Guerra contra la riquesa

Aquesta setmana a la ciutat de Lloret, de manera casual, gairebé sense voler, van descobrir que els amos d’un hotel de quatre estrelles punxaven la llum. Els paios no la pagaven, l’electricitat, sinó que havien connectat un cable directament a la xarxa general. Poques hores després, es va saber que els mateixos homes feien el mateix en un altre hotel de la ciutat. L’hotel, també de quatre estrelles. Aquí la broma seria que els amos dels hotels de luxe fan com els okupes, que no paguen la llum. Però la realitat és la contrària: en tot cas són els okupes que fan com els amos d’hotels de quatre estrelles, perquè segons TV3 ‘el 96% del frau elèctric el fan grans empreses i particulars amb un alt nivell de consum, segons informa Endesa’.

A vegades, doncs, un es pregunta si no seria millor endegar una guerra contra la riquesa, i no contra la pobresa. Potser funcionaria millor.

‘En els darrers anys, les males pràctiques en el sector financer s’han elevat fins a nivells que potencialment poden originar riscos sistèmics perquè soscaven la confiança en les institucions financeres i els mercats’. Paraules d’un anarquista de Sants? No, paraules de Mark Garney, l’encorbatat governador del Banc d’Anglaterra que just aquesta setmana , i en una carta oberta (pdf) al G-20, alerta que les males pràctiques en el món de les finances continuen. L’home aposta per ajudar els estats a controlar  els bancs, examinar l’ autocontrol que diuen tenir,  i desconfiar de les maneres de fer en els mercats de renda fixa, divises i matèries primeres. A més, diu, vol ajudar a reduir les possibilitats existents de ‘manipular el mercat’.

‘El capitalisme pot ser il·legítim’. Paraules d’un anarquista de Sants? No, paraules de Martin Wolf, un dels articulistes principals del Financial Times,  una de les bíblies del capitalisme.  També aquesta setmana l’influent autor del llibre ‘Perquè funciona la globalització (2004)’ es fa una pregunta inquietant: i si el matrimoni entre capitalisme i democràcia s’ha acabat?

‘Històricament’ diu Wolf, ‘l’ascens del capitalisme i la pressió per a un sufragi universal van anar junts. Per això els països més rics són democràcies liberals, amb economies més o menys capitalistes. En la legitimació del capitalisme i l’estabilització de la democràcia va jugar un paper fonamental que l’augment en els ingressos reals fos realment compartit. Per per al capitalisme d’avui en dia, però, resulta molt més difícil de generar prosperitat. Al revés, l’evidència parla de creixent desigualtat i de la desacceleració del creixement en la productivitat. Aquest beuratge verinós fa que la democràcia sigui intolerant i el capitalisme, il·legítim’ (…) Penseu en la recent i decebedora actuació del capitalisme global, durant la no menys important crisi financera i en l’efecte devastador sobre la confiança en les elits responsables de les solucions polítiques i econòmiques. Tenint en compte tot això, la confiança en un matrimoni durador entre la democràcia liberal i el capitalisme global sembla injustificada’.

Només algú com el professor d’economia nord-americà Richard Wolff la pot acabar d’arrodonir, aquesta setmana, per acabar-nos de situar:  ‘Al final de la II Guerra Mundial, per cada dòlar que els ciutadans dels EUA pagaven en impostos al govern federal , les grans empreses pagaven un dòlar i mig.  Les grans empreses, doncs, en el seu conjunt, pagaven un 50% més d’impostos. Avui, però, per cada dòlar que paguen en impostos els individus, les grans empreses paguen … 25 cèntims’.