Guanyarà Trump? Tot allò que heu de saber sobre les eleccions dels Estats Units

Us oferim una guia de preguntes i respostes amb totes les claus sobre les eleccions a la presidència dels Estats Units, que enguany decidiran si el candidat del Partit Republicà, Donald Trump, revalida quatre anys més el càrrec de president, o si per contra el relleva el candidat del Partit Demòcrata, l’ex-vice-president Joe Biden.

Quan es fan les eleccions i quan s’investeix el nou president?

Històricament, es fan el primer dimarts de novembre cada quatre anys, és a dir, el dia 3 de novembre propvinent. Però, sigui com sigui, el mandat de Donald Trump continuarà amb tots els seus poders intactes fins el 20 de gener de 2021, data fixada per a la investidura. En cas que guanyés Joe Biden, fóra nomenat president electe fins llavors, però mentrestant no tindria cap capacitat executora.

Com funciona l’elecció presidencial?

Als Estats Units hi ha cinquanta estats, cadascun amb un nombre de ‘vots electorals’ assignats segons la població. Aquesta vegada, per exemple, a Califòrnia n’hi haurà 55 en joc, a Texas, 38, i en estats més petits com Alaska o Arkansas se n’hi disputaran 3 i 6 respectivament. El candidat que suma més vots en un estat se n’endú tots els ‘vots electorals’ a la butxaca.

Aquesta norma, que formalment és pensada per evitar que els grans nuclis urbans acumulin un poder desmesurat, va permetre que Trump fos investit president malgrat que Hillary Clinton l’hauria superat per més de tres milions de vots: als estats on Trump va imposar-se de sorpresa ho va fer, en general, amb un marge ajustat, mentre que Clinton va guanyar amb molta diferència en estats grans com ara Califòrnia i Nova York. El guanyador de les eleccions és el primer que assoleix 270 vots electorals.

Què són els ‘swing states’ i en quins cal fixar-se aquesta vegada?

En gairebé tots els estats, Trump o Biden ja tenen una majoria sòlida, però n’hi ha uns quants, anomenats ‘estat frontissa’ (‘swing states’ en el terme nord-americà), on la victòria no és clara. Aquesta mena d’estats solen ser els que decanten la balança i ja van ser decisius en les eleccions de 2016: Hillary Clinton va perdre’n sis on Barack Obama havia guanyat el 2012 i on ella també esperava guanyar. Van ser Florida i cinc estats històricament demòcrates situats a la regió dels Grans Llacs (Iowa, Michigan, Ohio, Pennsilvània i Wisconsin).

Segons els experts i les enquestes, les eleccions d’enguany també es decidiran en aquests sis estats, a més d’Arizona, Geòrgia i Carolina del Nord, on Trump va guanyar ara fa quatre anys i en canvi ara és frec a frec amb Biden als sondatges.

Què diuen els sondatges?

Els sondatges són en el punt de mira enguany. Fa quatre anys van donar –amb un marge de quatre a cinc punts– la victòria a Hilary Clinton, que finalment va perdre amb 232 vots electorals contra els 306 de Trump. Durant tot aquest procés electoral s’ha fet cèlebre una notícia de The New York Times publicada el dia de les eleccions del 2016 que concedia a Clinton ni més ni menys que el 85% de les possibilitats de guanyar.

Aquesta vegada, cal dir que l’avantatge que pronostiquen a Biden és superior. Segons un dels portals més consultats, Five Thirty Eight, que elabora una mitjana dels sondatges més qualificats, ara Biden té un marge del 9% sobre Trump en vot a escala nacional. La victòria també seria per a Biden a la majoria d’estats frontissa:

• A Arizona: Biden, 48,5% – Trump, 45,7%
• A Florida: Biden, 48,6% – Trump, 46,5%
• A Geòrgia: Biden, 48,3% – Trump, 46,6%
• A Iowa: Biden, 47% – Trump, 46,6%
• A Michigan: Biden, 50,7% – Trump, 42,6%
• A Carolina del Nord: Biden, 49% – Trump, 46,8%
• A Ohio: Trump, 46,6% – Biden, 46,5%
• A Pennsilvània: Biden, 50% – Trump, 44,8%
• I a Wisconsin: Biden, 51,7% – Trump, 43,2%

Això sí: llevat dels casos d’Arizona, Ohio i Geòrgia, la mateixa mitjana d’enquestes donava la victòria a Clinton en tots aquests estats. Els experts asseguren que aquesta vegada han perfeccionat els mètodes, però la confiança en les seves previsions han caigut en picat després de la sorpresa de fa quatre anys.

Quan sabrem el resultat de les eleccions?

Normalment, els resultats se saben durant la nit electoral: atès el funcionament del sistema de vots electorals, el perdedor de les eleccions sol reconèixer la derrota força abans que es completi el recompte.

Fa quatre anys, el camí de Trump a la Casa Blanca va aplanar-se molt considerablement a dos quarts de quatre de la (nostra) matinada, quan va fer-se evident que havia guanyat a Florida. A dos quarts de set, la situació ja semblava definitiva: comptava amb 264 vots electorals i si guanyava en qualsevol dels estats frontissa on encara durava el recompte, era president. Clinton va resistir-se a trucar-li per a admetre la derrota fins a dos quarts de vuit, però el resultat ja era difícilment dubtable feia una bona estona.

Aquesta vegada, les coses poden anar d’una manera ben diferent. La pandèmia ha obligat a desplegar un dispositiu sense precedents per a facilitar el vot per correu –no pas sense els entrebancs del president Trump, que ha assenyalat en diversos moments que això implicaria un frau. Encara no s’ha arribat a les eleccions i tan sols amb vot per correu ja s’ha comptabilitzat més de la meitat del vot que es registrà en el còmput global de les eleccions passades. En general, hom creu que això és bon senyal per Biden, però pot passar de tot.

Es preveu que la quantitat ingent de vot per correu endarrereixi considerablement el recompte, fins al punt que diversos experts avisen la gent que es mentalitzi no tan sols per llevar-se sense saber qui ha guanyat, sinó per no saber-ho durant uns quants dies, fins que els estats clau no hagin acabat el recompte del vot per correu.

On podeu seguir la nit electoral?

Les principals cadenes de televisió nord-americanes emetran totes programes en directe durant tota la nit. Segons els estudis de biaix mediàtic, l’única audiència que és majoritàriament republicana és la de Fox News. En el cas de la resta (ABC, CBS, Fox, NBC, CNN, MSNBC i C-SPAN) la tendència és generalment favorable als demòcrates. Algunes d’aquestes cadenes, com ara la CBS (en aquest enllaç) o la Fox (en aquest enllaç) oferiran la cobertura d’accés lliure per YouTube a Europa.

A Catalunya, tant TV3 i Catalunya Ràdio com RAC1 desplegaran un important dispositiu informatiu per a fer el seguiment de les eleccions. En el cas de TV3, la presentadora del TN Migdia, Raquel Sans, es desplaçarà a Washington per a fer-hi les edicions del telenotícies entre dilluns i dimecres. La nit del 3 de novembre, la cadena emetrà el documentari El món segons Trump i seguidament una edició especial del programa d’informació internacional Món, presentat per Joan Carles Peris. Entre la una i les sis, TV3 connectarà repetidament amb els quatre corresponsals de la casa que hi haurà als Estats Units.

A RAC1, dilluns, dimarts i dimecres, l’emissora emetrà El món a RAC1 amb Jordi Basté des de Nova York. El programa de dimecres començarà a les quatre de la matinada, quan ja comencin a estar disponibles els resultats dels primers escrutinis.

També hi ha eleccions de senadors i representants: quina importància tenen?

Les eleccions presidencials atreuen tot el protagonisme, però simultàniament es fan unes eleccions legislatives que tindran un paper cabdal en els primers dos anys de mandat del president que surti elegit, perquè en dependrà el suport parlamentari de què podrà disposar per a impulsar les seves iniciatives.

D’una banda, se sotmeten a votació els 435 escons de la Cambra de Representants, ara com ara controlada pels demòcrates. A la cambra, els seients de cada estat són proporcionals a la seva població. D’una altra, se sotmet a votació un terç dels cent senadors (dos per a cada estat, indistintament de la població). Totes dues cambres formen el Congrés dels Estats Units, que té atribuïdes, entre més, les facultats d’aprovar lleis, regular el comerç, endegar investigacions, i graduar el pressupost públic. Les competències de la cambra i les del senat són les mateixes llevat de comptadíssimes excepcions, perquè l’objectiu de la dualitat del congrés és exclusivament equilibrar el poder de tots els estats, com en el cas dels ‘vots electorals’.

Què hi ha en joc? Les claus de la campanya electoral

La divergència ideològica, cultural i formal entre Trump i Biden

Els darrers quatre anys, el Partit Demòcrata nord-americà ha estat sacsejat per una disputa ideològica que l’establishment ha provat d’apaivagar: el 2016 hi va irrompre amb força el senador Bernie Sanders, que es defineix a si mateix com un ‘socialista democràtic’ i que va introduir al partit idees que l’ala moderada, encarnada ara per Joe Biden, refusa majoritàriament, com ara l’aplicació d’un sistema extensiu de seguretat social; un pla ambiciós per a frenar el canvi climàtic; la liquidació del deute universitari dels estudiants; la reforma del codi penal i les presons; i l’obertura de les lleis migratòries.

L’onada esquerrana va afermar-se encara més amb l’entrada de nous representants en les eleccions legislatives del 2018, amb Alexandria Ocasio-Cortez com a cara més destacada. Però el projecte de Biden és notablement diferent, i la promesa que l’ex-vice-president ofereix als seus votants és, sobretot, lideratge per a ‘reconstruir Amèrica’, ‘restaurar-ne l’ànima’ i ‘recuperar la respectabilitat de la presidència’. Esborrar Trump, en definitiva, i tornar a una normalitat pretèrita, amb poques alteracions en el programa. Per a sortir-se’n, Biden ha arraconat l’ala esquerra del partit i s’ha aplicat a persuadir votants de l’ala més moderada dels republicans.

Si els demòcrates més esquerrans, doncs, retreuen a Biden la seva estratègia moderada, la campanya de Donald Trump afirma que l’ex-vice-president seria una mena de cavall de Troia que duria a la Casa Blanca idees revolucionàries. Durant la campanya electoral, però, Biden ha prioritzat presentar-se com un contrast formal i moral al seu rival sense aprofundir especialment en les seves propostes. El candidat demòcrata defensa, per exemple, apujar els imposts a les grans corporacions, el salari mínim i la prestació de desocupació; un pla de transició ecològica que assoleixi unes emissions netes el 2050; flexibilitzar la política migratòria i capgirar les mesures de Trump en aquest àmbit; restaurar l’acord nuclear amb l’Iran i tornar a reforçar les aliances amb Europa.

Al seu torn, el balanç dels quatre anys en què Trump ha dirigit els Estats Units no sembla negatiu per al nucli de votants que activament van encaminar-lo a la presidència. El fet és que el president ha complert unes quantes promeses: ha retirat els Estats Units de l’acord nuclear amb l’Iran, ha refredat les relacions amb l’OTAN, ha negociat amb Kim Jong-un, ha assolit acords al Llevant i ha estat extremament dur contra la immigració, entre més mesures. Però la seva presidència no li ha permès gaire tranquil·litat. Per exemple: assessors i alts càrrecs l’han anat abandonant ara i adés, moltes més vegades que no pas als seus antecessors, i sovint n’han posat en dubte les capacitats per a presidir el país. I una pluja de polèmiques l’ha assetjat contínuament.

La gestió que ha fet del coronavirus n’és una mostra: al principi hi treia importància i assegurava que ‘desapareixeria, com un miracle’, i ara els Estats Units ja tenen 9.182.821 de casos i 233.816 morts, que l’oposició critica que en gran manera s’haurien pogut evitar si Trump hagués actuat abans. La negativa a condemnar el supremacisme blanc en diverses ocasions també ha estat durament criticada, com la resposta repressiva contra les protestes per l’assassinat de George Floyd a mans de la policia. I a final del mes passat, The New York Times va revelar que Trump no havia pagat impostos sobre la renda en deu anys dels darrers quinze, i que el 2016 i el 2017 només va pagar 750 dòlars. Això, per a posar-ne tan sols tres exemples.

El paper de les minories, més decisiu que mai

Els Estats Units són un país amb grans canvis demogràfics, i això comença a tenir impacte en les eleccions. El 1992, un 84% dels electors es definien com a blancs no hispans, un 10% eren afroamericans i un 6% eren llatins o d’unes altres minories. En aquest temps la composició del país s’ha girat com un mitjó, i ara un terç del cens electoral és d’alguna de les minories ètniques: un 13% dels censats són llatins, un 13% afroamericans, hi ha un 5% d’asiàtics. Els blancs representen el 67% i es preveu que el 2050 ja seran menys de la meitat dels electors.

Això fa que el vot de les minories ètniques tingui cada vegada una importància més gran. La majoria opta pels demòcrates, però també tendeixen a abstenir-se més. Per tant, la participació de les minories en aquestes eleccions tan polaritzada i marcada per la covid pot ser clau, sobretot als estats frontissa, on la majoria pot dependre d’uns pocs milers de vots.