Torna la guerra freda?

La invasió russa d’Ucraïna ha dut una polarització a tot el continent europeu: per una banda, ha empès la UE cap a una política de sancions de dimensions veritablement històriques; per una altra, s’ha accelerat la integració de Bielorússia a la Federació Russa. I, alhora, el conflicte ha fet impossible qualsevol neutralitat o zona intermèdia entre la UE i Rússia.

L’espai europeu, abans fragmentat en diverses zones i agrupacions regionals, ara sembla destinat a la constitució de dos blocs, als quals els estats s’adhereixen segons la seva posició sobre el conflicte d’Ucraïna. Els europeus, ara, han de prendre partit: Són favorables a l’operació militar russa o hi són contraris? Donen suport a les sancions contra Rússia o les refusen? És un símptoma de la gravetat dels temps en què vivim que fins i tot els estats històricament neutrals es qüestionin ara la possibilitat de deixar de ser-ho.

Tenim davant la tornada, nua i crua, a la guerra freda? Certament, no, i precisament aquí és on rau el perill d’una Europa polaritzada: lluny de beneficiar-se de l’estabilitat d’un continent dividit per un únic teló d’acer, ara es troba afectada per una diversitat de conflictes potencials.

Un pas històric cap a la unitat europea

En les tres setmanes d’ençà que esclatà la guerra d’Ucraïna, la UE ha fet passos històrics cap a la unitat, tot adoptant tres paquets de mesures sense precedents contra Rússia i afermant el suport unànime a la sobirania ucraïnesa.

Per entendre el camí recorregut, n’hi ha prou de recordar les divisions que hi havia fins fa poc sobre Rússia al si de la UE. Uns quants estats eren partidaris de la línia dura, però no pas tots. Són els estats que es van trobar obligats a integrar-se en l’òrbita soviètica després de la Segona Guerra Mundial. Tant els tres països bàltics (Estònia, Lituània i Letònia) com Polònia i Romania alertaren ràpidament els altres membres de l’amenaça de Moscou per a la seguretat europea.

Alguns altres es mostraren més disposats a promoure el diàleg i l’entesa amb Moscou. En aquest grup hi ha estats amb vincles econòmics estrets amb Rússia (com ara Itàlia o Xipre), estats amb arrels històriques acostades a Moscou (com ara Bulgària), o bé estats afins a l’il·liberalisme del règim rus (com ara l’Hongria de Viktor Orbán i la Txèquia de Miloš Zeman). Alguns països, com ara Finlàndia i l’estat francès, eren molt reticents a una estratègia de confrontació, per evitar noves tensions i passos en fals.

D’ençà de la revolució de Maidan del 2014, la unitat europea en aquest àmbit havia estat mínima, i la UE s’havia limitat a aplicar un paquet de sancions contra Rússia que es renovava cada trimestre. Sens dubte, la qüestió russa solia dividir els europeus. Però ara ja no. Avui aquestes línies divisòries semblen haver-se esvaït: la UE s’ha mostrat unida i receptiva d’ençà del començament de la invasió.

El 26 de febrer, el bloc comunitari va decidir d’imposar sancions molt fortes –quantitativament i qualitativament–, adreçades contra més de sis-cents polítics i més de cinquanta institucions i empreses russes. A més, es van congelar els actius del banc central rus i es va tallar l’accés de Rússia a la major part dels mercats de capital europeus.

Aquesta resolució s’ha estès fins i tot a l’àmbit estatal, més enllà de les institucions europees: Alemanya, per exemple, ha suspès l’estrena del gasoducte Nord Stream 2, que havia estat objecte d’una inversió copiosa de Berlín. La guerra d’Ucraïna ha fet despertar d’una vegada per totes el sentit geopolític dels europeus: units, prenen més consciència del perill que implica la invasió, i són més capaços de respondre-hi (amb un pèl d’endarreriment) amb sancions econòmiques i iniciatives d’ajut militar a Ucraïna.

Comptat i debatut, es va formant un bloc europeu que comparteix el rebuig d’una nova guerra al continent. La Unió Europea ja no està fragmentada, sinó que va esdevenint tota una potència geopolítica que pot respondre resoludament a l’agressió russa.

Es reconstituirà la “zona d’influència russa”?

A l’Europa occidental, Rússia fa temps que és percebuda com un país aïllat, sobretot perquè els Estats Units, la UE i els seus aliats regionals han maldat explícitament per convertir-la en un pària internacional. Tanmateix, si bé la desconnexió entre Rússia i Europa és evident, el règim rus no es troba pas aïllat a la manera de Corea del Nord. Fa uns quants anys que cerca aliances alternatives per a remeiar l’aïllament europeu, però tan sols se n’ha sortit a mitges.

La primera conseqüència de la guerra d’Ucraïna és la confirmació definitiva de la pertinença de Bielorússia a l’òrbita russa. Aquests darrers dos decennis, alguns analistes han sobrevalorat la proximitat entre Moscou i Minsk, tot i que la relació entre Putin i Lukaixenko era marcada per disputes recurrents.

L’ofensiva sobre Kíev des de territori bielorús és la culminació d’un procés que va començar amb les eleccions presidencials del 2020, que Lukaixenko falsificà: no hi ha dubte que el país torna a dependre extremadament de Rússia en matèria energètica, diplomàtica i militar. En canvi d’això, Minsk ofereix a Moscou un feu estratègic entre el nord i el centre d’Europa. Des de Bielorússia i l’enclavament de Kaliningrad, Rússia pot fer sentir el seu poder militar tal com ho fa ara al nord d’Ucraïna.

