Arriba la primera votació del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí

El president Carles Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín són a un pas de saber què decidirà la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu sobre el suplicatori que el Tribunal Suprem espanyol ha demanat perquè els llevin la immunitat que tenen com a eurodiputats. Tan sols quatre dies després de l’escàndol de la filtració del contingut de l’informe, el ponent de tots tres suplicatoris, l’ultraconservador búlgar Angel Dzhambazki, ha presentat la seva proposta als membres de la comissió. I serà demà, dimarts dia 23 de febrer, que se’n farà la votació en comissió.

Una vegada votat l’informe, tant si és denegant la petició del Suprem com acceptant-la, el plenari de l’eurocambra en farà la votació definitiva, previsiblement a la sessió que començarà el 8 de març.

Per entendre com funcionarà tot aquest procés, responem a aquestes qüestions fonamentals:

1. Les fases del suplicatori, esquitxades d’irregularitats

La Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, formada per vint-i-cinc eurodiputats de diversos països i presidida per l’eurodiputat espanyol de Ciutadans, Adrián Vázquez, ja va escoltar els arguments de Puigdemont, Comín i Ponsatí el proppassat mes de gener, en una sessió a porta tancada, el contingut de la qual havia de ser confidencial.

No obstant això, tant el president de la comissió com l’eurodiputat del PP Esteban González Pons van trencar la neutralitat i la confidencialitat del procediment, respectivament. Adrián Vázquez va fer unes declaracions que poden qüestionar l’aparença d’imparcialitat que ha de mantenir pel seu càrrec. Perquè justament va dir que la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig, denegant-ne l’extradició perquè el Tribunal Suprem no és competent per a jutjar-lo, no afectava el suplicatori. “No hi té res a veure”, va dir. Les paraules de Vázquez atacaven precisament el principal argument dels eurodiputats per a defensar la retirada del suplicatori demanat pel Suprem.

I González Pons va trencar la confidencialitat de la reunió quan va declarar, un cop acabada, que hi havia una majoria favorable a concedir el suplicatori. Però l’incident més greu es va esdevenir poc abans d’aquest pas important de dilluns a la tarda, quan el diari ABC va publicar amb tot de detalls el contingut de l’informe de Dzhambazki, tot revelant que seria favorable a la pèrdua de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Finalment el president de la comissió, Adrián Vázquez, va anunciar que demanaria al president de l’eurocambra, David Sassoli, que s’obrís un investigació interna sobre aquesta filtració. Perquè es tractava, segons que va dir, d’una “infracció d’extrema gravetat”.

Aquesta proposta s’haurà de votar el dia 23, per tal d’aprovar-la o desestimar-la. En aquest procediment els eurodiputats no hi podran introduir esmenes, i tan sols podran votar favorablement o desfavorablement a l’informe. El sentit del vot el Parlament Europeu no el farà pas públic demà al vespre, sinó que n’informarà els tres eurodiputats afectats.

El següent pas serà, una volta aprovada o desestimada la ponència en comissió, traslladar el vot de la comissió al ple del parlament perquè sigui ratificat o desestimat.

2. Qui n’és el ponent?

L’encarregat de fer la proposta per a acceptar o desestimar la petició del Tribunal Suprem espanyol a la comissió parlamentària és Angel Dzhambazki. Membre del Moviment Nacional Búlgar, soci de govern del primer ministre Boyko Borisov, Dzhambazki forma part del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), on també hi ha Vox i els nacionalistes flamencs del partit N-VA. El seu perfil l’hauria de desacreditar per a ser ponent d’un suplicatori com aquest, perquè va participar en l’acte “Catalonia, a Spanish region”, del partit d’extrema dreta espanyol Vox que es va fer al Parlament Europeu el 6 de març de l’any passat.

A part, té un discurs antiimmigració i homòfob. Després de la seva reelecció com a eurodiputat el maig del 2019, Dzhambazki es va presentar per ser batlle de Sòfia i entre les seves promeses polítiques hi havia la prohibició de la desfilada de l’orgull LGTBI. En diverses intervencions al Parlament Europeu, també ha criticat la “violenta imposició de la ideologia LGTBI”.

A més, la defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí denuncia que el fet que ell sigui l’únic ponent per a tots tres és una altra irregularitat, perquè n’hi hauria d’haver un per a cadascun.

Just el dia que Dzhambazki feia la presentació del cas a la Comissió d’Afers Legals, a la tarda, ell mateix protagonitzava una acció polèmica. Des de l’oficina del seu partit va atacar amb pirotècnia uns manifestants que protestaven contra la corrupció del govern en què participa la seva formació.

3. Quins membres hi ha a la Comissió d’Afers Legals?

Si el ponent té aquest perfil hostil amb l’independentisme català, passa igual amb el president de la Comissió d’Afers Legals, Adrián Vázquez, de Ciutadans, que ha maniobrat per reactivar tan aviat com fos possible el procediment del suplicatori, aturat des de començament d’any a causa de la pandèmia, tot convencent els serveis jurídics que es fes de manera telemàtica.

