La guerra d’Ucraïna a l’Àfrica: mercenaris, expulsions i propostes de nous estats

El cop d’estat del capità Ibrahim Traoré a Burkina Faso del 30 de setembre va ser reeixit. Els militars triomfals recorrien els carrers d’Ougadougou, la capital, enmig d’una onada humana amb banderes russes i del país, en un clam contra la presència militar francesa i a favor d’estrènyer llaços amb Rússia per combatre el terrorisme gihadista, tot seguint l’exemple de la veïna Mali.

Era el segon cop d’estat en menys d’un any, en una situació límit per al país, tenint en compte que les autoritats únicament controlen el 60% del territori a causa d’una presència creixent de grups gihadistes, que fan que la regió sigui altament inestable i que els aliats estratègics canviïn. El passat desembre, el primer ministre burkinès, Apollinaire Joachim Kyélem de Tambèla, va fer un viatge discret a Moscou per a reunir-se amb representants del govern rus i, unes setmanes després, es rescindí l’acord militar amb l’estat francès i els donaren un mes per a abandonar el país. L’exigència s’ha complert aquesta mateixa setmana.

Mali, també amb problemes amb els grups gihadistes, va viure un cop d’estat de tendència similar l’any 2021, encapçalat pel coronel Assimi Goita. A principi del 2022, va demanar formalment la retirada de les tropes franceses –cosa que va portar celebracions al carrer– i alhora va demanar suport militar a altres potències.

El buit ha estat ocupat principalment per Rússia, concretament pel grup Wagner, una empresa militar privada russa comandada per Ievgueni Prigojin, molt proper a Vladímir Putin, i que es troba estretament alineada amb els interessos del govern rus. La presència militar fa augmentar la influència econòmica i política del seu país, i també permet d’accedir a algunes concessions mineres.

Prigojin vincula la presència del grup Wagner a un procés de descolonització: “El poble de Burkina Faso era sota el jou dels colonialistes, que robaven a la gent i jugaven als seus jocs vils.” Una part molt important de la població rebutja la presència francesa, considerada neocolonial, mentre que Rússia encara és vista per molta gent com a hereva de l’URSS i aliada en la lluita contra l’imperialisme. Els mercenaris són considerats una esperança en la lluita persistent i fatigant contra el gihadisme.

Una associació de vora seixanta milions de persones

En aquest nou marc de relacions, els ministres d’Afers Estrangers de Burkina Faso, Guinea Conakry i Mali, tots governats per juntes militars que s’han allunyat de França, es van reunir el 9 de febrer i van proposar de crear una associació regional, amb l’objectiu de revitalitzar la zona estratègia en comerç, seguretat i connexions. De fet, el primer ministre de Burkina Faso, uns dies abans, en una visita a Mali, proposava de formar una federació “flexible” amb Mali, per a augmentar la influència econòmica, i va recordar que la primera federació es va formar l’any 1959-60 entre Mali, el Senegal, Benín i Burkina Faso.

Tots tres representants també es van congratular de com avançaven els processos de transició en els respectius estats, que han de restablir “l’ordre constitucional pacífic i segur”, amb processos electorals entre el 2024 i el 2025. Un fet que sembla poc viable en una zona que viu un conflicte militar permanent i on les autoritats no controlen ni de bon tros tot el territori.

Tres dies abans, el 6 de febrer, el ministre d’Afers Estrangers rus, Sergei Lavrov, va fer una visita oficial a Mali, en què va prometre ajudar la regió contra el gihadisme i va criticar durament les potències occidentals, amb les quals s’enfronten a Ucraïna.

El grup Wagner té uns tres mil efectius a Mali, a més d’una presència important a Líbia, la República Centreafricana i grups de vigilància en mines d’or al Sudan. Igual com a Mali i Burkina Faso, les tropes franceses van haver d’abandonar la República Centreafricana l’any 2022 arran de l’arribada de mercenaris russos.

L’augment de la presència russa al Sahel podria fer un nou tomb aviat, si les eleccions generals del Senegal del febrer del 2024 les guanya Ousmane Sonko, un dirigent panafricanista, i amb un clar discurs antifrancès, que vol tallar vincles amb França i que ara mateix encapçala els sondatges de manera molt contundent.

Tot i això, el funcionament complex del tauler internacional fa que, per exemple, el grup Wagner i la Legió Estrangera francesa hagin lluitat durant anys de bracet a Líbia, en contra d’Estat Islàmic i, per una altra banda, de les tropes fidels a Abdul Hamid Dbeibah, amb un perfil islamista i que té el suport de Turquia.

La reacció occidental i el reforç dels aliats

Fa vora una dècada, l’exèrcit francès va fer un gran desplegament a la regió per a lluitar contra les faccions locals d’Al-Qaeda i Estat Islàmic, però la situació no ha millorat, ans al contrari, han augmentat les morts i el territori controlat pel gihadisme. L’any 2014 s’havia creat una força conjunta, el grup G5 Sahel, encapçalada per França, amb Burkina Faso, Mauritània, el Níger i el Txad, però en el dia d’avui dos membres dels cinc ja han deixat el grup.

Les autoritats franceses s’han anat retirant dels estats, amb l’argument que hi havia mercenaris russos que comportaven un risc per a la seguretat. En aquest sentit, l’Alt Representant de la Unió Europea, Josep Borrell, va acusar el grup Wagner de ser la “guàrdia pretoriana de les dictadures militares” de l’Àfrica i va reconèixer que el continent era un altre “camp de batalla” en el qual Rússia tenia molt de suport. Les tropes franceses expulsades de Mali i Burkina Faso s’han hagut de traslladar al Níger, i ara els prop de tres mil soldats francesos que hi ha al Sahel es concentren en aquest estat i al Txad. Tanmateix, al Níger també hi ha un fort moviment contra la presència de tropes estrangeres.

Tot plegat debilita la influència de França i de l’OTAN, que han provat de revertir la tendència. La República Islàmica de Mauritània, que té una frontera de 2.237 quilòmetres amb Mali, ha passat a ser un aliat preferent. A la cimera de l’OTAN a Madrid de l’any passat, se’n va reconèixer la condició de soci privilegiat amb la presència del ministre d’Afers Estrangers i es va acordar per primera vegada “un paquet de desenvolupament de capacitat de defensa per a Mauritània”, inclosa la seguretat fronterera.

Un altre moviment de les potències occidentals ha estat de donar suport incondicional al Marroc, i després dels Estats Units, l’estat espanyol va reconèixer el Sàhara Occidental com a marroquí. Això va fer que Algèria tallés totes les relacions comercials amb Espanya, incloent-hi el subministrament de gas. De fet, el govern espanyol va dir que darrere d’aquesta ruptura diplomàtica hi havia Rússia, i la ministra espanyola Nadia Calviño va assegurar que Algèria es trobava “com més va més alineada amb Rússia”.

Algèria, tot i la seva neutralitat en la guerra d’Ucraïna, manté una relació estreta amb Rússia, és el seu principal client armamentístic de l’Àfrica, i s’ha negat a afegir-se a les sancions promogudes pels EUA i la UE. També trobem que el Frente Polisario s’ha acostat a Rússia, l’única gran potència que ara mateix li podria fer arribar armes, i al desembre va enviar una delegació a Moscou per a reunir-se amb el govern rus.

La guerra d’Ucraïna, si no hi ha canvis dràstics, es preveu que sigui llarga, que duri anys, i sigui quin en sigui el resultat, les potències van movent estratègicament les seves peces a l’Àfrica occidental.