29.04.2019 - 21:50
Ahir va començar a Berlín una cimera sobre els Balcans Occidentals. Impulsada per Angela Merkel i Emmanuel Macron, té per objectiu cercar vies pacificadores per a les tensions de tota aquella àrea i proposar un possible intercanvi de territoris entre Kossove i Sèrbia, els dos territoris més enfrontats. A la cimera, hi assisteixen els caps d’estat i de govern dels sis països balcànics occidentals (Sèrbia, Kossove, Macedònia del Nord, Albània, Montenegro i Bòsnia i Hercegovina), a més de Croàcia i Eslovènia.
Per als amants de les relacions internacionals és un reunió interessant, que permet de comprovar que, al cap de dues dècades d’un conflicte interminable que va sacsejar Europa i la va tornar a omplir de sang després de la Segona Guerra Mundial, els problemes es resolen d’una manera completament diferent. També permet de comprovar que Alemanya i França exerceixen el seu paper d’àrbitres europeus, quan convé o els convé.
Els territoris que es podrien intercanviar són, d’una banda, una part del nord de Kossove, habitada majoritàriament per serbs, i d’una altra, la Vall de Preševo, al sud-oest de Sèrbia, de majoria albanesa, que podria passar a Kossove. Si Macron mostra simpaties per aquest intercanvi, Merkel hi és obertament contrària, perquè té por que dibuixar noves fronteres amb criteris ètnics torni a destapar la capsa de Pandora. La major part d’experts internacionals s’han pronunciat en la mateixa línia prudent de Merkel.
Tanmateix, des de la Catalunya actual una cimera com aquesta pren tota una altra dimensió. Perquè, independentment del resultat de les converses, el fet important és que n’hi ha, de converses. Que els qui s’odiaven a mort en el sentit literal de la paraula, vint anys després s’asseuen al voltant d’una taula i fins i tot pensen a intercanviar territoris. I que els dos grans estats europeus, quan convé i els convé, propicien aquestes reunions i aquest diàleg.
La pregunta, quan tants catalans tenen la sensació de ser en un cul-de-sac i no veuen cap solució viable al conflicte que els ocupa i preocupa, és com ho fem per aconseguir que un dia Alemanya i França convoquin els dirigents catalans i espanyols a seure i a negociar el pagament del deute pendent o un conflicte territorial a la Franja d’Aragó, per exemple. Sense passar per una guerra i pel vessament de sang, és clar.
Potser caldrà desobeir, potser caldrà veure clar de bell antuvi fins on estem disposats a arribar, potser caldrà que ens convertim en un problema real per a Europa, potser caldrà demostrar en alguna elecció que no sigui l’espanyola que la majoria independentista és àmplia, a més de tossuda. Potser cal aconseguir que a França i Alemanya, sobretot, els convingui.
