16.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.10.2023 - 23:51
Poc després de ser nomenat president de la Comissió Europea, l’any 2019, Ursula von der Leyen va prometre que, sota el seu mandat, el bloc comunitari deixaria de ser una mera potència econòmica i esdevindria un actor geopolític de ple dret, homologable a qualsevol de les grans superpotències del planeta.
La guerra de Gaza, tanmateix, ha esborrat tot d’una qualsevol bri d’aquesta il·lusió. Lluny de projectar la influència que se suposa en un actor diplomàtic de primer nivell, la resposta de la UE ha estat caòtica i farcida de contradiccions, amb von der Leyen mateix com a gran assenyalada en un bloc comunitari que, incapaç de coordinar una resposta diplomàtica comuna, s’ha trobat obligat a assumir un paper testimonial en la pitjor crisi d’aquests darrers anys al Llevant.
L’ajut humanitari a Palestina, el primer símptoma de desgavell
El dilluns 9 d’octubre, el primer dia d’activitat plena a les institucions europees després de l’atac d’Hamàs en territori israelià de dos dies abans, el comissari europeu d’Ampliació i Política Europea de Veïnatge, l’hongarès Olivér Várhelyi, va fer un anunci sorprenent: la UE –el principal soci humanitari del territori– suspendria immediatament tots els ajuts a Palestina en resposta a la matança a Israel. “L’abast del terror i la brutalitat contra Israel i els seus ciutadans és un punt d’inflexió. No podem continuar com si res“, proclamà Várhelyi en un enfilall a Twitter.
La vigència de l’anunci del comissari, particularment significatiu per la contundència de les paraules triades, no durà gaire. Poques hores més tard, el comissari europeu per a la Gestió de Crisis, l’eslovè Janez Lenarčič, aclarí en un piulet que l’ajut humanitari europeu a Palestina no seria pas suspès, sinó que continuaria tant temps com calgués. Aquella mateixa tarda, la Comissió Europea va matisar en un comunicat d’urgència que l’ajuda del bloc a Palestina seria revisada per a certificar que els fons de la UE no anessin a parar indirectament a cap organització “terrorista” –en al·lusió a Hamàs– que dugui a terme atacs contra Israel. Però, afegí: “No hi haurà cap suspensió de pagaments.”
Tanmateix, el desgavell no va pas acabar ací. L’endemà, dimarts, quatre països –l’estat francès, l’estat espanyol, Irlanda i Luxemburg– van afegir llenya al foc de la controvèrsia i van manifestar-se explícitament en contra de suspendre l’ajuda a Palestina. Aquell dia, en una conferència de premsa rutinària, el portaveu de la Comissió es trobà obligat a respondre una vegada i una altra a preguntes sobre la contradicció aparent entre la posició de Várhelyi, que aclarí que havia actuat pel seu compte, i la de la resta del bloc. “L’anunci del comissari Várhelyi no ha estat consultat amb cap altre membre de la Comissió, entesos? Això ha de quedar absolutament clar”, etzibà a un periodista.
Per si no n’hi hagués hagut prou amb el pronunciament de la Comissió, l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Estrangers, Josep Borrell, va anunciar aquell mateix dia que qualsevol revisió de l’ajuda a Palestina implicaria enviar-hi més –no pas menys– fons. “En un moment tan crucial com aquest, seria un gran error aturar el nostre suport a l’Autoritat Palestina”, digué.
I tal dit, tal fet. Dissabte passat, tan sols cinc després de l’anunci de Várhelyi dient que el bloc continental suspendria l’ajut a Palestina, la Comissió Europea confirmà definitivament que no tan sols no aturaria l’ajut humanitari anual sinó que el triplicaria: de 25 milions d’euros passaria a 75.
La controvèrsia per l’ajut humanitari a Gaza no ha estat, ni de bon tros, l’únic nyap del bloc a l’hora de bastir una resposta diplomàtica unificada al revifament del conflicte palestino-israelià. A banda Várhelyi, el dirigent europeu que més crítiques ha rebut aquesta darrera setmana ha estat la presidenta de la Comissió Europea, la conservadora Ursula von der Leyen.
Si la UE –en consonància amb la resta de socis occidentals– no s’ha girat mai d’esquena a Israel en el conflicte amb Palestina, la resposta del bloc a la crisi actual ha emfasitzat sempre la necessitat que Tel-Aviv mantingui la proporcionalitat en la resposta militar a les atrocitats d’Hamàs. Dimarts passat, una volta acabada una reunió especial de ministres europeus d’Afers Estrangers per a parlar sobre la crisi, Borrell remarcà que el dret d’autodefensa d’Israel s’ha d’acordar en tot moment amb els paràmetres del dret internacional. I afegí, després d’haver evocat el “patiment” dels habitants de Gaza sota el blocatge israelià: “Algunes de les accions [d’Israel], com ja han dit les Nacions Unides, són contràries al dret internacional.”
Ni tan sols l’alt representant de la diplomàcia europea, tanmateix, ha evitat de contradir-se amb els seus companys. Divendres passat, Borrell criticà durament l’ultimàtum d’Israel perquè els habitants del nord de Gaza se n’anessin abans de vint-i-quatre hores, i el qualificà d’impracticable i de poc realista. Però poques hores abans un portaveu de la Comissió Europea havia dit que l’ultimàtum era proporcionat.
