S’acosta una guerra comercial per les renovables entre els EUA i la UE?

Ara com ara, la transició energètica ha assolit un component industrial molt més important que  no pas el climàtic. El futur de l’economia i de milions de llocs de feina en depenen. Som davant un canvi de model industrial i econòmic que feia moltes dècades que no es veia. Tanmateix, sectors fonamentals de les economies europea i americana, com ara l’energètic i l’automobilístic, han vist que, a l’hora de fer aquesta adaptació, són molt lluny de la Xina en capacitat de fabricació d’elements clau, com ara les plaques solars, bateries, molins, vehicles elèctrics i tota l’electrònica associada, com també el programari i components necessaris.

Els EUA, que són enmig d’una guerra comercial amb la Xina, a l’estiu van aprovar la Inflaction Reduction Act (IRA) que, malgrat el nom (acta de reducció de la inflació) se centra en el desenvolupament d’una indústria americana de tecnologies netes. Ara, l’IRA ha començat una mena de “cursa renovable” amb la Unió Europea per a captar aquesta indústria. Unes quantes veus dins la UE demanen un contraatac arran del principi de la fuga d’inversions cap al país nord-americà, que podria esdevenir una guerra comercial entre totes dues potències. El sector renovable culpa la UE d’una indefinició, que considera que dificulta l’adopció de les tecnologies adequades i el desenvolupament d’una indústria europea per la competència xinesa i nord-americana.

Què és l’IRA?

Sota un nom aparentment innocu, l’acta de reducció de la inflació és un terratrèmol econòmic i polític als EUA. Molts experts coincideixen a apuntar que aquesta legislació l’última cosa que corregirà serà la inflació. El nom sembla més aviat un moviment polític desesperat, que se centra en una urgència actual (la inflació), a fi de solucionar una situació de blocatge polític que feia dos anys que durava. Biden el 2020 va proposar el pla Build Back Better, que pretenia de fer la inversió pública més gran d’ençà de la Gran Depressió, per sortir de la crisi de la pandèmia: crear llocs de feina, ajudar les famílies i modernitzar la infrastructura del país.

Aquest pla també era una resposta per captar l’electorat que havia optat per Trump en àrees àmplies del país desindustrialitzades i amb grans nivells de desocupació, amb una classe mitjana com més anava més empobrida, i d’episodis que havien avergonyit el país, com ara l’estat decrèpit de la infrastructura viària, amb carreteres en molt mal estat per manca d’inversió pública, cosa impròpia de la primera potència mundial. A més, entrava en la qüestió de la sanitat, una qüestió molt polèmica d’ençà dels plans del president Obama d’avançar, si més no mínimament, cap a un sistema de sanitat públic a l’estil europeu.

El pla Build Back Better es va trobar l’oposició frontal dels membres republicans del senat. Però també amb la d’un senador demòcrata fonamental per a la seva aprovació, Joe Manchin, representant de Virgínia de l’Oest, un estat molt receptiu als missatges del president Trump, i on Manchin ha de fer molts equilibris amb el seu electorat. El senador demòcrata rebel va acusar el pla de tenir un cost desmesurat, i d’optar per una transició energètica massa agressiva.

Convé recordar la defensa del president Trump del sector del carbó –primer afectat per l’eclosió de les renovables–, un element clau per a la seva victòria electoral. El president Biden i el partit demòcrata finalment van haver de cedir arran del blocatge de Manchin. Van rebaixar la inversió inicial, van suavitzar alguns punts i van adoptar un nom per a la nova legislació més contemporitzador. Tanmateix, l’essència del pla s’ha mantingut. L’IRA preveu una inversió pública de 738.000 milions de dòlars, 391.000 dels quals en energia i canvi climàtic, 238.000 en reducció de dèficit, 80.000 per a modernitzar l’agència d’hisenda (IRS) i 64.000 de subsidis a les famílies per baixar el cost de les medicines, entre més qüestions.

En el front climàtic i de la transició energètica, preveu 158.000 milions d’inversions en energies netes, 13.000 en vehicles elèctrics, 14.000 en millores de l’eficiència energètica dels edificis i 22.000 a millorar el subministrament energètic dels habitatges. L’objectiu és que durant aquesta dècada els EUA redueixin d’un 40% les emissions de CO₂, malgrat que és una rebaixa de la promesa del 52% que féu el president Biden per complir l’Acord de París. Entre els equilibris fets per aprovar la nova legislació, el sector renovable i ecologista ha criticat les inversions previstes en combustibles fòssils i energia nuclear. Tanmateix, també es pot interpretar com un moviment per captar la base electoral del president Trump, que es podria presentar a les pròximes eleccions. L’IRA tindria uns objectius polítics i econòmics més importants que no pas els climàtics.

