassen el primer pas. Que foren els pares. Per ajudar que els fills tingueren una vida millor, que foren ells els que encapçalassen aquella lluita.

—I Guillem, pocs dies després de l’assassinat vau dir: ‘La gent no ha sabut que s’havia de respondre al franquisme abans i després de Franco.’
—Guillem A.: Efectivament. Amb Franco no es va acabar el franquisme. I els resultats els tenim ara. Oi? Hem estat enganyats. Ens han estafat, literalment. Jo era dels qui creia que la transició democràtica deixaria un món millor on podríem parlar de tot i on podríem aconseguir-ho tot. Però efectivament, no n’hi havia per a tots. I si no n’hi havia per a tots, és perquè els poders fàctics i els poders establerts volien continuar vivint en l’opulència. I els pactes de la transició dugueren com a resultat una jubilació d’or per als qui la varen signar. I s’ha acabat.

—Carme S.: No trencaren amb el passat.

—Guillem A.: Ja n’hem parlat altres vegades, que no hi ha cap més país al món –més enllà de la Cambodja de Pol Pot– que no haja restituït els errors de la història i els haja posat a la llum del dia. És important que tot el món sàpiga què ha passat en els assassinats després de la guerra civil.

—L’assassinat d‘en Guillem va destapar l’existència d’un feixisme que actuava i que aquell dia va anar més enllà. Quina és l’evolució d’aquest feixisme?
—Betlem A.: La impunitat dóna ales a l’actuació d’aquest feixisme. Mirem el cas Panzer, en què van absoldre tots els encausats perquè se suposava que no hi havia motius delictius per a fer els enregistraments. I en aquells enregistraments hi havia Pedro Cuevas, l’assassí del meu germà, que parlava d’anar de cacera, pegar pallisses, contra els moros, els estrangers…

—Carme S.: Els ‘guarros’, diuen…

—Betlem A.: I la gent com nosaltres. Per això continuen treballant en aquest sentit i creixen impunement. Tenen armes i guanyen els judicis sense cap problema.

—Guillem A.: A veure. No és una paranoia això que diré. Estic convençut que l’extrema dreta és el braç armat del capitalisme. I per tant, està al servei del sistema. I quan els interessa, l’activen i quan no els interessa, l’adormen. El PP està nodrit de gent d’extrema dreta. I si no ha sortit una força d’extrema dreta com Le Pen o altres partits en Europa, és perquè aquestes idees són representades pel Partit Popular. Tenen grups armats, terroristes, organitzats, que activen o desactiven. I punt. Ministeri de l’Interior, serveis secrets… Això.

—Betlem A.: Com que això no es pot demostrar…

—Guillem A.: Com que no es pot demostrar, jo ho dic per deducció. Per deducció es comprèn.

—Una altra reflexió feta al final d’una manifestació pocs dies després per en Guillem pare: ‘El meu fill no me’l torna ningú. La mort de Guillem recau sobre la consciència d’aquest país. Ací no hi ha tots els qui hi haurien de ser, que són tots.’ Això explica aquesta impunitat?
—Guillem A.: Correcte. No hi havia els dos grans partits del règim del 78. Fixeu-vos que ho hem dit tot, ja.
[Carme i Betlem es posen a riure]

—Guillem A.: No hi ha res de nou. Però aquell era el problema. Que no estàvem tots en la defensa de la llibertat, la democràcia i contra el feixisme. No varen ser valents. Tenien por. Han estat uns cagats.

—Carme S.: I encara ho són.

—Guillem A.: Tenen por. Aquest homenatge que li van a fer ací, en els Vivers, al meu fill… Un lloc enretirat del poble i que has de venir expressament. No és un carrer de pas. No és l’adreça de ningú. Ningú no viurà al carrer de Guillem Agulló de València. És un passeig dins d’un jardí. Tenen por. Han tingut por. Són poregosos. Ara bé… A ells no els han mort un fill. I jo he perdut la por. Nosaltres hem perdut la por. I no ens importa dir ben clar de quin mal es pateix. Per això també reivindiquem els maquis i els partisans. Continuarem lluitant fins als últims dies.