Rússia també consolida la seva zona d’influència a l’Àsia central després de “salvar“, al gener, el règim del Casaquistan d’una revolta popular mitjançant una intervenció militar. Rússia continua disposant dels seus actius tradicionals –energia barata, armament abundant, alternativa geopolítica als Estats Units– per a reforçar el seu domini en una part del Caucas, especialment a Armènia. D’aquest punt de vista, la guerra d’Ucraïna accelera una estratègia que Rússia fa temps que aplica: la construcció de xarxes d’aliances que siguin alternatives a occident. Dit d’una altra manera, Rússia s’esforça a reduir la seva dependència d’Europa.

La guerra d’Ucraïna també ha transformat la relació entre Rússia i la Xina. Els vincles econòmics, culturals, militars i diplomàtics amb Pequín seran sens dubte una de les grans prioritats de Moscou per a les dècades vinents. Tan sols la República Popular de la Xina pot proporcionar a Rússia aliances de suport, fonts de finançament alternatives i sortides comercials, tres elements indispensables per a una hipotètica ruptura amb l’Europa occidental. En aquesta associació estratègica, tanmateix, Rússia perilla de restar reduïda al paper de soci menor. Sigui com sigui, la seva estratègia de terra cremada l’obliga ara a formar un bloc sòlid contra la UE.

D’ençà de l’ofensiva a Ucraïna, Rússia ha anat construint una zona d’influència contra l’avanç de l’OTAN, la UE i els estats que participen en les sancions contra seu, com ara el Japó, el Canadà o bé Suïssa. Sigui en orientació defensiva o bé en orientació ofensiva, el bloc rus es va solidificant ràpidament. L’objectiu, ara com ara, és obligar els seus socis a definir-se: a favor de les sancions europees o bé en contra.

La neutralitat és insostenible: els estats europeus han de prendre partit

És indicatiu del nostre moment històric que totes les regions intermèdies vagin desapareixent de l’espai europeu. De nord a sud, la neutralitat s’ha tornat insostenible.

La construcció d’Europa i l’ascens de Rússia han deixat molts països en una zona intermèdia. Abans de la invasió d’Ucraïna, alguns estaven molt compromesos amb el seu estatus neutral, però aquest compromís s’esvaí després de l’atac rus a Ucraïna. A la UE, els estats constitucionalment neutrals (com ara Irlanda, Finlàndia i Suècia) han aplicat sancions contra Rússia i fins i tot han enviat ajut militar a Ucraïna. La neutralitat d’aquests països és institucional, però la seva posició geostratègica no ho és pas gaire, de neutral.

D’ací ve que el debat intern sobre l’adhesió a l’OTAN s’hagi revifat sobtadament en aquests tres països. Històricament, els irlandesos, suecs i finlandesos sempre s’han negat a unir-s’hi. Fins ara, en tenien prou d’estar-hi vinculats mitjançant l’anomenada Associació per la Pau. Però ara nombroses veus d’aquests països clamen a favor d’una adhesió plena, que els permeti de beneficiar-se de la protecció militar que garanteix l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord.

En algunes altres zones no alineades d’Europa, la guerra d’Ucraïna també polaritza el debat polític i l’opinió popular. Moldàvia, un país vinculat a la Unió Europea de fa més d’un decenni, tem convertir-se en la nova Ucraïna: la presència de tropes russes al seu territori d’ençà del 1991 i el separatisme d’una regió, Transnístria, a prop d’Ucraïna, desperten un profund temor en la població moldava. Per aquesta raó, el proppassat 3 de març el president del país va sol·licitar l’ingrés a la Unió Europea, però no a l’OTAN: un ingrés a l’Aliança hauria estat contrari a la constitució de Moldàvia i probablement Moscou l’interpretaria com una provocació. Als Balcans, en fi, els estats candidats a la UE també es troben obligats a triar entre pertànyer a Europa o bé mantenir els vincles tradicionals amb Rússia, sobretot en el cas de Sèrbia i Montenegro.

Torna la guerra freda?

Arran de la invasió russa, tots els estats d’Europa (incloent-hi els Balcans i el Caucas) han pres partit i s’han implicat a l’hora de teixir aliances. Al nostre continent, la qüestió ucraïnesa es va convertint en un factor estructurador de la solidaritat i alhora de les hostilitats internes. Tot passa com si Europa, després d’haver-se esbocinat arran de la fi de l’URSS, es trobés ara congelada en dos blocs, un de pro-rus i un altre de pro-occidental.

No obstant això, els paral·lelismes amb l’època de la guerra freda són únicament superficials. L’organització de l’Europa de postguerra en dues entitats, una de comunista i una de capitalista, va donar al continent una certa estabilitat que el va protegir durant dècades dels conflictes armats. Aquest “equilibri del terror”, de fet, era una de les grans característiques de la zona d’influència soviètica. Això va reduir la llibertat dels pobles d’Europa, certament, però també va intensificar-hi l’estabilitat geopolítica. El problema és que avui no vivim pas en una guerra freda, sinó en una guerra calenta en què les fronteres es disputen i es redibuixen. La situació actual manca, doncs, dels diversos factors estabilitzadors que va aportar la guerra freda.

Lluny de congelar Europa en dos grans pols, la guerra d’Ucraïna anuncia no pas una pau imperial, sinó nous conflictes.

Cyrille Bret és politòleg i professor de l’Institut d’Estudis Polítics de París (Sciences Po). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.