13.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 14.02.2024 - 10:49
The Washington Post · Loveday Morris
Kérem Xalom, Israel – És quasi de la una de la matinada i Yosef De Bresser, de vint-i-dos anys, està nerviós. Refusa trucades del cotxe estant mentre avança per camins de terra, als afores del sud de Gaza, prop d’Egipte. “Hi ha gent?” demana. Una quarantena, li diuen.
Aleshores envia un missatge de WhatsApp per demanar ajut: “Aquesta nit dormim a Kérem Xalom i blocarem l’ajut i el combustible a Hamàs! Vols dormir aquí amb nosaltres? Els serveis de transport funcionen tota la nit.”
Abans que Hamàs ataqués Israel, el 7 d’octubre, i comencés la guerra que va seguir, Kérem Xalom era el principal pas comercial entre Israel i Gaza. Avui dia, és un dels dos únics punts d’entrada per als aliments i els medicaments a l’enclavament assetjat, on les agències d’ajuda humanitària asseguren que els civils pateixen fam.
Però De Bresser i els seus tres companys estan decidits a impedir que hi entrin els camions i afirmen que no els preocupa si els innocents pateixen: “La guerra és la guerra”, diu De Bresser. “Que potser els Estats Units es van preocupar pels civils quan van bombardar Hiroshima i Nagasaki? Qui ajuda el seu enemic?”
Prim i vestit amb una samarreta, De Bresser no sembla pas un líder. Però en té credencials. Ha viscut a Yitzar, una colònia de Cisjordània coneguda pels seus actes violents contra els palestins veïns, i ha estat arrestat una dotzena de vegades.
Al coll hi duu tatuat un puny alçat contra una estrella de David blava, l’emblema de la Jewish Defense League, fundada a Nova York pel rabí extremista Meir Kahane i considerada organització terrorista per l’FBI. El grup va llançar bombes contra objectius palestins i àrabs durant els anys setanta i vuitanta, però ara és molt inactiu.
“És una mica de la vella escola”, explica Bnayahu Ben Xabat, de vint-i-tres anys, amic de De Bresser, abans de començar el viatge. Ben Xabat és responsable de projectes especials per a Im Tirtzu, una organització sionista d’extrema dreta. Projectes especials com el que tenen preparat aquest matí d’un dimecres tan matiner.
De Bresser i Ben Xabat fa setmanes que protesten perquè arribi ajut a Gaza. Acampar per impedir-ho és una idea nova.
Les forces de defensa d’Israel –en principi– han declarat Kérem Xalom com a zona militar tancada als civils d’ençà de final de gener. Però a la nit no hi ha controls i això facilita l’entrada d’autobusos plens de manifestants. Tot amb tot, Ben Xabat vol transitar per camins sinuosos camps a través, per acatar l’ordre judicial que prohibeix de circular per aquestes carreteres.
Quan el grup arriba finalment al pas fronterer, un autocar ple de caminants ja s’espera.
Al pas fronterer hi ha un cotxe de policia solitari amb els llums blaus i vermells pampalluguejant. Però els joves baixen de l’autocar i passen pel costat del cotxe, cridant excitats.
Dins, es donen la mà amb els soldats i comencen a col·locar les seves tendes.
Un demana a un soldat si pot conduir el cotxe fins al punt de pas. El soldat diu que a ell li sembla bé, però no està segur si la policia el detindrà. “No ho crec –diu–. Bona sort. Encén els llums.”
Una veu cridant per un altaveu demana als manifestants d’agafar sacs de dormir i tendes. “Benvinguts als qui han arribat –diu–. Sou uns campions.”
A les tres de la matinada, Tahel Attar, de disset anys, ofereix sopa. “L’exèrcit ens fa costat, la policia ens fa costat –diu–. No volen que estiguem aquí, però ho entenen. Ens hi deixen estar. Parlem amb ells, ens ho passem bé amb ells, els oferim tot allò que necessiten.”
Alguns es fan fotos amb els soldats. “Am Yisrael Chai!”, criden (“El poble d’Israel viu”).
De sobte, els arriba el retrò d’una explosió dins Gaza. I és rebuda amb crits d’alegria. Rafah, la ciutat fronterera on Israel ha dit que prepara un nou atac, és a pocs quilòmetres de distància.
De Bresser torna a actualitzar el seu grup de WhatsApp.
