17.02.2023 - 19:50
El president de la CEOE, Antonio Garamendi, ha passat a ser assalariat de la patronal enguany i cobrarà 380.000 euros anuals per la feina al capdavant de l’organització d’empresaris. El sou és un 9% més alt que la darrera retribució que se’n sabia. La publicació de la notícia era gairebé paral·lela a la decisió de l’augment del 8% del salari mínim (SMI), pactat entre el govern espanyol i els sindicats, amb la reprovació de la CEOE. Això va ser suficient perquè al senyor Garamendi li arribessin una sèrie de crítiques, que s’ha pres molt malament. D’aquí neixen les seves desafortunades declaracions, sobre violació i minifaldilles, per les quals ha hagut de demanar excuses.
Té molt poca paciència, perquè el seu bon sou inclou aguantar les crítiques que li puguin arribar, sense desbarrar. Penso que l’ha molestat que la ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, n’hagi fet mofa, però segur que l’ha molestat encara més que un col·lega, el president de la patronal de Pontevedra (CEP), Jorge Cebreiros, l’hagi criticat amb duresa. “No em sembla sensible que en aquests moments un alt directiu de la nostra organització tingui un salari com aquest. És un atac als empresaris que no ens asseiem a les taules del diàleg social o per revisar l’SMI. Això ens pot complicar la vida a tots.”
Certament, és poc estètic (no entro en l’ètica) que un senyor a qui li acaben d’apujar el sou d’un 9%, i guanya més de 30.000 euros cada mes, armi un gran sagramental perquè a uns milions de persones, que passen el dia molt just, els vulguin apujar el sou 80 euros el mes, perquè ell només n’oferia 40, que suposo que considerava justos. I com sempre passa en aquests casos, el pretès ofès es vol defensar i va embolicant la troca fins a acabar entortolligat en les seves contradiccions. De moment, la sortida natural que ha trobat l’empresari basc és creure que tot el que diuen sobre el seu sou ve motivat per una “campanya” per a destruir-lo. La veritat és que aquest senyor m’interessa molt poc. Però sí que és cert que, a més de dir què cobra, perquè així ho ha votat la junta, seria bo que algú expliqués si el sou és justificat o no. És a dir, què fa exactament per a guanyar-se tan bé les garrofes en una organització com aquesta. Algú dels seus experts en Recursos Humans ha valorat el lloc? I què vol dir Cebreiros amb això que “ens complicarà la vida a tots”.
Ves per on, el cas Garamendi surt unes setmanes després d’un altre escàndol –a mi m’ho sembla, si més no–, el que va causar l’Autoritat Bancària Europea (EBA) quan va publicar els sous dels alts directius bancaris europeus de l’any 2021. Aquí no es tracta de cents de milers d’euros, sinó de milions, en un exercici que, tot sigui dit, no va ser el millor de la banca, en un context de pandèmia. Després se n’ha parlat poc. Potser perquè l’EBA va dir els pecats però no els pecadors, la qual cosa va fer que es parlés d’alguns noms i més tard es fongués i es parlés d’una altra notícia, la de l’any extraordinari que han tingut els bancs espanyols, amb uns guanys rècord, superiors als 20.000 milions d’euros.
El document de l’EBA mostra que durant el 2021 a l’estat espanyol hi va haver 221 directius de banca que es van repartir salaris per valor de 500 milions d’euros. Això representa una mitjana de 2,16 milions, cosa que els converteix en els més ben pagats d’Europa, únicament per darrere d’Àustria i Liechtenstein. Pensem que la mitjana de la UE va ser d’1,8 milions. Potser l’estat espanyol és més ric? O la riquesa és més ben distribuïda i permet això? Tots sabem que no. Per altra banda, segons l’EBA, el nombre de directius de banca a l’estat espanyol que va assolir un sou per sobre del milió va créixer d’un 72,6% entre el 2020 i el 2021, passant de 128 a 221. Això el converteix en el quart estat europeu amb més directius en aquesta categoria milionària. I tot això, en un període en què manaven el tancament d’oficines i l’acomiadament de personal i el servei al client perdia pistonada, dia rere dia.
