20.11.2021 - 21:50
Ja fa molts anys que es parla de canviar l’enfocament de l’educació sexual. A poc a poc una noció més àmplia de la sexualitat –basada també en l’autoconeixement i el plaer, i no tan sols en la protecció– va guanyant terreny a les escoles. Al Principat, s’acaba de publicar Diversex (Bellaterra Edicions), una guia que distribuirà el Departament d’Educació als centres educatius i que és pensada especialment per als alumnes de cicles formatius i batxillerat, que ja han rebut una educació sexual prèvia. S’ha fet conjuntament entre l’associació Actuavallès i l’Institut Ribot i Serra de Sabadell i en són autors els sociòlegs Júlia Collignon Simó i Ferran Giménez Azagra. “No sabem quants centres decidiran d’utilitzar-la”, explica Collignon. “S’ofereix amb l’objectiu de donar eines per a incorporar la mirada de gènere i coeducativa, i que sigui el professorat mateix que ho expliqui.” L’autora considera que es podria aprofundir en aquests continguts una vegada a la setmana i abordar-los més a partir de les vivències que no a partir de la teoria.
Una educació sexual allunyada de la por
Una de les coses que s’ha criticat de l’educació sexual de les últimes dècades és que ha estat basada exclusivament en la prevenció d’infeccions de transmissió sexual (ITS) i embarassos. L’objectiu és anar abandonant aquest paradigma: “Volem superar la perspectiva que parteix de la por, de dir que sexualitat és sinònim de risc, de poder emmalaltir, de quedar-se embarassada o de patir violències sexuals”, assenyala Collignon. “Tot i que tot això poden ser conseqüències no volgudes, aquest model moralista i biologicista no funciona. Volem partir d’un model basat en el plaer i en la diversitat, en una concepció holística de la sexualitat.”
De fet, a la guia Diversex el capítol sobre protecció és l’últim. Primer aborda qüestions relacionades amb el gènere i la condició sexual i continua amb l’autoconeixement físic, el plaer i l’amor i l’afecte.
Contra l’heterosexualitat obligatòria
Una altra característica dels tallers d’educació sexual era el missatge implícit que sexe era sinònim de coit i de relacions sexuals heterosexuals, sense esmentar les pràctiques fora del coit, sense parlar de la diversitat d’orientacions sexuals i sense abordar l’anticoncepció en les relacions homosexuals. És per això que Collignon defensa la importància d’explicar què és l’heterosexualitat obligatòria –que entén que el model heterosexual és l’únic possible– i combatre-la: “Aquest model ha fet molt de mal. Quan fem tallers a les escoles ens trobem noies que tenen relacions amb noies i ens demanen: ‘Realment, jo he follat?’ o ‘Com m’he de prevenir, jo, de les infeccions?’ Fora del model heteronormatiu no hi ha informació”.
De fet, aquesta visió coitocèntrica del sexe influeix molt en la concepció del concepte de virginitat, molt present durant l’adolescència. La guia també desmenteix aquest mite de la virginitat, i remarca que és una construcció social: “El tema de les primeres vegades sempre surt als tallers. Hi ha unes pràctiques més valorades i n’hi ha que no es tenen en compte com a pràctiques sexuals, i fins i tot s’anomenen ‘preliminars’, com si no fos sexe de veritat. Veiem que moltes primeres vegades no tenen a veure amb una relació coitocèntrica: donar-se la mà, fer-se un petó, descobrir-se el cos, donar-se plaer… Què passa en les relacions que no són entre un penis i una vagina, no hi ha primeres vegades?” La guia insisteix, a més, que l’himen no és una membrana intacta, sinó que té forats, i que es pot trencar de moltes maneres.
El clítoris, més present arran del fenomen Satisfyer
El moviment feminista sempre ha insistit en la necessitat de reivindicar la importància de l’estimulació del clítoris en les relacions sexuals. Aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins el 1998 i visibilitzar-lo era un dels deures pendents de l’educació sexual. Júlia Collignon explica, però, que el fenomen Satisfyer ha fet que el clítoris aparegués de seguida en aquests tallers, cosa que fa anys no passava. De totes maneres, diu que continua havent-hi desconeixement d’altres menes: “Hi ha molt desconeixement sobre la vulva i la vagina. Fem un exercici de dibuixar una vulva i no saben com fer-ho. Estem acostumats a la representació del penis, que veiem dibuixada fins i tot a les parets, però en el cas d’una vulva no sabem ni si començar per dalt o per baix. Hi ha molta confusió, per exemple, en els orificis. En noies de menor edat hi ha confusió entre el forat de l’orina i el de la vagina. I les noies més grans no coneixen les glàndules lubricants o l’ejaculació femenina.”
L’autora també explica que moltes dones no acaben d’acceptar algunes qüestions relacionades amb els fluids o el cicle menstrual: “Les noies tenen molta càrrega sobre els seus genitals: que és brut, que fa pudor, que està malament, que fa fàstic… Cal desmuntar això, però és una cursa de fons. Igual que la capacitat de crear fantasies sexuals i desig com a dona, que és una cosa que costa molt.” És per això que remarca la importància de promoure, des de la infància, actituds de curiositat cap al propi cos. “Una cosa tan simple com el coneixement de les parts i el nom que els posem”, diu, a tall d’exemple. “No s’han d’utilitzar paraules que augmentin el tabú, com ‘les parts baixes'”.