Von der Leyen, blanc de crítiques a Brussel·les
No tots els dirigents europeus, certament, han fet seva la posició de l’alt representant. Si Borrell s’ha cenyit en tot moment a la necessitat de proporcionalitat militar, von der Leyen no ha dubtat a l’hora d’expressar un suport incondicional a l’ofensiva israeliana contra Hamàs. Després de fer projectar la bandera israeliana sobre la façana del seu despatx, la setmana passada von der Leyen va trencar amb la política del bloc: divendres va visitar –juntament amb la presidenta del Parlament Europeu, la també conservadora Roberta Metsola– la comunitat israeliana de Kfar Aza, epicentre d’una de les matances més greus perpetrades per Hamàs durant l’atac del 7 d’octubre.
Una volta acabada la visita, von der Leyen comparegué, juntament amb Metsola i el president d’Israel, Isaac Herzog, per a palesar el suport sense matisos de la UE a Israel. “Som amics d’Israel. Quan els amics són atacats, els donem suport. Israel té el dret i el deure de respondre a l’acte d’Hamàs“, digué en un vídeo en què, a diferència de Borrell, s’abstingué d’al·ludir al dret internacional.
Les paraules de von der Leyen, pronunciades en un moment de crítiques creixents contra a Israel a Brussel·les pel “setge total” imposat sobre Gaza, van ser rebudes amb fredor a les institucions europees. L’europarlamentària francesa Nathalie Loiseau, per exemple, li respongué: “Us oblideu d’un missatge important: Israel ha de respectar el dret internacional.” I en un piulet afegí: “No entenc què té a veure la presidenta de la Comissió Europea amb la política exterior de la UE, de la qual no s’encarrega.”
Alguns altres anaren encara un pas més enllà. En un altre missatge publicat a Twitter, l’eurodiputada irlandesa Clare Daly criticà sense embuts la posició de von der Leyen. “Qui us creieu que sou? No heu estat elegida, i no teniu cap autoritat per a determinar la política exterior de la UE, de la qual s’encarrega el Consell de la UE. Europa NO ‘dóna suport a Israel’. Nosaltres donem suport a la pau. I vós no parleu per nosaltres. Si no teniu res constructiu a dir, i clarament no és el cas, calleu“, li etzibà.
La contundència de Daly potser no representa l’opinió del gruix dels representants del Parlament Europeu, però l’essència de la seva filípica contra von der Leyen certament és compartida per la majoria de la cambra. Ho demostra el comunicat que els vint-i-set van aprovar diumenge en la preparació de la cimera extraordinària de dirigents europeus, que es farà avui per a establir, deu dies després de l’atac d’Hamàs, “un curs d’acció unificat que reflecteixi la complexitat de la situació”. Coordinat pel president del Consell Europeu, Charles Michel, la declaració condemna “la brutalitat i indiscriminació dels atacs terroristes d’Hamàs a Israel”, però, alhora, reitera la necessitat de continuar donant suport “als civils més necessitats de Gaza” i la importància de treballar per evitar que el conflicte tingui una magnitud regional.
La feblesa geopolítica paralitza la UE
La incapacitat aparent de la UE a l’hora de coordinar una línia comuna sobre la guerra de Gaza ha relegat el bloc, afeixugat pel pes de les seves contradiccions internes, a un actor secundari en les discussions diplomàtiques d’alt nivell sobre la crisi. Dimarts, per exemple, Borrell va organitzar una reunió d’emergència dels ministres d’Afers Estrangers de la UE a Oman per tractar de la crisi sense la presència del ministre d’Afers Estrangers israelià, que declinà de participar-hi ni presencialment ni telemàticament.
Israel, certament, no ha estat l’únic soci que ha bandejat la UE a l’hora de bastir la resposta diplomàtica a la crisi. El president dels Estats Units, Joe Biden, explicà hores després de l’atac d’Hamàs que havia obert consultes amb Alemanya, l’estat francès, Itàlia i el Regne Unit per a tractar de la crisi. El president nord-americà, tanmateix, no va fer esment de cap càrrec de la UE.
El guirigall en la resposta a la crisi de Gaza és potser l’exemple més clar de la manca de rumb diplomàtic de la UE, però el bloc comunitari fa temps que exhibeix símptomes de feblesa geopolítica. Els ambiciosos esforços diplomàtics del Consell Europeu per a evitar una escalada de tensions a Artsakh, per exemple, han estat incapaços de prevenir-hi la invasió i la neteja ètnica posterior per part de l’exèrcit àzeri, un conflicte que la UE –molt dependent del gas del país caucàsic– s’ha limitat a contemplar amb resignació. Als Balcans, els intents de la UE d’apaivagar les tensions entre la majoria albanesa i la minoria serba de Kossove també semblen haver caigut en sac foradat: aquests darrers mesos, els enfrontaments entre ambdues ètnies han esdevingut ben habituals, i més d’una vegada han vorejat el risc d’un conflicte armat.
No fa estrany, vist aquest historial d’impotència, que Borrell hagi insistit aquest cap de setmana que la UE ha de ser tractada com una potència diplomàtica de ple dret. “La guerra d’Ucraïna ens ha convertit en un poder geopolític, no tan sols econòmic”, digué dissabte en declaracions a Pequín, on es va reunir amb el ministre d’Afers Estrangers xinès, Wang Yi. Tanmateix, s’ha de veure, fins a quin punt això és una pretensió o una realitat.
