Grouchy: la tragèdia de l’obseqüent

A Moments estel·lars de la humanitat (Sternstunden der Menschheit), Stefan Zweig relata, com si l’hagués viscuda, l’hora dramàtica en què Napoleó fou vençut a Waterloo. D’ençà que s’hi instal·là Carles Puigdemont, aquesta població belga ha sortit sovint a les notícies. Però no és per a honorar la bajanada amb què es pretén humiliar el president que ho recordo, perquè la ironia del símil nominal no s’aguanta. Tot i que hi ha un paral·lelisme en el sentit precís que, per a molta gent, Puigdemont roman el president amb tanta legitimitat com Napoleó continuava essent l’emperador a l’illa d’Elba.

Però aquest no és un article de símils ni de simbolismes, sinó de reflexió sobre la gravetat històrica de l’encontre d’una personalitat amb una alineació irrepetible dels astres. Tracta de l’atzarosa conjunció d’un caràcter amb l’hora de l’univers, de la importància del nas de Cleòpatra o, si preferiu una imatge més moderna, de la trobada fortuïta d’un paraigua i una màquina de cosir en una taula de dissecció.

A l’episodi narrat per Zweig, el paraigua seria el geni de Napoleó i la màquina de cosir el mariscal Grouchy. L’un, lleuger i àgil de maniobra; l’altre, feixuc i pobre de reflexos. La taula de dissecció seria el terreny enfangat on el 18 de juny de 1815 es decidia el futur d’Europa. Napoleó, audaç, s’avança a la reunió dels exèrcits de la Setena Coalició, que ultrapassen de llarg les seves forces, i ataca separadament els prussians, fent-los fugir en direcció a Brussel·les. Llavors força la marxa amb la intenció d’escometre els anglesos a l’altura de Waterloo. Les forces són força igualades i Napoleó concep un pla per a privar Wellington del reforç dels prussians. A fi d’allunyar l’exèrcit de Von Blücher, divideix el seu i n’envia un terç a l’encalç dels prussians amb l’ordre de mantenir-se a no més de tres hores de distància de la resta. Aquest terç el posa sota el comandament del mariscal Grouchy, que no ha comandat mai un cos d’exèrcit tot sol. Acostumat a combatre sota les ordres d’algun superior, Grouchy és un militar competent però limitat, un home com tants, raonablement funcional però pobre d’iniciativa, una mediocritat honesta i fiable, un buròcrata de la guerra. I fa allò que ha de fer un militar: compleix les ordres, que duu signades per l’emperador, sense desviar-se’n ni un mil·límetre.

Però els prussians no els troba enlloc. Les hores passen i Grouchy manté el rumb en direcció a Brussel·les sense veure mai l’enemic. I quan els arriba el retruny dels canons amb la certesa que la batalla és en el punt culminant i es combat amb una violència extraordinària, els oficials li demanen de girar cua per auxiliar l’emperador. Grouchy dubta. Alguna cosa llampegueja a l’espessor del seu cervell, però té l’ordre imperial a la mà com una roca feixuga que no sap ni pot apartar. Al capdavall l’obediència l’ha portat on és, n’ha fet carrera, és la seva virtut i respon que no pot canviar de pla si abans no rep una contraordre. Ni tan sols atén la súplica d’un oficial que li demana permís per marxar amb un destacament a socórrer el gruix de l’exèrcit. Sols un instant sembla considerar aquest prec i durant aquest instant es decideix la sort de França i d’Europa. El dia 19, l’endemà de la batalla, l’exèrcit de Grouchy encara cerca els prussians. Mai no va arribar a veure l’enemic, perquè Von Blücher, canviant de ruta i passant-li sota el nas, s’havia presentat al flanc de l’exèrcit francès just quan els anglesos eren al límit de la resistència. Quan la notícia de Waterloo arriba a Grouchy, la Grande Armée ja no existeix ni existeix l’emperador i França torna a ser una monarquia borbònica.

La història no és una carpeta amb formularis, on a cada clàusula li’n correspon una altra d’equivalent en un formulari semblant. Puigdemont no és Napoleó i el 3 d’octubre de 2017 no és el 18 de juny de 1815. S’ha dit que en aquella data, en què l’independentisme concentrà tota la seva força al carrer, es decidí la sort del procés, però no deixa de ser una especulació. D’una cosa no hi ha cap dubte: aquella fou l’hora estel·lar de Puigdemont, l’hora en què s’hauria consagrat com a líder revolucionari hagués estat quin hagués estat el resultat de la pugna. Ningú no la hi hauria poguda disputar, com ningú no ha disputat mai a Napoleó el geni militar malgrat Waterloo. Però les hores estel·lars són molt rares i no sempre hi concorren el personatge i la conjunció astral. De vegades és la persona que no està a l’altura del moment històric; de vegades són les circumstàncies que refusen l’oportunitat. El 10 d’octubre de 2017 l’oportunitat passà i ara no treu cap a res discutir si aquell dia faltà audàcia o els astres, és a dir, els fluxos de suport i de perill, ja s’havien ressituat.

Però si hi havia cap govern disposat a reconèixer la república catalana, aquell dia va canviar de parer. Amb la declaració avortada, l’independentisme va perdre la credibilitat no sols davant el món sinó davant ell mateix. Però la lliçó, que no pas el símil, de Waterloo ens la dóna Grouchy més que no pas Napoleó. Menys el president, a qui els nervis traïren davant la força de la coalició que tenia en contra, que no pas el subordinat que ha acabat determinant el futur per incompareixença.

En realitat, la declaració sols era el desencadenant de les hostilitats anunciades el primer d’octubre. Immediatament, l’estat mogué l’artilleria del 155 i la resposta catalana arribà el 21 de desembre. Consistia a restituir la situació prèvia per deslegitimar el cop d’estat i organitzar la desobediència civil com a primer pas per a acomplir la república. Però els dies següents les forces es dividiren per raó de l’estratègia. Una part destacada se n’anà darrere l’enemic i ha continuat marxant, cada vegada més lluny de la batalla. Encapçalada per homes i dones sense visió ni instint de combat, aquesta part no sols no veu l’enemic, sinó que n’esdevé l’aliat involuntari. Cada vegada que creia atrapar-lo, l’enemic se li esmunyia, de manera que guanyava temps per a maniobrar. Refet del cop, es disposà a rematar el combat.

Demà o demà passat, d’aquí a uns quants mesos o potser uns quants anys, els qui van allunyar-se de la confrontació perseguint l’ombra d’una trobada que mai no es produí, acabaran adonant-se que la guerra s’ha perdut, la república ha esdevingut una quimera, l’independentisme ja no té la força moral amb què s’enfrontà a l’exèrcit de De los Cobos l’octubre del 2017 i la monarquia borbònica s’ha restaurat a Catalunya amb tota la cruesa de la supeditació a Madrid, proclamada al congrés pel portaveu del neoautonomisme la setmana passada.

Grouchy salvà les tropes que li havien encomanat. Fou un acte humanament meritori, però militarment inútil, perquè ja no hi havia exèrcit imperial ni causa gloriosa ni tampoc enemic. Quan tornà a París, la monarquia el confirmà en el seu rang de mariscal i el nomenà par de França. El règim borbònic fou benèvol amb aquest soldat, el principal mèrit del qual havia estat errar el camí i no presentar-se a la cita amb la història.