“La porta és oberta! Podeu arribar amb cotxe fins al pas. Blocarem els camions! Triomfarem!”
Han vingut joves de tot Israel. Afirmen que l’ajuda humanitària a Gaza ajuda Hamàs, i diuen que la blocaran encara que això faci que els innocents passin fam.
Ben Xabat argumenta que el sucre i la farina es poden utilitzar per fer bombes. “Quan barreges farina amb nitrat de potassi obtens un explosiu”, diu. “Cada quilo de sucre i farina que entra a Gaza d’Israel estant, ens tornarà en forma d’un coet que matarà els nostres fills.” I afegeix: “Quan un soldat palestí té fam, no lluita tan bé.”
Però, i els nens? “Ningú pot dir que els nens siguin dolents”, diu. Però “els que eren nens en el passat són els que assassinaven i violaven i segrestaven” el 7 d’octubre.
Alguns altres concentrats diuen que ni tan sols cal l’ajut.
“Hem sentit a dir que els donen coses que realment no necessiten”, diu Attar. “Com ara maduixes. No crec que la gent que hi ha allà dins plori per tenir maduixes.”
A Gaza, les famílies s’alimenten de menjar per a animals per sobreviure. I el 93% de la població –que és de més de 2 milions d’habitants– es troba en “nivells de fam”, segons que va informar a final de desembre un consorci que té el suport de les Nacions Unides.
Hadas Kremer, una noia de disset anys de cabells rossos i arrissats de la colònia ortodoxa d’Otniel, prop d’Hebron, explica que els palestins que estan descontents i famolencs a Gaza se n’haurien d’anar. Israel paga perquè se’n vagin, diu ella. Però, en realitat, la gran majoria d’habitants de Gaza no tenen cap manera de fugir.
Clareja i arriba un altre autocar de manifestants, nens i adolescents ultraortodoxos del nord d’Israel. Es posen les filactèries i reciten pregàries. N’hi ha que ballen. Un grup canta cançons militars amb una guitarra. Fan servir els lavabos del pas fronterer. Ningú no els demana que se’n vagin.
“Mort, mort, mort als àrabs”, crida una participant en l’acampada quan sent una salva d’artilleria. Després s’adona de la presència d’un periodista. “Mort a Hamàs, a Hamàs”, es corregeix.
Al matí, els camions d’ajut comencen a fer cua de cap a cap de la frontera israeliana amb Egipte. I els manifestants, quan temen que es puguin deixar entrar els lliuraments per una porta que normalment es fa servir de sortida, canvien les tendes de lloc.
Els soldats israelians els miren i prou. “Home, no tens ganes de disparar cap tret allà?”, demana un dels manifestants, mirant cap a Egipte.
“No vull que et disparin –respon el soldat–. Ets més important.”
Tanmateix, la nova posició d’algunes tendes sembla que incomoda els militars israelians. A les deu del matí arriba un grup d’oficials de rang elevat. Entre ells hi ha el brigadier general Yossi Bachar, antic cap d’estat major i ara reservista.
“Ens n’anirem d’aquí quan hi hagi un vídeo del general Yossi Bachar dient que avui no passarà cap camió per aquesta porta”, crida De Bresser. Als manifestants els asseguren que no podrà entrar cap mercaderia si es retiren de la tanca fronterera.
Així ho fan. Els camions estan aturats.
L’exèrcit israelià, mitjançant la COGAT, l’agència del Ministeri de Defensa que supervisa els afers civils palestins i els punts de pas, no va voler respondre per què es va permetre als manifestants de romandre al pas. L’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de les Nacions Unides va dir que no podia proporcionar dades sobre quants camions havien restat blocats al pas. L’oficina no té presència al punt fronterer.
A primera hora de la tarda molts adolescents se n’han anat a l’escola i amb la família. Però encara hi ha si fa no fa una dotzena de nens, amb una colla d’adults, i aconsegueixen d’impedir que entri ajut a Gaza.
Un grup de nens que han mogut filferros de pues i un tros de fusta per formar una barrera davant les seves tendes comença a retirar-se. De Bresser jura que ell s’hi quedarà.
Després de blocar l’entrada al pas durant quatre dies, la policia finalment intenta de moure allò que queda del camp. De Bresser llança aleshores un nou crit de guerra per WhatsApp: “Tots els israelians hauríeu de venir i donar suport! Què feu?”
