Greta, i les gretes que vindran

Aquests dies passats tothom ha aprofitat la notorietat de Greta Thunberg per dir la seua sobre Greta Thunberg. I com que criticar del sofà estant és esport nacional en molts països –no tan sols el nostre, no siguem pretensiosos–, podríem dir que cada vegada que sorgeix un fenomen global en un àmbit o altre celebrem els Jocs Olímpics de la crítica de sofà. L’activista del clima aixeca tanta polseguera que no dubto que algun lector d’aquesta columna, sense saber de què tracta, ja estigui pensant el contrari del que afirmarem a les ratlles següents, però és un risc que volem córrer.

En volem córrer el risc, dèiem, però pel que fa a una qüestió col·lateral. Com tots sabeu, Thunberg, per a respondre a la fúria contra les seues maneres de fer i de dir, s’ha vist empesa a fer públic que té síndrome d’Asperger. I bé, si als jocs olímpics del criticatge tots tenim a dins un expert en canvi climàtic, davant de la condició expressada per l’activista resulta que tots també sabem què li convé i què no li convé a una persona amb trastorn de l’espectre autista, com se’n diu ara, TEA per a abreujar. Però, encara que sembli impossible, hi ha una cosa sobre l’autisme que no pot saber tanta gent, bàsicament perquè no fa ni una dècada que s’ha començat a estudiar de manera específica: que les dones amb TEA tenen trets diferenciats respecte dels hòmens ídem, cosa que ha resultat en tota una història de diagnòstics erronis i la creença generalitzada que l’Asperger, en particular i amb comptades excepcions, era si fa o no fot com el Soberano: ‘cosa de hombres’.

A través de pel·lícules, sèries o obres literàries se’ns ha donat a conèixer una varietat de personatges autistes estereotipats, uns més autònoms i uns altres menys, que callen molt o que parlen massa, genis, excèntrics, histriònics, maniàtics, misantrops, hòmens tots, i sempre dignes de la simpatia i comprensió de l’espectador. Aquests caràcters han establert l’imaginari del que és i no és una persona amb TEA entre la població no avesada, i a partir d’aquests trets també s’han definit retrospectivament alguns personatges històrics que haurien pogut ser-ne il·lustres exponents: Newton, Mozart, Einstein, Warhol, Tesla…, hòmens i més hòmens, que tampoc no és tan estrany: partim d’una proporció descompensada en tots els terrenys, cosa que tampoc no és consol de res.

Amb el TEA passa com amb la història de la medicina, que s’ha pres l’exemplar masculí com a patró neutre i universal. L’analogia no és exacta, perquè el TEA no és cap malaltia, sinó una condició molt àmplia, però s’entendrà de seguida: igual que amb els atacs de cor, que els símptomes que tothom coneix i reconeix són els que afecten els hòmens, les proves diagnòstiques del TEA han estat tradicionalment enfocades a la detecció de trets masculins, de manera que moltes dones autistes, amb més habilitats socials que els seus semblants, més capacitat d’adaptació a l’entorn i més facilitat per a simular un funcionament ‘normal’, s’han vist condemnades a passar per neuròtiques, depressives, ansioses, nervioses, bipolars; se les ha empastillat per al que no tenen, i se les ha despatxat per no complir amb el perfil masculí, més rígid, menys comunicatiu i més desinteressat per l’encaix social.

La infradiagnosticació de les dones amb TEA, afegida a la seua infrarepresentació social, ha donat com a resultat el desconeixement d’una realitat que al segle que som ja no té cap excusa. Per això, del fenomen Thunberg se’n poden derivar un parell de beneficis col·laterals que no són sobrers: el primer, i més trivial, és el coneixement dels ‘altres autismes’ per part de la població profana; i el segon, vital, és que les xiquetes amb TEA que tinguin grans plans de futur disposin d’un coi de referent allà fora, enfrontant-se a aquesta cosa absurda, hostil i eixordadora que és per a tot autista el món exterior.

Perquè Thunberg, en aquest món hostil, no hauria pogut fer tot això que fa sense la seua fèrria caparrudesa aspergeriana. Una noia que sap perfectament què vol, no us enganyeu, i el fet que li sigui més esgotador que a la resta no la tira enrere, malgrat les crítiques acarnissades i el paternalisme barat que sap que haurà de suportar durant molts anys. Una referent, doncs, per a les referents de demà que facin el que facin hauran de batallar contra una doble discriminació: per ser autistes, d’una banda, i per ser dones autistes, d’una altra.