13.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 14.01.2020 - 09:33
D’ençà d’ahir, 13 de gener de 2020, l’afer intern ja és definitivament mort, caducat. La crisi catalana ha esdevingut un afer europeu, esclatant al cor del sistema, al bell mig de les institucions de la Unió: el Tribunal de Justícia de Luxemburg, el Parlament Europeu, la Comissió… Aquest és el terreny de joc d’un nou partit que comença ara i on l’àrbitre ja no és ni Manuel Marchena ni Pablo Llarena, sinó l’eurocambra i els tribunals europeus. Els contorns del conflicte s’han eixamplat de cop, perquè s’ha trencat la gàbia del sistema judicial espanyol, dins la qual l’independentisme no ha tingut cap marge de defensa. S’ha trencat per la via del Tribunal de Luxemburg, que ha esdevingut la clau per a qüestionar la repressió espanyola molt abans de l’arribada dels recursos al Tribunal Europeu dels Drets Humans. És una via que ajuda a agafar molta més volada a la denúncia contra l’estat espanyol per la violació de drets fonamentals i que, tal com diu el periodista de Libération Jean Quatremer, menarà a una ‘guerra de jutges’ sense precedents a Europa.
El camp és europeu i no espanyol. La sentència del TJUE sobre Junqueras del 19 de desembre té el valor de ser molt contundent en relació amb la protecció dels drets polítics dels europarlamentaris i dels seus electors i, alhora, d’haver arribat en un moment d’una certa renovació de lideratges a les institucions europees. Què hauria fet Antonio Tajani amb la sentència del Tribunal de Luxemburg? David Sassoli, el seu successor, ho va veure clar ja de bon començament, quan demanà a l’estat espanyol que l’apliqués en el cas de Junqueras i activà immediatament els tràmits necessaris perquè el president Puigdemont i el conseller Comín fossin acreditats com a eurodiputats.
Sassoli no és Tajani, i va fer valer el seu criteri, amb la sentència de Luxemburg a la mà, quan la portaveu del seu grup a la cambra, la socialista Iratxe García, li va alçar la veu i el va amenaçar, perquè per damunt del respecte al dret de la Unió i hi ha la imatge d’Espanya i del seu estat de dret. El president de la cambra es va mantenir ferm en la defensa dels drets dels tres eurodiputats catalans, inclòs Junqueras, malgrat la decisió de la JEC de retirar-li la immunitat. Sassoli esperava Junqueras el dia 13 a Estrasburg, però també esperava la resolució del Tribunal Suprem sobre la situació del president d’ERC. I Manuel Marchena va decidir de vulnerar la sentència del TJUE i mantenir-lo a la presó. Per a Sassoli es tractava d’obrir un conflicte amb l’alt tribunal d’un dels estats membres tot qüestionant la decisió que havia pres i adreçant-se al TJUE, o bé acatar la resolució del Suprem. I es va estalviar el conflicte, argumentant que la jurisprudència del Tribunal l’obligava a fer-ho, a ‘prendre nota’ de la manera com el tribunal intern havia aplicat la doctrina europea. Però recordant a Junqueras que ell mateix podia recórrer al TJUE, i aquesta és la gran escletxa que pot aprofitar.
És una gran oportunitat perquè en aquest darrer any hi ha hagut un parell de decisions del TJUE sobre Puigdemont i Comín que li aplanen el camí en aquesta nova fase. Pot demanar unes mesures cautelaríssimes al Tribunal General de la Unió (que forma part del Tribunal de Justícia de la UE), i és previsible que les resolgui molt ràpidament. La defensa de Junqueras presentarà un recurs contra la decisió del Parlament Europeu d’acatar resolució del Suprem, i mentrestant pot demanar la mesura cautelar de permetre-li de mantenir la condició d’eurodiputat, perquè no li siguin vulnerats encara més els seus drets. El president i el conseller exiliats van fer aquesta petició el primer de juliol de l’any passat, i en vint-i-quatre hores el Tribunal General s’hi va pronunciar. Aquella vegada, denegant les cautelars que demanaven Puigdemont i Comín i assumint, doncs, en bona part l’argumentari espanyol, segons el qual eren les autoritats espanyoles que tenien la darrera paraula sobre la condició d’europarlamentaris.
