02.12.2022 - 21:40
No recorde, María i Martxelo, a qui vaig sentir parlar per primera vegada de guerracivilisme, fent servir aquesta paraula per referir-se a la manera tan violenta d’enfrontar-se els uns amb els altres que tenen a Madrid. La manera tan violenta d’enfrontar-se que tenen els polítics que treballen a Madrid, vull dir.
No recorde a qui ho vaig sentir dir primer, però sí que recorde que el terme em va semblar molt encertat d’ençà del primer moment. Perquè, efectivament, quan els veus actuar com els hem vist aquesta setmana, de vegades sembla que sigues davant allò que tantes vegades hem llegit a les cròniques periodístiques del parlament de la Segona República espanyola, la que va acabar ofegada en sang per la insurrecció franquista.
Evidentment, ja sé que allò que va passar entre el 1936 i el 1939 no va ser cap guerra, i encara menys una guerra civil. Allò va ser un colp d’estat en tota regla. Però, així i tot, guerracivilisme dibuixa bé l’ambient previ a la insurrecció i de quina manera es va crear el brou de cultiu que més tard serviria per a justificar el règim criminal de Franco.
I aquesta setmana al congrés espanyol s’han viscut diversos incidents que han posat de moda, una vegada més, aquesta paraula. És curiós de comprovar fins a quin punt les qüestions, especialment les que porten a col·lació l’extrema dreta i la dreta extrema, s’assemblen a les d’aviat farà un segle. Que si comunistes, que si feministes –els anys trenta encara no es feia servir aquest concepte, però ja passaven les coses que passen avui– i molt de component antibasc i anticatalà pel mig. El fantasma de l’Espanya trencada avui encara dóna dividends.
Del nostre punt de vista, podem interpretar aquesta continuïtat com a gran fracàs espanyol. Després de la victòria de Felipe González, Espanya es va embarcar en la maniobra de vendre una nova imatge que esborrés el seu passat fosc. Però ací els torneu a tenir, estimats companys.
