La Guàrdia Civil contra les masses, aquella vella obsessió

Per a aquests personatges uniformats de verd que ara veiem desfilar sincronitzadament davant del tribunal esperpèntic que han bastit a Madrid en la causa contra Catalunya, es veu que hi ha massa masses: masses tumultuàries (sempre i per definició), masses que fan muralla i miren d’aquella manera terrible que tenen les masses de mirar, masses amb odi, masses incontrolables, perilloses, deshumanitzades, masses amorfes i constituïdes per individus prèviament buidats de la seva història, ‘sense entranyes de passat’. Perquè quan l’ésser humà es perd en massa, resulta que esdevé, ai, més que no pas un home, ‘tan sols una carcassa d’home’.

Així ho va dir l’inefable José Ortega y Gasset, el filòsof castellà tan admirat per Primo de Rivera i tots els altres.

I sí, el relat guardiaciviler, ple de paraules que van iterant a conveniència de la fiscalia i de l’estat (allò del ‘tumult’, per exemple, que el primer cop que ho vam sentir potser ens va semblar una ocurrència i que ara ja sabem que no, que és un terme del tot premeditat), ha estat i serà una successió estudiada de sintagmes repetits per tal d’encabir els nostres fets dins del seu codi penal, és cert.

Però, a més a més d’això, resulta que aquesta prevenció, aquesta por cerval davant de les persones vistes com a ‘massa’ (buida d’humanitat i de legitimitat per a l’acció política) poua en la vella reacció que va parir aquest cos espanyol de policia rural militaritzada que van anomenar Guàrdia Civil. El van crear a mitjan segle XIX, bàsicament per fer front a la conflictivitat que creixia al camp, on el trànsit de l’antic règim al nou allunyava els camperols de la propietat de la terra i els condemnava a la misèria. I com hi havia de fer front aquest nou cos armat? Doncs a la seva idiosincràtica manera: a trets.

És per això que els creen i és aquesta la tasca que els ha ocupat essencialment les hores en el seu segle i mig llarg de trista existència: el control de les masses. De les masses en rebel·lió permanent. O en amenaça de rebel·lió. Sempre i per definició.

(Deixeu-me obrir un parèntesi per expressar la sorpresa de saber que aquesta gent de l’uniforme verd resulta que sí, que dels antiavalots en diuen així, precisament: ‘control de masses’, tal com raja; és a dir que treuen les porres no pas perquè hi hagi cap ‘avalot’ sinó perquè hi ha una ‘massa’. Tanco parèntesi.)

Aquesta idea amara, de manera profunda i constitutiva, el nacionalisme espanyol. És el doctrinarisme, la interpretació reaccionària del pas de l’antic règim al nou, la resistència al sufragi universal, la combinació del vot (que ja no podien evitar) amb la restricció perquè les masses, de fet, ja se sap, no estan preparades per a governar, o, dit amb els mots d’Ortega y Gasset, ‘per definició no han de dirigir ni poden dirigir la seva pròpia existència, i encara menys regentar la societat’.

Aquell vell doctrinarisme va haver de contemplar amb estupefacció i alarma un fenomen nou i que va marcar el segle XX: la irrupció, en l’escena política, de les masses que temia i que menyspreava. I que calia contenir. Fer tornar al clos. Protegir la propietat. La minoria que mana. Recuperar l’ordre.  ‘Control de masses’. Guàrdia Civil.

Perquè és amb aquests paràmetres tan reaccionaris, amb aquest sentiment aristocràtic i no democràtic, que, de fet, basteixen el seu estat. I aquest nacionalisme espanyol profundament antipopular i demofòbic és el que condensen els guàrdies civils amb les seves metàfores de ‘masses’ i de ‘muralles’. Ells són la força de xoc d’un aparell de l’estat doctrinarista, amb un profund sentit elitista d’ell mateix, de casta que té el dret ‘natural’ de governar per sobre de la massa amorfa, inculta, manipulable i que sempre acaba essent ‘tumultuària’. La ‘massa’: els camperols, els anarquistes, els catalans.

És cert que el doctrinarisme no és un fenomen exclusivament espanyol. Tampoc en això no tenen patent. Però aquesta ideologia, aquesta lectura conservadora del nou règim, resulta que a l’estat espanyol es perllonga i es perllonga i es perllonga. Tant, que arriba el segle XXI i encara hi són, encara romanen en un model mental que és del XIX.

Del XIX fatxa.