La guerra pel control del TC porta el poder judicial espanyol a una situació límit

Hi ha nervis al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) espanyol, perquè van passant els dies i no troben els noms dels dos magistrats que han de designar per a renovar els membres caducats del Tribunal Constitucional. N’hi ha quatre (inclòs el president, Pedro-Conzález Trevijano) que fa dos mesos que haurien d’haver estat rellevats. I aquesta anomalia s’afegeix a la que fa anys que les institucions europees denuncien: la incapacitat dels principals partits espanyols per a desencallar la renovació del CGPJ, és a dir, l’òrgan de govern dels jutges, els membres del qual aviat farà quatre anys que tenen el mandat caducat. El govern espanyol de Pedro Sánchez sap que no es pot permetre més casos vergonyosos als ulls de la UE, i per això pressiona perquè, abans del 13 de setembre, es renovin els quatre magistrats del TC (dels dotze que té) que toquen. L’executiu n’ha de designar dos, i el CGPJ, dos més. Però els uns i els altres són en un fangar, el de la guerra pel control del tribunal.

I és també (i sobretot) aquesta guerra, que explica la pressa i la pressió del govern de Sánchez envers el CGPJ perquè es renovin immediatament aquests quatre magistrats del Tribunal Constitucional. El problema que tenia Sánchez és que, arribat el moment de designar els nous magistrats aquest mes de juny, es va trobar que la llei impulsada pel seu mateix govern ho dificultava, perquè, arran de la pressió creixent de Brussel·les, el PSOE i Unides Podem van propiciar un canvi legislatiu perquè el CGPJ no pogués fer nomenaments de jutges i magistrats si tenia els membres caducats. Perquè era massa escandalós.

Ara, de manera interessada i per desblocar la situació, aquest estiu el PSOE ha anunciat una proposició de llei per a modificar aquest precepte i retornar a l’òrgan de govern del poder judicial espanyol, presidit per Carlos Lesmes, la capacitat per a fer nomenaments per més que tots els membres estiguin en funcions d’ençà del desembre del 2018. D’aquesta manera, el govern espanyol pot designar els dos magistrats del TC que li pertoquen i el CGPJ, els altres dos. I per sumar-hi pressió, encara van afegir una esmena a la proposició imposant el 13 de setembre vinent com a termini per fer efectius aquests canvis.

I si bé hi ha un sector dels vocals més conservadors del CGPJ que seria partidari d’incomplir aquest termini i blocar el procés de renovació del TC, la majoria no veu cap més remei que fer-ho, i ara s’afanyen a trobar el nom més adient per mirar de fer contrapès en un plenari que, després d’aquesta renovació, tindrà una majoria dels magistrats dits “progressistes”, després de molts anys en què la balança ha estat decantada en favor dels anomenats “conservadors”, més alineats amb les posicions del PP o, fins i tot, de l’extrema dreta. Els magistrats que han de sortir ara són, a més de Pedro González-Trevijano (alineat amb el PP), el vice-president, Juan Antonio Xiol (magistrat molt crític amb les condemnes per sedició en el judici contra l’1-O), Santiago Martínez Vares (un dels artífexs de les sentències contra la immersió en català) i Antonio Narváez (que va dir que l’1-O era pitjor que no el 23-F).

En el bloc anomenat progressista quedarien Cándido Conde Pumpido (molt pròxim al PSOE, i apartat de les deliberacions en els recursos sobre l’1-O per haver desqualificat presos i exiliats), María Luisa Balaguer (contrària a les condemnes per sedició dels presos polítics), Juan Ramón Sáez Valcárcel (més pròxim a Unides Podem i ponent de la sentència que va absoldre Trapero) i Inmaculada Montalbán (ex-magistrada del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia). A aquests quatre caldria afegir els dos magistrats que designi el govern espanyol i un dels dos del CGPJ. Amb aquests set, el govern espanyol s’assegura una majoria favorable que no li bloqui les principals reformes legals que li impugni la dreta espanyola.

I per això el sector més conservador del CGPJ mira de jugar tan bé com pugui les cartes que té, i fer entrar en el plenari del TC un magistrat de pes que posi les coses difícils al nou bloc majoritari. Segons uns quants mitjans espanyols, ho han proposat a Manuel Marchena, però aquest s’hi ha negat, perquè prefereix mantenir la posició, molt més influent, de president de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem espanyol, des d’on ha remat aquests darrers anys per esdevenir un poder de facto dins l’estat per a imposar una visió ultraconservadora de l’estat de dret. A Marchena li manquen encara dos anys en aquest càrrec, i els vol exhaurir, no pas encadenar-se a un plenari en minoria dins el nou TC. Marchena, que ja va haver de renunciar a presidir el CGPJ a final del 2018 per l’escàndol dels whatsapps d’Igancio Cosidó, esperarà a tenir unes millors opcions de fer valer la seva influència i d’aconseguir més poder.

I en el bloc anomenat conservador, hi hauria Ricardo Enríquez (absolutament alineat amb la majoria afí al PP i a la dreta espanyola en totes les resolucions), Concepción Espejel (amiga de Dolores de Cospedal i alineada obertament amb el PP) i Enrique Arnaldo (esquitxat per diversos afers tèrbols que afecten el PP). S’hi hauria d’afegir aquest quart magistrat, i possiblement un cinquè que substitueixi el també conservador Alfredo Montoya, que està de baixa per motius de salut.

Amb aquest panorama, el president (caducat) del CGPJ, Carlos Lesmes, encara la inauguració de l’any judicial el 7 de setembre, en què farà evident l’agror del sector que representa en aquesta guerra pel control del poder judicial espanyol i del Tribunal Constitucional.