Bloomberg · Matthew Bristow 

Els rebels colombians han reprès la seva guerra contra la indústria petroliera amb una onada d’atacs a oleoductes que han causat vessaments de cru als rius i núvols de fum negre. L’exèrcit guerriller més antic del món, l’ELN, ha reactivat la campanya de sabotatge de sis dècades després d’haver fracassat les negociacions de pau amb el govern, i així ha intensificat la pressió sobre el president Gustavo Petro amb aquests atacs contra un sector que produeix un terç de les exportacions del país. El grup d’esquerres també ha renovat les hostilitats contra les forces de seguretat del govern: ha obert foc contra bases de la policia i ha mort cinc soldats en emboscades.

La violència –que inclou pel cap baix dinou atacs a oleoductes d’ençà de final d’agost– s’afegeix als maldecaps de Petro mentre la seguretat es deteriora a les zones rurals alhora que lluita per controlar el malestar a les ciutats. La setmana passada, les autoritats es van trobar obligades a cedir en gran part de les demanades dels camioners en vaga, amb uns blocatges que van impedir tant que s’obrissin escoles com la circulació del transport públic.

També és un altre entrebanc per a la complicada indústria petroliera colombiana, juntament amb la caiguda de les reserves, els forts imposts i l’hostilitat de Petro, un ecologista que vol eliminar els combustibles fòssils i s’ha negat a concedir noves llicències d’exploració. Els productors havien tingut més d’un any de bombatge de cru relativament sense impediments mentre els dirigents guerrillers es reunien amb els negociadors, en cerca d’un acord que els permetés de deixar les armes en canvi de reformes legals i constitucionals per a proporcionar més suport als més pobres. Els darrers atacs demostren que l’ELN encara té la indústria petroliera en el punt de mira i que no és a prop de posar fi a la seva guerra.

Mentrestant, la sofisticada xarxa d’extorsió del grup continua adreçant-se contra les empreses que operen al seu territori. Els rebels han vist durant temps la indústria petroliera com un objectiu militar i també com una font d’ingressos. L’animadversió del grup prové del convenciment que Colòmbia hauria de tenir sobirania sobre els seus recursos naturals, en lloc de vendre drets a empreses privades, segons Carlos Velandia, un ex-alt comandant del grup que el va abandonar el 2004.

“L’ELN creu que les empreses petrolieres han aconseguit contractes que són molt avantatjosos per a elles mateixes, però dolents per al país”, diu Velandia, que ara supervisa el conflicte com a cap de l’Observatori de Pau a la Universitat Nacional de Colòmbia a Bogotà. Encara que les interrupcions d’abastament de Colòmbia no són prou grans per a pertorbar els mercats globals, el conflicte és un altre exemple de la violència endèmica a les regions productores de cru a tot el món, dels rebels hutis del Iemen –que apunten contra vaixells cisterna a la mar Roja– als atacs a oleoductes a la regió rica en petroli del delta de Níger.

La companyia petroliera estatal de Colòmbia, Ecopetrol SA, que posseeix els oleoductes, va dir el 4 de setembre que els atacs, juntament amb la vaga dels camioners i les protestes en una planta de gas natural, havien afectat greument les seves operacions. L’empresa no ha proporcionat cap estimació de quant ha disminuït la producció d’ençà que els atacs es van reprendre.

A partir del 6 de setembre, l’oleoducte Caño Limón – Coveñas encara és malmès, però l’oleoducte Bicentenario tornava a funcionar. Després de col·locar explosius, l’ELN sovint desplega mines i franctiradors per a dificultar l’entrada de l’exèrcit i dels equips de reparació a la zona. La majoria dels atacs recents han passat a la província d’Arauca, el principal bastió de l’ELN. Els dos oleoductes connecten Arauca, que produeix aproximadament 58.000 barrils de cru el dia –el 7% de la producció nacional– amb les refineries i amb un port del Carib. Les empreses Parex Resources Inc. del Canadà i SierraCol Energy, una filial del Carlyle Group, operen a la regió.