—Després del seu assassinat no va venir el dol i prou. La persecució, les amenaces, les pintades, la intimidació contra vosaltres va continuar.
—Guillem A.: Acarnissament. Va ser dur. I encara ho és.

—Betlem A.: Sí, encara ara es fan càntics contra Guillem. Vint-i-cinc anys després. El darrer Nou d’Octubre els nazis encara van recordar Guillem.

—Guillem A.: Cridaven ‘donde estan, no se ven, los amigos de Guillem’. I ‘Guillem jódete’. És un clàssic que encara sona.

—Això ja va ser una pancarta exhibida en un partit del València set dies després de l’assassinat: ‘Guillem jódete’.
—Carme S.: Ells ho continuen traient. Ho trauen ells. Però hem de dir que, si per ells és tan important haver mort Guillem que segueixen recordant-lo, per a nosaltres té molt de sentit. Va ser un crim per les seues idees. El mataren per ser com era. Per ser antifeixista.

—Betlem A.: I continuen apareixent pintades de Montanejos 93 amb el símbol de la creu gammada.

—Carme S.: Ells mateixos ho diuen.

—Betlem A.: Jo entenc que tot això, tota aquella persecució que ens varen fer, va ser un ressorgir perquè no esperaven la reacció de la família. No esperaven que nosaltres començàrem a fer públic i a denunciar allò que havia passat. Vam fer una tasca de denúncia sobretot després del judici fastigós que hi va haver. Arran d’eixa denúncia pública ells reaccionaven. Volien que callàrem, que paràrem. Esperaven que, amb la mort de Guillem, nosaltres i totes les veus independentistes o antifeixistes ens apartàrem i ens atemorírem. Volien que ens apartàrem de la lluita. I no va ser així.

—Guillem A.: De fet, els joves, els d’Obrint Pas, els músics i cantautors valencians ho expliquen perfectament. ‘Nosaltres ens vàrem acollonar i ens n’anàrem a casa. Morts de por. Pensàvem no tornar a eixir mai més perquè allò va ser molt fort.’

—Carme S.: Era gent molt joveneta. Guillem tenia divuit anys.

—Guillem A.: És clar. Pensaven que si havien matat Guillem, a ells també els podien matar. I després d’estar amagats, varen eixir amb força perquè diuen que ens varen veure a nosaltres eixir a explicar la mort del nostre fill.

—Carme S.: Encara avui fan pintades de record per Guillem. I van els feixistes i les embruten. Pinten de blau, perquè ací a València reivindicar l’espanyolisme és pintar de blau. Però ja són molts anys. I estem tan orgullosos de pensar que, quan les embruten, sempre hi ha gent que ix i les torna a netejar i torna a fer la pintada. I torna a pensar que Guillem es mereix aquella pintada de ‘Guillem no t’oblidem’ o qualsevol altra cosa. És una cosa que ja no ens fa mal. Perquè, si en són tres que ixen a embrutar, en són trenta que ixen a netejar. Ens preocuparia si les pintades quedaren brutes i no isquera ningú.

—Abans ho comentàveu: l’assassí és al carrer i continua actuant i es presenta a les eleccions… Això deu ser molt complicat d’assumir personalment per vosaltres.
—Guillem A.: Nosaltres en aquest no hi pensem. En aquest no hi pensem. Perquè aquest és la conseqüència de tot un entramat feixista al País Valencià. És una víctima i un assassí potencial perquè l’han construït així. I cal diferenciar entre la seua manera de pensar i la nostra. I la nostra és la de la llibertat, la pau, la solidaritat, l’antiracisme… Tot això que ja sabem tots. Jo, en ell, no hi pense. Pense en les causes que han produït aquest tipus de monstre

—Carme S.: Si visquérem pensant en l’odi i la venjança i tot això…

—Guillem A.: L’hauríem assassinat i ens hauríem quedat tranquils.