“Són unes remuneracions que no es corresponen en absolut amb la situació econòmica del nostre país, i encara menys en entitats que anuncien fortes retallades de personal i tancament d’oficines”, va criticar la ministra espanyola Nadia Calviño. De fet, sorprèn força que tres banquers dels sis que van ingressar més de 10 milions d’euros el 2021 a la Unió Europea fossin espanyols. Què passa amb els presidents i els directius de la banca espanyola? Ho fan millor que als altres països? O potser és la recompensa diferida per haver tingut l’habilitat de retornar únicament 6.000 milions dels 58.000 del rescat que tots vam pagar el 2012? O per haver arribat a ser un dels pocs sistemes bancaris europeus que encara no remunera els estalviadors, malgrat les alces de tipus?
Però sí que hi ha una diferència respecte d’altres sistemes bancaris. Aquí, cal destacar un pes més gran de les retribucions per objectius, que van ser de 268 milions, enfront dels 210 de les remuneracions fixes. A la resta d’Europa, les remuneracions van ser gairebé del 50%. El pes més gran de les retribucions variables a l’estat espanyol, que van lligades a l’evolució de l’exercici de l’entitat, podria explicar, en part, els augments més grans. A la vista de l’estructura de guanys, cal recordar que aquestes remuneracions es van fer molt abans que el Banc Central Europeu comencés a elevar els tipus d’interès, que després ha comportat un impuls enorme als seus marges de beneficis, amb els resultats que hem comentat.
La pregunta que ens podem fer, lícitament, és què deuen haver cobrat el 2022, amb les millores espectaculars en els resultats? Com es deuen haver enlairat les seves retribucions variables? I què hi tenen a dir els accionistes? L’any passat es van començar a notar alguns afloraments de discrepància en aquesta qüestió. En el cas del Banc Sabadell, per exemple, a la junta d’accionistes del 24 de març, es van votar catorze punts a l’ordre del dia. Tots van obtenir un suport de més del 90% de l’accionariat, tret de l’informe anual de remuneracions, que va aconseguir només un 61%. No els va agradar? També van tenir una xifra més baixa en aquest punt que a la resta Caixabank, BBVA, Santander i Bankinter.
Aquí tornaria a fer la mateixa pregunta que en el cas de Garamendi. Què fan per a cobrar el mateix volum de diners que uns 300 treballadors seus, al cap de l’any? Hi ha cap expert que ho hagi valorat mai? Quins incentius tenen, per exemple, per a fer gent fora? O per a guanyar més diners per al banc, encara que no facin res i només sigui perquè el BCE apuja els tipus d’interès?
I, enmig, queda l’espectacle que han muntat al voltant de l’impost extraordinari temporal que els ha posat el govern. Miro l’hemeroteca i veig què va declarar a final de novembre el conseller delegat de Caixabank, Gonzalo Gortázar, quan ja devia saber els bons resultats que ocasionaven les pujades dels tipus d’interès. “L’impost a la banca és una mesura errònia: és injusta, distorsionadora i contraproduent. Es parteix de la base que les entitats financeres tenen uns resultats extraordinàriament alts i no és veritat.” Això ja no ho podria dir, avui.
Quant a la senyora Botín, presidenta del Santander, mentre els sindicats retreuen que el 60% de la seva plantilla no tindrà augments de sou enguany, fa un parell de setmanes criticava que l’impost temporal a la banca dissenyat pel govern espanyol feia que les entitats financeres haguessin d’assumir una càrrega fiscal molt per sobre de les empreses d’altres sectors. “Paguem més imposts, però que paguin tots. Paguem cinc punts més que altres sectors. El sector bancari ha estat perdent diners durant molts anys i a Espanya no es cobreix el cost del capital.” Es va oblidar de dir que, malgrat tot, el 2021 ella va guanyar 11,5 milions d’euros, segons l’informe de remuneracions enviat a la CNMV.
Tot plegat em sembla un desori absolut. Augmentem la distància de nivells de vida entre la gent i s’enriqueixen més els qui menys ho necessiten. La gent ho veu i es queda molt parada. I prou. La cosa que em preocupa més de tot això és que, al capdavall, ho veiem com un fet normal. Gairebé com si fos natural. I no, no ho és. Què ens passa?