Hi ha més elements que apunten aquesta línia. Com ara que el president Biden hagi afavorit les marques de vehicles amb fàbriques amb sindicats. Paradoxalment, un dels primers afectats negativament ha estat Tesla. Elon Musk ha arribat a demanar el vot per a candidats republicans, i sempre ha mostrat el seu menyspreu cap als sindicats; fins i tot ha pres accions personals per evitar que n’hi hagués a les fàbriques de Tesla als EUA –fins ara de manera reeixida. Tesla ha hagut de rebaixar el preu dels seus vehicles perquè els seus compradors poguessin accedir a l’ajuda federal de 7.500 dòlars, atès que les normes de l’administració Biden l’excloïen. A final de l’any passat, va haver de fer descomptes personalitzats a clients assumint internament aquesta xifra, car les vendes havien baixat molt significativament. Una mesura a la qual Musk sempre s’ha oposat. La situació d’enfrontament entre Tesla, que com més va més s’associa més al sector republicà, i l’administració demòcrata, amb episodis d’atacs directes de Musk al president Biden o el govern californià, sembla que es va reconduint i Tesla ja pot optar a les ajudes de l’IRA. Però mostra que el sector de les energies renovables és al centre de la batalla política entre demòcrates i republicans.

La indefinició europea

La UE també té programes per a impulsar la indústria de les energies netes. Com ara el Pacte Verd Europeu, que preveu inversions per un bilió d’euros durant aquesta dècada. O el fons Next Generation, amb 750.000 milions. Tanmateix, hi ha una diferència fonamental entre les polítiques europees i nord-americanes, i que comença a ser molt criticada pel sector renovable: la legislació dels EUA és molt concreta i l’europea, no. Un exemple: perquè un cotxe elèctric pugui rebre l’ajuda de 7.500 dòlars de l’IRA, almenys el 40% dels minerals crítics de la seva bateria ha de procedir dels EUA o un dels socis de la seva àrea de lliure comerç, que inclou països com ara el Canadà, Mèxic, Austràlia, el Marroc, Israel i Corea, però no pas la UE. A més, el 50% de la bateria ha hagut de ser fabricada als EUA. El govern americà no vol que els cotxes elèctrics es muntin al seu país i prou. Vol que les bateries, un element que ha esdevingut crític en la nova economia de les energies renovables, siguin fabricades als EUA amb materials del país, cosa que creï una indústria pròpia i milers de llocs de feina nous. Una manera també de reconvertir els milions de llocs de feina associats al sector d’energies fòssils.

I ho aconsegueix: hi ha una febre de nous projectes de fàbriques de bateries i vehicles elèctrics per part d’empreses europees i asiàtiques arreu dels EUA, que s’han vist forçades a invertir-hi si volen vendre cotxes al mercat nord-americà. Si no poden optar a l’ajuda de 7.500 dòlars, els seus vehicles no seran competitius. Aquest és l’objectiu final de les ajudes públiques nord-americanes: desfermar a una inversió privada molt més gran. El desafiament per als fabricants és majúscul, i ja han advertit que caldran anys per a poder complir-ne els criteris, atès que establir una cadena de subministrament al país i construir les noves fàbriques no serà immediat. L’administració Biden ha endarrerit alguns mesos l’entrada en vigor d’alguna de les exigències més polèmiques, però no renuncia a obligar els fabricants a traslladar les fàbriques als EUA, i crear llocs de feina locals. A la Unió Europea, en canvi, les coses semblen anar en la direcció contrària, i les crítiques creixen en dos fronts. Per una banda, al sector de la transició energètica. Per una altra, en països com ara França, que volen que es relaxin les prohibicions d’ajudes públiques.

La indefinició i vaguetat que mostra la UE comença a desesperar el sector renovable. Així, s’ha arribat a definir com a energia neta el gas, tant per interessos de certs països, com per la pressió del sector fòssil. Els vehicles moguts per gas fòssil són qualificats de “nets” per l’actual legislació europea, que juntament amb la inclusió de l’hidrogen per a l’automoció, atura l’electrificació del sector i les inversions necessàries en fàbriques de bateries. Les institucions europees semblen més interessades a acontentar els grans grups de poder que no pas a satisfer les demandes dels ciutadans i els sectors més innovadors. Així, el 80% dels projectes premiats pels Fons Europeu d’Innovació ha acabat en mans de grans corporacions, un fenomen que s’ha repetit amb els fons Next Generation.

