21.01.2019 - 21:50
El 1705, durant la Guerra de Successió, els catalans austriacistes que volien el retorn del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt duien una escarapel·la –una mena de llaç– groga al barret per a solidaritzar-se amb ell i el seu exili. Aquest gest de resistència antiborbònica va enfurismar tant Felip V que, a Vic, va ordenar que es pengés aquells qui portessin la insígnia groga damunt del cap. Tres-cents dotze anys després, el groc torna a ser el símbol de la resistència catalana. No sabem si quan es va triar el crespó groc per a exigir l’alliberament dels presos polítics es va tenir en compte aquest precedent històric o si ha estat una curiosa casualitat, però aquest color s’ha convertit en el símbol de la lluita catalana per l’autodeterminació. Una lluita que ha deixat –i encara en deixa– un reguitzell de cartells, lemes, pintades i manifestacions artístiques que Toni Galmés, historiador de l’art i dibuixant col·laborador d’Òmnium Cultural, ha recopilat al llibre Groc: història gràfica d’una lluita (Comanegra).
L’eclosió de la revolta gràfica catalana arriba amb els cartells i domassos de la campanya del referèndum i passa per l’ocupació de l’espai públic amb llaços i simbologia groga, tot sovint transformada pels unionistes. Però no comença el 2017. Com explica Toni Galmés al llibre, ja des de les primeres mobilitzacions multitudinàries convocades per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, el simbolisme i la força de les imatges van materialitzar-se en cartells artísticament potents. Tanmateix, no és fins a la campanya de la consulta del 9-N que un grup d’artistes no decideix de fer servir l’art per exigir democràcia. ‘La indignació provoca creativitat’, diu Galmés. I amb l’etiqueta #Cartells9N, artistes com Conrad Roset, que va proposar de fer cartells de campanya, Paula Bonet, Lara Costafreda, Pere Rosell, Bernat Solsona, Jordi Calvís, Marc Pallarès i els col·lectius Reskate i Atabalats, entre molts més, van penjar obres a les xarxes socials per a animar la gent a votar. El motiu: la prohibició de l’estat espanyol de posar les urnes.
Va ser el mateix detonant que l’estiu i la tardor del 2017 va fer que hi hagués penjades de cartells massives, es fessin cartells alternatius per a la campanya del referèndum i dibuixants d’arreu retratessin la violència policíaca del Primer d’Octubre i la repressió. Totes les lluites tenen un símbol, i després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i de la prohibició de la junta electoral espanyola de fer servir el groc a l’espai públic durant la campanya del 21-D, el color groc ha esdevingut el símbol d’aquesta mateixa lluita per la democràcia, la llibertat d’expressió, la llibertat i l’autodeterminació. ‘El groc uneix moltes d’aquestes lluites’, diu Galmés. ‘Totes les reivindicacions tenen un símbol, ja sigui un objecte, com la falç i el martell en el cas del socialisme, o un color. El vermell en el mateix socialisme, el lila en el feminisme.’ Adoptar un símbol per a la lluita serveix ‘per a evitar la violència perquè és una manera de canalitzar els bàndols’.
L’art polític i comunicatiu
Quin valor artístic tenen unes peces que poden reproduir-se milers de vegades i escampar-se arreu? La pregunta ja se la feia Walter Benjamin el 1936 a L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica: la tècnica ha matat la concepció de l’art com a cosa única i irrepetible. Ara l’art és també missatge. ‘Des de la Segona Guerra Mundial hi ha la tendència a pensar que l’art que fas és polític i, per tant, desvincular la part política de l’artística és treure valor a ambdues parts’, explica Toni Galmés, i afegeix que el valor artístic de la producció gràfica dels darrers anys a Catalunya rau en la capacitat que han tingut de comunicar. ‘El seu valor és l’habilitat que tenen perquè la gent se les apropiï i les faci servir com a objecte utilitari comunicatiu, és a dir, la seva capacitat de crear opinió pública mitjançant la imatge.’ La capacitat, també, de molestar. ‘Els colors fereixen. Alguns veuen un llaç groc i el pinten o hi fan una readaptació a sobre perquè els molesta’, afegeix. ‘I és aquest el seu valor artístic, que també és social i és polític.’
Reminiscències del Maig del 68
Les pintades i els cartells polítics escampats arreu ens recorden la revolta gràfica del Maig del 68. Un grafisme que no va aparèixer només a l’estat francès: l’Atelier Populaire de la Sorbonne també va tenir el seu homòleg a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) amb el Political Poster Workshop. Aquests pòsters, que no van signats, els pot adquirir qualsevol i penjar-los on vulgui per escampar la revolta. ‘Són pòsters fets molt ràpidament amb colors simbòlics, imatges senzilles i frases molt directes. Perfectes com a eina comunicativa’, explica Galmés. I allò que passava l’any 1968 també passa l’any 2017: l’ANC i Òmnium, arran de les prohibicions del govern espanyol de fer campanya, pengen de franc a les respectives webs els cartells del referèndum perquè tothom els pugui descarregar, imprimir i penjar. Aquests dies –i també després dels empresonaments– és clau la plataforma #empaperem per a arribar a tanta gent com sigui possible: cartells negre sobre blanc amb lletres grans i clares, missatges directes, fàcils d’imprimir a qualsevol lloc.
Tot i els cinquanta anys de diferència, és curiós de veure com alguns dels leitmotivs del maig francès s’han repetit a la tardor catalana: les crítiques contra la manipulació d’alguns mitjans de comunicació, contra la violència policíaca dels antiavalots i, també, contra el cap de govern. Si durant el Maig del 68, la frase del general De Gaulle ‘la reforma sí, el desgavell no’ va ser motiu de burla i acarnissament per part dels estudiants, a Catalunya, un dels crits burlescs és ‘els catalans fem coses’, recordant que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, havia dit en un vídeo electoral: ‘M’agraden els catalans perquè fan coses’.
Del Maig del 68 no se’n copia l’estètica, que és ben diferent, sinó l’essència: l’ús popular que s’ha fet d’aquests pòsters i imatges. La penjada de cartells multitudinària del 24 de setembre sota el lema ‘Marató per la democràcia’ n’és un dels exemples més clars. La imatge de cartells d’Òmnium estesos a la plaça de la Universitat de Barcelona recorda la dels cartells estesos perquè se n’assequés la tinta a l’Atelier Populaire el Maig del 68. ‘L’encartellada popular és una forma de resistència pacífica, de desobediència pacífica: és el poder popular’, diu Galmés.
L’espai públic, la lluita de símbols i la inexistent campanya del no
Els balcons de pobles i ciutats són plens de banderes i de domassos. No tan sols d’estelades i pancartes que demanen l’alliberament dels presos polítics i exigeixen democràcia. El procés també ha fet aparèixer als balcons banderes espanyoles i europees, fins i tot banderes espanyoles republicanes. De fet, la campanya de l’ANC pel sí al referèndum es basava a pintar els balcons amb els colors dels domassos que repartien.
Penjar domassos és una manera de sobresortir dins la cacofonia visual que hi ha a l’espai públic, on la imatge és la protagonista. Segons que explica Galmés, penjar domassos és una tradició molt mediterrània i catalana, vinculada a la cultura popular i a les festes majors: ‘Antigament, es treien les teles de domàs, les teles nobles que cobrien els llits, i es posaven al balcó perquè eren boniques. I per festa major, era el moment de lluir-les per demostrar la teva joia i la teva alegria de viure.’ I ara continua aquesta voluntat de destacar entre la resta. ‘Pintar el terra, escriure a les parets o omplir-ho tot de llaços grocs també respon a la voluntat de fer-ho tot cada vegada més gran i impactar’, diu Galmés, qui afegeix que posar llaços grocs ‘és una gran provocació, una manera de cridar l’atenció’, i que treure’ls o pintar-hi una bandera espanyola aprofitant-ne el color ‘respon exactament a la mateixa voluntat provocativa’. L’espai públic, diu, ha de ser polític: ‘És un error dir que s’ha de vetllar per la neutralitat de l’espai públic; hem de vetllar perquè tothom pugui dir allò que hagi de dir a l’espai públic’. Pintar la bandera espanyola en un llaç groc ‘és una mostra de política popular’.
Aquesta resposta a la provocació potser és de les poques manifestacions gràfiques del ‘no’ durant aquests anys, perquè no hi ha hagut cap campanya gràfica en contra de la independència. No els calia, diu, ‘perquè sabien que el referèndum no es faria i continuen pensant que no es va fer’. ‘No necessitaven fer propaganda de res perquè tenien tot l’aparell de l’estat a favor seu.’
L’humor, arma llancívola
Quan el creuer Moby Dada, decorat amb dibuixos de Warner Bross, va arribar al port de Barcelona per allotjar agents de la policia espanyola enviats a Catalunya per evitar el referèndum, la reacció general va ser riure. La imatge d’agents antiavalots vivint entre dibuixos animats va ser tan esperpèntica, que aquells agents que després van carregar violentament contra la població pacífica es van acabar coneixent popularment com a piolins. Des del Piulet amb la banda vermella tapant-li la boca fins al Coiot estomacat, hi ha hagut centenars de mems, cartells i dibuixos que han fet befa de la repressió espanyola amb els dibuixos de la Warner. Justament, un dels fils conductors que uneix molts cartells i pintades és aquest: l’humor. ‘Totes les revoltes fan servir l’humor perquè és una eina molt potent’, explica Galmés. ‘Amb l’humor et rius de l’altre; et deixes endur, però també l’interpel·les’, i afegeix: ‘Quan et sents agredit, la millor arma és riure-te’n, situar-t’hi per sobre.’ L’humor és enginy, creativitat. I en canvi, la violència, no.
El retrat, la humanització dels represaliats
Des que són a la presó, però també des que són a l’exili, la manera de recordar i reivindicar els represaliats són els retrats. Probablement, els més icònics són els vectors de l’il·lustrador Jordi Calvís, que també es poden descarregar des de la seva web i imprimir. N’hi ha d’altres, com els de Toni Galmés mateix, fets per a Òmnium. La il·lustració, no pas la fotografia, ha servit per a reivindicar-los. Galmés explica que tant l’ANC com Òmnium tenien clar que havien d’interpel·lar la humanitat d’aquestes persones, ‘perquè deixaven de ser polítics per ser un més de nosaltres, perquè defensaven les mateixes idees que nosaltres’. El retrat sintetitza i dóna humanitat.
Il·lustrar amb les cares de la gent a qui es ret homenatge no és nou, a Belfast totes les parets eren plenes dels retrats dels presos de l’IRA, per exemple. L’efectivitat d’humanitzar rau en el posat afable, ‘la mirada perduda que no t’interpel·la directament i et diu “vota’m” sinó que mira cap al futur’. Per Galmés, és una manera de crear empatia, de dir ‘la teva lluita és la meva, i per tant, la teva repressió també és la meva’.
La reutilització d’un símbol, el crit per la llibertat d’expressió
Un dels símbols que més ha transcendit, a banda del color groc, és la franja roja sobre la boca, utilitzada inicialment per a la campanya del referèndum ‘Crida per la democràcia’. Una jove, un nen, un immigrant, gent gran… Tots, amb la boca tapada per la banda. La idea primera era recordar que la prohibició de votar interpel·lava tots els col·lectius de la societat, però ha acabat esdevenint un símbol contra la repressió, per la llibertat d’expressió. Galmés, que va ser l’encarregat de dibuixar la campanya, pensa que no hauria tingut tanta transcendència si la Guàrdia Civil no hagués prohibit de distribuir la revista d’Òmnium en què es repartia un domàs amb una d’aquestes imatges: ‘Si la Guàrdia Civil no hagués fet res, probablement hauria passat sense pena ni glòria, però es converteix en símbol de repressió i de censura. I quan hi ha censura, la veu del poble es fa més forta.’
L’encàrrec d’Òmnium era d’actualitzar una imatge que el 1978 ja havia estat un símbol per la llibertat d’expressió i contra la repressió i la censura. El 1977, la companyia teatral els Joglars va estrenar l’obra La torna, una crítica mordaç i sense subterfugis al cos militar i a la pena de mort. Tot i que l’obra havia passat la censura, els autors van ser condemnats i van acabar a la presó i a l’exili. Com a protesta pel judici contra la llibertat d’expressió dels artistes, es va fer un logotip en què es veia una màscara de teatre amb una banda vermella que li tapava la boca i unes lletres cal·ligrafiades que deien ‘llibertat d’expressió’. És un disseny original de l’escenògraf i fundador del Teatre Lliure Fabià Puigserver. La idea, però, sembla que va ser de Teresa Calafell, membre de la companyia Putxinel·lis Claca, segons que explica Galmés al llibre. Sigui com sigui, la imatge va esdevenir icònica, i la banda vermella que tapa la boca torna a ser el símbol contra la manca de llibertat d’expressió. També s’ha emprat en cartells que demanen la llibertat de Valtònyc, dels presos polítics i contra el 155.
Així doncs, els pòsters, els lemes convertits en pintades i cartells, els grafits, els mems, les il·lustracions i les banderes han estat una eina per a la lluita per l’autodeterminació. També ho han estat de moltes altres lluites, com ara la feminista, de la qual Comanegra publicarà també la història la gràfica. Els autors són Toni Galmés i Maria Àngels Cabré, durà per títol Lila: història gràfica d’una lluita i farà un repàs de la història gràfica del feminisme des d’una perspectiva global.