Petro va assumir el càrrec el 2022 prometent de cercar la “pau total” mitjançant converses amb els guerrillers i els càrtels de drogues, les milícies dels quals dominen gran part del camp. Però fins ara les negociacions han tingut un èxit limitat.

Les negociacions amb l’ELN es van trencar el mes de maig, entre més raons perquè el govern es va negar a retirar el grup d’una llista d’organitzacions del crim organitzat, per bé que l’alto-el-foc es va mantenir fins a l’agost.

Xarxa d’extorsió

L’empresa elèctrica Grupo Energía Bogotá SA, la quarta empresa més valuosa a la borsa de Colòmbia, ha topat fa poc amb la xarxa d’extorsió de l’ELN, quan ha estudiat la construcció d’una línia de subministrament per a connectar Arauca amb la xarxa nacional. Les extorsions de l’ELN han convertit Arauca en un dels llocs més cars de Colòmbia per a fer negocis, segons Juan Ricardo Ortega, el conseller delegat de l’empresa. “Quan vam analitzar quant costaria d’aconseguir de construir les torres, transportar els materials, tothom va començar a cobrar un 45% més que a les regions pacífiques del país”, diu. L’ELN incendia camions i autobusos que operen al territori sense el seu permís. Encara que les grans empreses no facin pagaments directes al grup, els seus subcontractistes tenen poques opcions, cosa que ho encareix tot, del transport fins als serveis de seguretat, afegeix Ortega.

Pagar diners a un grup armat il·legal pot comportar càrrecs als EUA per finançament del terrorisme. Per a les empreses que operen en regions dominades per les guerrilles, hi ha moltes maneres de romandre fora del radar del sistema judicial nord-americà, però no hi ha manera d’evitar l’atenció de l’ELN, segons Velandia.

“No és possible de no fer negocis amb ells, però això no ha de significar necessàriament lliurar-los diners en efectiu”, diu Velandia. Un mètode habitual és que les organitzacions socials que simpatitzen amb alguns dels objectius de l’ELN organitzin vagues per a pressionar una empresa perquè pagui projectes com l’asfaltatge d’una carretera o la construcció d’una clínica de salut. Els guerrillers s’apunten el mèrit de portar inversions a àrees abandonades pel govern, alhora que se n’enduen una part.

“Perquè els guerrillers tolerin la presència d’una multinacional, els diuen que han de construir una carretera, ponts o escoles –diu Velandia–. Això és una manera de camuflar els pagaments com a inversió social, en lloc de donar diners a una organització classificada de grup terrorista.”

Les empreses troben que és més barat pagar i assumir el risc de sancions dels EUA que no rebutjar les demandes dels guerrillers, cosa que efectivament significa no poder operar en absolut, segons Rodrigo Villamizar, un ex-ministre d’energia colombià que ara dirigeix Electra, un think tank amb seu a Bogotà especialitzat en el sector energètic.

Prohibició de la cocaïna

A Arauca, el control de l’ELN sobre la política local és de tal magnitud que cinc ex-governadors han estat acusats per la fiscalia de tenir vincles amb el grup. La regió, que fa frontera amb Veneçuela, és peculiar en el sentit que el petroli, en lloc de la producció il·legal de drogues, ha estat durant temps el principal motor de la violència. D’ençà del 2019, ha estat una de les poques zones de conflicte colombianes que no té coca, la matèria primera per a fer cocaïna, segons dades aplegades pel Ministeri de Justícia.

Això és deu al fet que el front Domingo Lain, un grup d’elit dins l’ELN que controla gran part d’Arauca, es va enriquir tant extorquint empreses i contractistes governamentals que va decidir que ja no volia ni necessitava la producció de cocaïna al seu territori i la va prohibir a tota la província, de vint-i-quatre mil quilòmetres quadrats.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb