22.07.2018 - 22:00
La premsa grogueja cada dia més. I no solament VilaWeb, que arreplega totes les notícies relacionades amb la patriocromia (quan no és una cadena humana tenyida de groc per rebre la Forcadell és un tarat d’aquests que entre llaç i llaç arrencat aprofiten per rebentar alguna cara), sinó també la de l’altre bàndol. El periodisme no és que s’hagi mort, és que s’ha transformat en propaganda. De guerra, concretament (‘periodisme de trinxera’, en diu Ignacio Sánchez-Cuenca a La confusión nacional). Ara mateix les capçaleres, tant digitals com empaperades, són el front on es combat la batalla de… no puc dir la batalla de la informació, perquè llegir per informar-se és de covards. Els fets, la realitat tangible (una cosa que va camí de tornar-se encara més inexistent que el periodisme), ens arriben comprimits en un instant, en una pindoleta. En els escassos caràcters d’una piulada o d’un titular. I a partir d’aquí tot és opinió. Més ben dit, opinió i immediatament discussió. Xoc d’adoctrinaments en el món digital. Tal vegada la famosa àgora grega, la llegendària plaça on es van assentar les bases de la nostra civilització dialèctica, no era sinó això: un ring grandiós on algú anunciava ‘Es veu que Leònides ha perdut quatre-cents homes a les Termòpiles’, i tot seguit es desencadenava una pluja de parers a favor, en contra i en hel·lènica equidistància que devia acabar com el rosari de l’aurora, a cops de sandàlia i estrips de túnica. L’eixamplament de la base en versió atenenca.
Ara ells estan groguis. Des del punt de vista indepe, si més no. Segons els mitjans nostros, la sentència alemanya els ha deixat KO. L’expressió ‘El ridícul de Llarena/Espanya assoleix nivells planetaris’ fa forrolla, i ens hi rabegem per rescabalar-nos ni que sigui una mica dels abusos i les injustícies que hem de patir contínuament. Dilluns passat va ser el poli amb carències curriculars, en feliç expressió de Xavier Diez, a qui ningú castigarà per agredir Jordi Borràs, i un parell de dies després el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià i la seva glotofàgia. Permeteu que m’hi entretingui un momentet perquè aquest em sembla l’exemple perfecte per il·lustrar la pèrdua de temps que és tot plegat. La sentència és un veritable disbarat. Resumit: encara que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té dictaminat que català i valencià son dues varietats del mateix idioma, el tribunal dels trons prohibeix que la Generalitat s’adreci a l’administració catalana i a la balear en valencià, atès que aquesta llengua no és oficial en aquests territoris. El joc dels disbarats. Si us entreteniu a llegir la resolució (aquí un resum força complet) us adonareu que allò que està fent l’autoritat judicial espanyola amb seu a València no és gaire diferent del que estem fem tots plegats des de fa molta estona: giragonses legalistes, martingales lèxiques, en un mot, retòrica, per no dir les coses pel seu nom. En comptes de cridar el que els diu el cor (que quina puta merda això del bilingüisme i els idiomes regionals, tan fàcil com seria etcètera etcètera), afirmen que la protecció de la llengua agònica ‘conculca el règim de cooficialitat’. Pobret règim. Un idioma amb lostiacents de milions de parlants, que no ha estat mai llengua d’imposició malgrat que han reprimit, torturat, prohibit i assassinat en nom seu, ara es pot veure conculcada, ferida, lesa o nafrada per una llengua de quatre gats en fase terminal… Si em deixessin, jo pla que us el conculcaria ben conculcat, el vostre règim!
Freno perquè m’encenc, i torno a la tesi. A la coloraina. Si la Brunete mediàtica i judicial està més grogui que la tripulació del Pequod, el súmmum de l’esgrogueïment, però, són les tertúlies. Els papirs de la radioteledifusió. És sentir aquella cridadissa, aquell garrular estrident, aquella repetició suada de llocs comuns, i enyorar els minutos musicales de quan es tallava l’emissió. Suposo que a molta gent li fan companyia, i que a les emissores el surten barates (ho sé de primera mà: aquest dia em van fer una proposta d’un canal televisiu, i us asseguro que quedar-me a casa em surt més a compte), però voleu dir que això compensa els efectes secundaris? A més de la banalització del pensament, per la filològica part que em toca estic en condicions d’assegurar que alguns tertuliaires podrien ser portats als tribunals per catanyolització greu de l’audiència. Hi ha estudiosos que fins i tot sostenen que catanyol i pobresa de pensament són correlats, cosa que ajudaria a explicar el bucle absurd en què vivim.
Ara, els qui us destorbi la groguesa ja cal que us calceu, perquè això de moment no afluixarà. Ans al contrari. L’actual paisatge amb tots els colors del groc s’enriquirà a partir d’avui mateix amb un matís nou. Concretament el que hi aporta la tonalitat ‘lútia’, l’equivalent Ebre ençà del gualdo. El nou hooligan que ha de manar el PP, rojigualdo com pocs n’hi ha, és capaç d’embolicar tot el país amb una gran bandera del pollastre, ara que ja s’han tret la careta del tot. Per si de cas, jo de vosaltres aniria guardant una mica de gro, aquest teixit de seda semblant al glacé també anomenat grogrèn (popularment groguèn), no fos cas que qualsevol dia el vetin (és, per raons òbvies, el que fa els llaços més bonics). Primer, això sí, al Llareno solitario li hauria de passar aquesta cara de gualda que li ha quedat.