Tot plegat causa la dispersió dels recursos públics en moltes tecnologies, algunes de les quals incertes i molt qüestionades, com ara la biomassa, el gas fòssil i l’hidrogen. Les veus expertes del sector renovable apunten que els esforços s’haurien d’invertir en mesures concretes per les tecnologies netes clarament guanyadores i que ja són al mercat, però necessiten créixer en volum: fabricació de bateries, bombes de calor, plaques solars i molins eòlics. Si no, s’hauran d’importar. Tanmateix, les institucions europees continuen defensant la neutralitat tecnològica i oposant-se a les ajudes estatals, atès que defensen el lliure comerç per sobre d’unes altres consideracions.

Els arguments de les institucions europees

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, s’ha mostrat partidària d’adaptar les normes europees per lluitar contra l’IRA, però ha advertit: “Quan mirem les ajudes estatals, hem d’anar amb compte i evitar qualsevol mena de fragmentació del mercat únic. La igualtat de condicions interna és tan important com la igualtat de condicions que volem a escala mundial. Si hi ha ajuts estatals, l’altra cara de la moneda ha de ser el finançament a escala de la UE.” Una visió que comparteixen els estats del sud d’Europa, que defensen que els fons europeus en vigor són insuficients als seus països i s’han d’augmentar, atès que els fons actuals no els poden complementar amb fons propis com sí que poden fer els estats més rics. Així, Alemanya ha repartit la meitat de les ajudes estatals de la UE (França, el 25%) postpandèmia, malgrat representar el 27% de la indústria o el 18% de la població. Els països petits i més pobres no poden competir amb aquests volums d’inversió.

Garantir que les ajudes europees no tornin a acabar fonamentalment en mans de les grans corporacions és una altra de les grans preocupacions del sector renovable. Argumenten que un aspecte més important que la xifra de les ajudes és on acabaran: si cal un canvi de model econòmic i l’adopció ràpida de les noves tecnologies, no es pot subvencionar justament a les empreses del model a superar i que endarrereixen el canvi. D’una altra banda, dins Europa hi ha veus dolgudes amb l’actitud nord-americana. Consideren l’IRA un atac per l’esquena, i demanen una resposta agressiva per part de la UE. Tanmateix, els països del centre i nord del continent, com ara Àustria, Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Holanda i Suècia, s’oposen a crear nous fons europeus, i opten per les ajudes pròpies a la seva indústria nacional. Argumenten que els fons europeus actuals es poden reconduir per contestar l’IRA.

La situació és complexa, però els esdeveniments s’han començat a precipitar. La guerra comercial amb la Xina va augmentant. Els EUA no han dubtat a prendre mesures proteccionistes. Promocionen la seva àrea de lliure comerç, en què no és inclosa la UE, i volen reindustrialitzar el país amb els sectors de la nova economia, crear llocs de feina local i retornar fàbriques deslocalitzades a uns altres països. Tanmateix, això ha fet que grups industrials europeus traslladin inversions europees als EUA per obrir-hi fàbriques. Fins i tot perjudicant aliats tan pròxims com el Regne Unit, on fa poc ha entrat en fallida el projecte BritishVolt, que volia construir una fàbrica de bateries al país per a servir unes quantes marques. Han estat incapaços d’obtenir prou clients i segons alguns analistes això hauria estat conseqüència directa de l’IRA: els fabricants britànics planegen d’obtenir bateries de les plantes americanes que hauran de construir en aquell país obligatòriament, si no volen renunciar al mercat de l’altra banda de l’oceà, molt més important.

Mentrestant, a Europa veiem un esclat en la venda de bombes de calor (aerotèrmia i geotèrmia), de plaques solars, bateries i vehicles elèctrics, fabricats en bona part fora de la UE. Malgrat que hi hagi plans per obrir-ne fàbriques al continent, bona part de les inversions previstes es podrien derivar als EUA. La UE i els EUA hauran de dialogar a fi d’evitar que allò que hauria de ser una cursa saludable per expandir les energies renovables no acabi esdevenint una guerra comercial entre dos aliats tradicionals lluitant per aconseguir els sectors que han de dominar l’economia durant les dècades vinents.