Però el 20 de desembre proppassat, just l’endemà de la sentència del TJUE sobre Junqueras, el TJUE va sentenciar que aquell 2 de juliol Puigdemont i Comín havien hagut de ser a l’eurocambra en la sessió inaugural de la legislatura, perquè el president del Tribunal General s’havia equivocat. I això ho deia i subscrivia en aquesta sentència recent ni més ni menys que la vice-presidenta del Tribunal de Luxemburg. Allò que preval és la voluntat dels electors, l’elecció per sufragi universal lliure i directe dels representants parlamentaris, i no pas les condicions imposades i les formalitats sobrevingudes que s’empesquin les autoritats d’un estat membre. Perquè ací rau l’arbitrarietat i l’abús, la conculcació de drets fonamentals. I aquest precedent hauria de servir a Junqueras per a fer valer la seva condició d’eurodiputat, per a poder tenir les cautelars i per a poder fer entrar de ple en el Tribunal de Luxemburg el conflicte amb el Tribunal Suprem espanyol.
Sassoli s’espolsa el conflicte amb el Suprem espanyol i el deriva a Luxemburg, a l’àmbit que li pertoca, el judicial. Els abusos d’aquests darrers dos anys acabaran arribant al Tribunal d’Estrasburg, però la màxima instància judicial de la UE, el Tribunal de Luxemburg, ja ho entoma, i el president d’aquest tribunal comença a fer advertiments adreçats a qui es vulgui sentir al·ludit. Just el dia que Puigdemont i Comín entraven per primera vegada al Parlament Europeu, el president del TJUE, Koen Lenaerts, feia el discurs en l’acte protocol·lari davant de la presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, i tot el seu gabinet amb motiu del començament del mandat. I en aquest discurs deixava anar un avís, que feia així: ‘Més recentment, ha sorgit la preocupació pel respecte a l’estat de dret, la democràcia i els drets fonamentals i les llibertats en uns quants estats membres, i això ha dut a la proliferació de casos, particularment a les qüestions prejudicials davant la Cort. No es pot tolerar cap concessió que afebleixi aquest conjunt de valors que conformen el segell distintiu de la Unió Europea’. Ho deia en aquest discurs:
Address by the President of the #CJEU, Mr Koen Lenaerts pic.twitter.com/PbW69DpNqq
— EU Court of Justice (@EUCourtPress) January 13, 2020
Lenaerts ja es va pronunciar en termes semblants la setmana passada, durant una visita a Polònia enmig de la crisi per les ingerències del govern en el poder judicial, per la pretensió de controlar els jutges, fins i tot de tenir-los lligats de mans, amenaçant-los amb sancions si s’oposaven a les reformes previstes. Les paraules de Lenaerts s’adreçaven clarament a Polònia, però volgudament es va expressar en termes genèrics: ‘No es pot ser membre de la Unió Europea si no es tenen uns tribunals independents i imparcials que funcionin d’acord amb el procediment del judici just i que respectin el dret sindical.’
L’endemà els periodistes demanaven als portaveus de la Comissió, a la conferència de premsa diària, si la posició de l’estat espanyol de no fer cas de la sentència del Tribunal de Luxemburg era comparable a Polònia. La resposta fou que cada cas és diferent, que no es poden comparar, però va afegir que era obligatori de fer complir les sentències del TJUE i de fer-ho ‘correctament’. Hi ha senyals importants de malestar amb la justícia espanyola, desautoritzada al més alt nivell. Després de dos anys de dura repressió del Tribunal Suprem espanyol, comença un nou partit. I ara el camp de joc, les normes i els àrbitres són europeus.
