Policia colonial

No donarem mai prou les gràcies al general Garrido per la seva franquesa i la seva valentia. A les portes del Dia de la Raça –ben entès: el seu dia, la seva suposada raça– va proclamar que ells sí que ho tornaran a fer. I ho va dir engalanat d’uniforme i davant les gorres de plat i els tricornis de més alt rang aquarterats a Catalunya. Se li entenia tot. Que del Primer d’Octubre ells també se’n senten orgullosos. De com van actuar, vull dir. Del que ens van fer, vaja. I que, poca broma, són a punt per tornar-hi si hi tornem. N’estem avisats.

Li hem de donar les gràcies, dic. Perquè amb la seva intervenció, que si no m’erro a hores d’ara cap autoritat civil ni militar no ha desautoritzat, torna a deixar clar l’únic que és clar. A saber: que a Espanya el veritable consens, el consens únic i indiscutible, és que els valors democràtics, la separació de poders, la llibertat de premsa, el principi d’autoritat i, si molt convé, la llei de la gravetat i tot, sempre estan condicionats per un bé superior. La sagrada unitat de la pàtria. En nom de la qual tot és legítim, creuen ells. Tot. Sense excepció. La d’Espanya és, en el millor dels casos, una democràcia condicionada per la naturalesa metafísica de la cosa. Vegeu si no és especial i superior a les vulgars democràcies sense mística del nostre entorn, doncs!

Però la intervenció del general Garrido encara va deixar ben clara una altra cosa, i també n’hi haurem de donar les gràcies. I això és que a casa nostra ells se saben força d’ocupació. No és que ho digui jo, és que ells mateixos actuen com un exèrcit invasor. Fixeu-vos, si no, en l’ús tan particular que el tal general va fer de les llengües en el seu parlament. Va adreçar-se en castellà als companys d’armes i els altres cossos i forces de seguretat de l’estat –espanyol, naturalment: quina manera més ampul·losa i eufemística no s’hi ha imposat com a correcta per referir-se a les policies… I va emprar el català exclusivament per advertir-nos a tots nosaltres, per amenaçar-nos per si perseverem demà en la desobediència. Ves si això no és el que faria un alt comandament de qualsevol policia colonial: parlar la llengua dels indígenes quan vol que els indígenes l’entenguin ben clar, i només llavors. Com poden estranyar-se, després, que vulguem fer-los fora del país?

Costa no veure en les paraules del general Garrido l’anunci d’un salt qualitatiu en la política repressiva de l’estat contra els independentistes, que potser després faran extensiva contra les altres dissidències. Un salt qualitatiu que ara per ara és només propaganda, la propaganda de la por, però que demà es traduirà en fets, en detencions i en bastonades, si no ens dobleguem submisos a la seva llei. Si no ens rendim. I és en aquest punt que haurem de decidir si ens arronsarem o, al contrari, si estem disposats a entomar la seva violència perquè els reboti com un bumerang a les mans.

Sabent que aquesta és la nostra arma principal: la desobediència civil i la resistència pacífica. No en tenim cap altra: a hores d’ara ja ningú no deu dubtar que els Mossos d’Esquadra són simplement i només una policia autonòmica –autonòmica: això diu molt i ho diu tot, i no només de la policia– i, per tant, no s’interposarà entre la policia colonial de la metròpoli i nosaltres, els indígenes. Doncs, potser ens faran mal, fins i tot els que volíem considerar els nostres. Però les ferides que rebrem seran esquerdes que acabaran de trencar la seva Espanya. Perquè no l’hem destruïda nosaltres, i mira que de vegades n’arribem a tenir ganes: són ells mateixos que l’han feta inviable i l’acabaran d’esbocinar sotmetent-nos per la força de la repressió policial, la discriminació econòmica i el càstig judicial. I també d’això, al final, els en podrem donar les gràcies.