En aquesta comissió hi ha una de les proporcions més altes d’eurodiputats espanyols respecte del total de membres. I això que és una comissió que no acostuma a ser llaminera ni de les preferides dels eurodiputats tan bon punt comença una legislatura. Quan va començar aquesta, i preveient que dins la comissió es podrien discutir qüestions importants sobre els eurodiputats independentistes, els partits espanyols es van afanyar a prendre-hi posicions. Trobem en aquesta comissió eurodiputats espanyols com ara Ibán García del Blanco (PSOE), Esteban González Pons (PP), Marcos Ros Sempere (PSOE) i Javier Zarzalejos (PP), a més de Vázquez. I entre els suplents –que voten quan hi ha absències dels membres titulars– hi ha Jorge Buxadé (Vox), Javier Nart (independent després d’haver sortit de Ciutadans) i Nacho Sánchez Amor (PSOE). N’hi ha més, en canvi, que tenen una posició molt més crítica amb la repressió que han tingut tant els exiliats com els presos polítics per part de l’estat espanyol, i que seran segurament una veu molt més crítica contra el suplicatori, com ara l’eurodiputada Manon Aubry, de l’Esquerra Unitària, l’eurodiputada dels Verds Marie Toussaint i l’eurodiputat dels Verds alemany Sergey Lagodinsky. Tot amb tot, els eurodiputats dels tres grans grups en què s’encasellen el PSOE (socialistes), el PP (el PP europeu) i Ciutadans (Renova Europa) són majoria entre els membres de la comissió d’Afers Jurídics.

Podeu veure la llista sencera dels membres ací.

4. Què passarà si els lleven la immunitat?

Cal deixar clar que el procediment del suplicatori en cap cas no ha d’examinar si els eurodiputats poden haver comès un delicte o no, sinó si és pertinent de llevar-los la immunitat tal com demana el Tribunal Suprem espanyol. Per això hauran de mirar si la petició s’ha fet bé des d’un punt de vista reglamentari, si és raonable tenint en compte els delictes pels quals hom els vol jutjar a l’estat espanyol, si no hi ha persecució política o si el propòsit de la petició no és d’alterar la composició de l’actual parlament.

En cas que s’aprovés el suplicatori, tots tres eurodiputats continuarien essent eurodiputats, amb tots els seus drets i deures, però deixarien de tenir la immunitat de què ara gaudeixen. Això voldria dir que haurien de tornar a comparèixer davant la justícia belga, que té obert i en suspens un procediment sobre l’euroordre per la qual el jutge Pablo Llarena els vol extradir a l’estat espanyol. A Puigdemont i Comín, per sedició i malversació, i a Clara Ponsatí, per sedició. Si Bèlgica decidís d’extradir-los, serien jutjats al Tribunal Suprem espanyol. Però hi ha el precedent recent de la denegació de la justícia belga de l’extradició de Lluís Puig, que tindria molt de pes en la decisió que haguessin de prendre respecte de Puigdemont, Comín i Ponsatí. Durant aquest temps, podrien ser detinguts en qualsevol altre país de la Unió d’acord amb l’euroordre espanyola.

5. Espanya pot demanar un altre suplicatori si fracassa aquest?

Si el Parlament Europeu denega el suplicatori, el Tribunal Suprem espanyol no pot tornar a demanar-ne cap més per a llevar-los novament la immunitat. No és permès d’activar més d’un suplicatori contra una mateixa persona per la mateixa causa. Si Bèlgica refusés l’extradició dels eurodiputats, caldria veure fins a quin punt podrien recuperar la immunitat, o bé si hi hauria cap altre estat de la Unió per on es moguessin que gosés detenir-los i començar tot un altre procediment d’extradició, amb els dubtes jurídics i polítics que presentaria.

6. L’impacte de la sentència sobre Lluís Puig

Enmig d’aquest procediment, la justícia de Bèlgica ha refusat definitivament l’extradició del conseller Lluís Puig a l’estat espanyol. El Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les va confirmar la decisió del jutge de primera instància (que és qui té congelada la tramitació de les euroordres contra els eurodiputats) de denegar la petició del Tribunal Suprem espanyol perquè no és el tribunal competent per a jutjar-los. I encara va afegir, tot esmentant la resolució del Grup de Treball de Detecions Arbitràries de l’ONU, que hi havia el perill que Puig no pogués tenir un judici just a l’estat espanyol perquè no li hi era respectada la presumpció d’innocència.

I aquests arguments de la justícia belga són molt importants per al suplicatori, com a arguments precisament dels eurodiputats contra l’aixecament de la seva immunitat. Perquè fonamenta aquella raó principal per a la qual històricament s’han denegat els suplicatoris: el fumus persecutionis, és a dir, la persecució política amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats.