La botiga modernista de guants i ventalls de Barcelona

A punt d’anar-se’n als Estats Units a presentar L’ombra del vent, l’autor, Carlos Ruiz Zafón, va voler entrar a la Guanteria Alonso per explicar a la propietària que feia sortir la botiga com un dels escenaris de la novel·la, que ha estat traduïda a disset llengües. S’hi va inspirar per a recrear la llibreria del senyor Sempere, pare d’en Daniel, protagonista del llibre, en aquella Ciutat Vella de la primera meitat del segle passat. L’escriptor barceloní va immortalitzar emplaçaments del nucli antic de la ciutat tan emblemàtics com ara la botiga en què la seva àvia es comprava els guants, al número 27 del carrer de Santa Anna. 

Quan hi som, entenem per què la va triar. La fusta treballada amb formes modernistes als aparadors i a la porta d’entrada anuncia un acolliment especial. Més enllà de l’entrada a una botiga, és un llindar que ens fa entrar en un espai i un temps que han sabut guardar l’essència d’uns anys molt autèntics i singulars, quan les botigues tenien una personalitat pròpia –tal com aquesta encara ens mostra. A dins, els taulells, els prestatges, els calaixos, les vitrines i la porta que duu al magatzem ens retroben amb una època. És un espai de viatge al passat. 

Victòria Alonso n’és la propietària. Hi treballa d’ençà dels catorze anys i, d’ençà dels vint-i-un que duu les regnes del negoci perquè la seva mare va morir molt jove. L’avi matern, Enrique Gázquez, l’any 1890 va començar a fabricar artesanalment guants de pell de molta qualitat. Ell mateix els duia a vendre a les botigues, entre les quals hi havia aquesta guanteria del carrer de Santa Anna, oberta l’any 1905. Quan la propietària, de nom Pepita, li va dir que es retirava sense cap descendent per a continuar al negoci, va posar-se d’acord amb ella per agafar-ne el traspàs.

Gázquez va continuar fabricant guants de pell i la seva filla, Montserrat Gázquez, que també l’ajudava al taller, va passar a dur la botiga juntament amb el seu home, Pere Alonso, que va donar nom a la guanteria i cognom a la seva filla, la Victòria. “La meva mare era moderna i va començar a introduir marques franceses i nous complements, i va deixar uns altres articles, com ara les agulles de cabells, que eren de l’any de la pera, i la perfumeria antiga. Als guants i vanos i perfums va afegir mocadors, mitjons i mitges”, explica Victòria Alonso.

Ha volgut conservar tot el mobiliari original, però hi va posar més llum, “perquè no es veiés un ambient rònec, antic i vell”, comenta, mentre classifica en capses les diferents mides i models de mitjons que ara, amb l’arribada del fred, començaran a vendre’s. La calor perllonga l’exposició de ventalls als aparadors del carrer i a les vitrines interiors, que a poc a poc van essent substituïts per una gran varietat de guants, que és l’article que dóna nom i prestigi a aquest comerç.

Guants a mida i per a tots els gusts

Sobre el taulell, un coixí rodó cobert de vellut color grana i collat en una base de fusta serveix per a recolzar-hi el braç i emprovar-se bé cada guant. A simple cop d’ull, Victòria Alonso ja sap més o menys la mida de la mà de cada client. “Antigament, la gent era més experta en tot i sabien la mida que els pertocava”, recorda.

Durant tots aquests anys, n’han servit molts de fets a mida. I n’hi ha alguns que ella recorda especialment, com ara els que van confeccionar per als jugadors del Dream Team dels Estats Units, que, quan van ser a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics de l’any 92, van entrar a la guanteria a encarregar un parell de guants per cap. Els van haver de fer a mida perquè les grandàries estàndards, de 9,5 centímetres a tot estirar, eren massa petites per a aquelles estrelles del bàsquet. “Encara en guardem un parell, ben grans, que no van venir a recollir.”

La varietat de guants que tenen és grandiosa. “En tenim de quatre euros cap amunt, i en venem de tots els preus. Uns guants de pell bons valen uns noranta euros”, precisa. En tenen de llana, de diferents teixits, de cotó per a mans amb al·lèrgia que es porten per dormir amb cremes, guants per anar a la muntanya, transpirables, guants de mitena, sense les puntes dels dits, per a conduir o manipular sense dificultats, i també en tenen amb un fil especial a les puntes dels dits que permet d’interactuar amb la pantalla tàctil del mòbil. “Sóc molt competitiva, aquí no estafem ningú, tractem igual un turista que un veí; la fusta de tot el nostre mobiliari ja fa temps que és pagada”, expressa Alonso. Sempre cerca l’equilibri entre la qualitat i el preu i tria allò que li agrada a ella mateixa. “No em caso amb cap proveïdor, tinc el que m’agrada per a ser diferent”, diu. Tot i que amb marques de proximitat, com ara Punto Blanco, fabricant dels seus mitjons, sempre ha estat fidel. “Ho tinc tot bo, de la marca que sigui. La gent diu que hem de ser sostenibles? Doncs compra una cosa bona i et durarà eternament”, expressa. I en posa un exemple: “Un pastor de la Garriga fa vint anys que és client i sempre ve a comprar guants de pell de pècari perquè són els que li han anat més bé per anar al camp i a la muntanya amb el bestiar. La gent antiga sap què vol.”

Els millors guants de pell que despatxen Victòria Alonso i el seu fill Hugo, que també treballa al negoci familiar, són fets al País Valencià, però també n’importen d’Espanya, d’Itàlia i França. També venen gorros, bufandes, mantons, carteres per a home i per a dona i bosses de mà de cerimònia.

Canvi d’estacions

“Tot l’any es pot comprar qualsevol dels articles que venem”, precisa la propietària. Però, segons l’estació en curs, la botiga es vesteix de tardor, estiu, primavera o hivern. “A l’hivern tot és més seriós, colors més foscos i llisos, i a l’estiu hi ha molts estampats de fantasia.” I, com que entren clients de qualsevol part del món, tant si fa fred com si fa calor a Barcelona, les compres poden ser molt variades. “Aquesta botiga és molt divertida, perquè entra gent de molts països. Encara que no parlem tantes llengües com la meva mare parlava –anglès, francès i alemany–, ens fem entendre i intentem passar-nos-ho bé.” Molts clients de tota la vida ja no hi són, però molts descendents seus ara també són clients. “Els nostres clients són molt fidels, molt macos. Vénen àvies amb nétes o les nétes de les àvies que venien. En realitat, ara tot el món pot ser client nostre, abans només teníem els d’aquí. Hi ha estrangers que vénen de viatge de negoci i després tornen amb la seva dona i ens la vénen a presentar.” També n’hi ha –expliquen– que els porten paté del seu país o entren a compartir algun dolç.

Victòria Alonso fa quaranta-sis anys que és el darrere el taulell. “M’agrada molt el contacte amb la gent i fer recomanacions. Aquest vincle que anem fent és com un llegat que deixes a la ciutat.” Una altra cosa és la gran pressió fiscal que suporten negocis com aquest, d’autònoms. “La pressió és molt dura. Per vendre molt, has de tenir varietat i molt de tot, i això significa més despesa”, comenta. Afortunadament, ella va poder adquirir el local que els seus pares tenien llogat, però això ha estat possible gràcies a llargues jornades amb la persiana oberta: “De dilluns a dissabte, de deu a vuit, i tots els diumenges que es pot obrir, també obro.” La pandèmia de la covid tampoc no va ser gens fàcil: “En dos anys no va venir ningú.”

Abans, com un poble

Si bé aquesta botiga ha sabut conservar l’ambient d’una època i els canvis en la mercaderia no ha esborrat mai els bons guants de pell com a producte insígnia i també els ventalls –també fets al País Valencià–, al seu voltant el barri sí que ha canviat, i molt. “Fa vint-i-cinc anys, tots els comerciants ens coneixíem i ens fèiem favors, tant els veïns com els propietaris de les botigues. Però ara, en coneixem dos o tres només, la resta cadascú va a la seva. Molts són d’uns altres països”, explica Victòria Alonso. “Jo em vaig criar amb els fills o néts de la gent de les altres botigues i granges que hi havia aquí, al carrer de Santa Anna, comerços que han anat tancant, i tot aquest ambient ha anat desapareixent. Era més estil poble. Ara cada tres o quatre mesos obre un negoci nou”, explica l’Hugo.