—Carme S.: I hagueren guanyat ells i la seua manera de pensar. I no han guanyat. Ells no han guanyat. Hem guanyat nosaltres. Ha guanyat Guillem.

—Ha guanyat Guillem i vosaltres, perquè mireu les paraules que heu fet servir, odi i venjança, i les paraules que vau dir a la plaça de Bous una quinzena de dies després de l’assassinat: ‘Ells es mouen per l’odi i la venjança. Nosaltres perquè estimem la vida i estimem la terra.’
—Carme S.: És així.

—Guillem A.: És la nostra diferència i és això que hem de reivindicar sempre.

—Betlem A.: Exactament. Sí.

—Guillem A.: Veus? Tot això no et deixa parlar. T’ofega. Perquè haurien de ser reflexions normals en un país normal. De gent que s’estima. Però vivim en una situació d’agressivitat. No podem construir res si vivim així. En eixe món hostil de la dreta espanyolista i feixista que continua viva en el País Valencià. També s’ha de comprendre que això passa al sud dels Països Catalans. Passa que és el sud. I sempre cal invertir en el sud.

—Carme S.: No és cap cosa que copiem maneres de viure i de fer les coses. I abans que se’ns puga ocórrer qualsevol cosa, ja ens volen fer enrere i ens tallen.

—Els canvis polítics acompanyen un canvi en la quotidianitat? No milloren les coses?
—Guillem A.: Es nota una mica.

—Carme S.: Ah, sí?

—Guillem A.: Nosaltres voldríem que fora més. Nosaltres parlem des d’una posició molt personal. Ens agradaria que el canvi fora més radical, més valent.

—Carme S.: Però no es prenen mesures. Quan abaixen la bandera de l’ajuntament el Nou d’Octubre i van aquells a insultar, i continuen fent càntics amb la mà alçada, no es prenen mesures. Ens insulten a tots. Això s’ha d’acabar.

—Guillem A.: L’altre dia anaren a la casa de Mónica Oltra, a la porta de sa casa, mentre estaven els xiquets allí sopant…

—Carme S.: I què? Què ha passat? No ha passat res!

—Betlem A.: El Nou d’Octubre ens varen apallissar, insultar i pensàvem que amb un govern com l’actual aquestes coses desapareixerien. Però la policia protegia els agressors.

—Guillem A.: No controlen la policia. No són el Ministeri de l’Interior i la policia és de la delegació del govern espanyol. Però nosaltres, tres o quatre dies després d’aquestes noves agressions, vam fer una altra manifestació quatre vegades més gran dient que València serà la tomba del feixisme. Això és l’important. Moure’s al carrer en contra d’aquesta gent.

—Carme S.: Però ja és hora que es prenguen mesures per a protegir-nos. Que per això hem canviat. Ja no hi ha el PP al poder.

—Guillem A.: Doncs han d’explicar per què no ho fan.

—Com voleu que es recordi en Guillem ara que es fan actes i homenatges?
—Guillem A.: Per a mi, la lluita continua. Guillem és el país i la lluita per la defensa dels interessos del poble i de la classe popular. Eixa és la lluita que jo reivindique pel meu fill. I que m’agradaria que els joves també continuaren. Que no perden la perspectiva del seu país per a construir un món millor.

—Carme S.: Quan hi ha algú que estima la terra, allà hi ha Guillem. Quan hi ha algú que fa lluita antifeixista, antiracista, feminista, allà hi ha Guillem. En totes eixes mogudes, sempre hi ha Guillem i el seu esperit.

—Guillem A.: La meua xica què diu?

—Betlem A.: Igual. Això que han dit ells. És exactament això. Guillem és tot això.