El fet de convidar a explorar el cos sempre s’ha de fer amb respecte i deixant espai. “A vegades, amb una actitud molt revolucionària, sembla que es vulgui agafar els adolescents, donar-los un mirall i que s’explorin”, comenta. “Funcionaria en un grup molt cohesionat i amb confiança i si les persones hi anessin voluntàriament, però si no és el cas, cal partir del respecte.” Collignon explica que la idea és que a l’escola simplement es donin eines perquè els joves s’explorin de manera autònoma a casa seva: facilitar-ho molt, posar-li nom, ensenyar imatges i maquetes, llevar tabús sobre el nom…
Parlar de plaer a l’escola?
A mesura que aquesta manera d’entendre l’educació sexual basada en el plaer, el consens i l’entusiasme va prenent terreny, han anat sorgint crítiques que qüestionen si l’escola és un àmbit en què cal parlar de plaer i de pràctiques sexuals, i si no és més adequat descobrir la sexualitat amb les vivències. “Tenir informació i poder tenir una sexualitat plaent i lliure és una qüestió de drets”, assenyala Collignon com a resposta a aquest posicionament. “No ha d’haver-hi llibertat perquè les famílies puguin triar si es fa educació sexual o no.”
L’autora també considera que això té a veure amb l’impuls d’un canvi social que construeixi relacions més igualitàries i fins i tot serveixi per a prevenir violències: “Una manera de prevenir-les és treballar l’autoconeixement, l’autoexploració, el plaer, quins límits tens, què t’agrada i què no, com pots comunicar què vols, quines eines tens per a frenar una relació de violència, quins suports tens…”.
La noció de consentiment i la prevenció de violències
En aquesta concepció holística de la sexualitat, també s’inclouen les relacions afectives i la prevenció de la violència masclista, amb especial èmfasi en la crítica a l’amor romàntic, entès com un amor tòxic que genera relacions de poder i dependència. “És aquesta idea que cal que busquis algú que et complementi, perquè si no estàs amb una altra persona, no ets una persona completa”, explica.
En aquesta prevenció de la violència, es posa èmfasi en la noció de consentiment, un tema que, des de l’experiència, Júlia Collignon creu que és millor tractar en grups no mixtos: “És un tema que toca parts íntimes i doloroses. Quan hi ha nois, costa que les noies s’obrin, però en grups reduïts amb noies s’adonen que han tingut relacions que no eren del tot consentides, perquè hi havia alcohol entremig, perquè no estaven segures de què feien, perquè no havien pres una decisió conscient de voler fer una pràctica concreta… En una pràctica sexual hi ha aquest mite que les coses flueixen de manera natural i tenim molt poques eines per a poder comunicar què ens agrada i què no.”
Quant als nois, l’educació sexual actual també insisteix cada vegada més en la reflexió sobre les noves masculinitats, allunyades del paper de poder que sempre s’ha associat a l’home. “Entre els nois hi ha molt de discurs políticament correcte, però a la pràctica costa”, explica, sobre les reaccions dels nois a aquesta mena de conceptes. “Ens diuen que els costa de comprometre’s públicament davant d’una broma sexista o si en un grup de WhatsApp corre la fotografia d’una noia despullada.”
I la pornografia?
Una qüestió que cada vegada preocupa més és com tractar la relació que els joves tenen amb la pornografia. Un estudi fet per l’ONG Save the Children assenyalava que al Principat i al País Valencià entre un 57% i un 62% dels adolescents consumeixen pornografia i que de mitjana comencen a dotze anys. Per això Júlia Collignon defensa d’afrontar aquesta realitat amb realisme, i sense paternalisme: “No hem de culpabilitzar-los, el porno hi és. La majoria de porno té una visió molt desigual i basada en estereotips de gènere i relacions forçades, però igual que el cinema, les sèries… És una realitat masclista, i per això cal que ens hi acostem amb una mirada crítica, dir-los que el que veuen no ha d’influir en les pràctiques i expectatives sexuals.”
“Es pot agafar algun fotograma del porno i analitzar-lo”, comenta. “Com és la relació, entre quines persones, quins cossos tenen, qui té la posició subordinada i la dominant, quin tipus de pràctiques fan, quina importància té el penis, quina importància té l’orgasme… I donar alternatives: pornografia feminista, postpornografia o còmics i lectures eròtiques inclusives”.
Tant la pornografia com moltes altres influències que reben els joves diàriament marquen la manera com les dones es miren a elles mateixes i com els homes les miren. Collignon diu que és habitual de detectar contradiccions i malestars provocats per aquests mandats que reben les noies: “Tenen una contradicció constant. Et demanen que estiguis hipersexualitzada, sempre disponible i maca, però per una altra banda encara hi ha molt desconeixement de coses molt bàsiques sobre la sexualitat femenina. És una hipersexualització amb una perspectiva patriarcal: la d’estar desitjable per a un home, però no apoderar-se en l’autoconeixement i el plaer. És un model impossible d’assolir perquè et diuen que estiguis predisposada, però també que no t’excedeixis, perquè si no ets una puta.” Les noves maneres d’enfocar l’educació sexual, amb una clara mirada feminista, també volen combatre aquests estereotips.
