12.12.2019 - 21:50
No és el primer cop que em passa que dues peces, aparentment desconnectades entre si, que em volten pel cap fan un clic i m’encaixen i de cop i volta tot se m’aclareix. Aquesta vegada venia amb la idea de parlar de l’enrenou que hi ha hagut amb el terme mena, arran que el 3 de desembre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Observatori de Neologia de la UPF l’incloguessin en la llista de deu paraules candidates a ser el neologisme de l’any. Quaranta-vuit hores després de fer pública la llista dels deu mots que la gent havia de votar, enviaven una nota de premsa dient que substituïen mena per bicitaxi per calmar els ànims alterats i indignats de l’opinió pública. Després hi entrarem, però abans deixem que pugi a escena l’altre tema que se m’hi ha barrejat (la imatge ja us l’avança): dimecres la revista Time va anunciar que escollien Greta Thunberg com a persona de l’any, i va ser llegir-ho i sentir el clic que us deia.
L’acrònim MENA apareix per primer cop recollit en un diccionari fa nou anys: al Diccionari d’afers socials elaborat pel TERMCAT i l’antic Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat, així que, com diu el comunicat del IEC del 5 de desembre, «tant les formes com la definició tenen, doncs, l’aprovació de les institucions pertinents». Però una de les entitats que va demanar públicament que es retirés el mot mena de la votació del neologisme de l’any va ser precisament el rebatejat Departament de Treball, Afers Socials i Famílies: «Us demanem que reconsidereu i retireu la proposta de mena. És una manera denigrant, estigmatitzadora i deshumanitzadora de referir-se a infants migrats sense referents familiars», deien en un tuit el mateix 3 de desembre, i enllaçaven amb el document de Recomanacions sobre el tractament informatiu de la infància i l’adolescència tutelada per l’Administració elaborat pel mateix Departament, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya (aquí en pdf). Aquestes recomanacions també apareixen citades a la nota de premsa del IEC (i van ser presentades tot just fa un mes), on afegeixen que la tria dels deu mots que fan el IEC i l’Observatori de Neologia «és la constatació dels usos observats a la premsa catalana durant l’últim any i no pas una proposta pròpia». En tot cas, cal que sapigueu (sobretot si treballeu a la premsa) que les Recomanacions proposen alternatives a mena com ara: infància i joventut migrada sola, infant migrat sol, jove migrat sol, etcètera, que són formes que de moment costa molt trobar-les a la premsa i que el temps dirà si tenen èxit i acaben funcionant.
Però la pregunta és: què ha passat durant aquests nou anys, del 2010 al 2019, perquè un acrònim que va néixer per ser descriptiu (recalquem-ho: descriptiu) d’una realitat hagi acabat sent despectiu, estigmatitzador? Com ha passat això? Qui n’és responsable? Torno a la nota del IEC per començar a posar-hi llum: «Aquestes connotacions no són fruit de la forma de la paraula sinó de la manera com s’utilitza, o, encara millor, de la percepció perversa d’un col·lectiu social tristament real.» El responsable n’és l’ús, l’ús que se n’ha fet públicament i les connotacions que ha anat acumulant el terme durant aquests nou anys i que han fet que el mateix departament que el va recollir en un diccionari terminològic el 2010 demani que el 2019 no tingui opcions d’acabar entrant al diccionari normatiu.
Per entendre aquestes connotacions és útil llegir un article de Montse Sòria, coordinadora d’Acció Social de la Fundació Pere Tarrés, publicat al març al diari Ara i titulat ‘Per què estigmatitza l’ús de l’etiqueta “mena”?’. Segons Sòria, els mena (l’acrònim MENA respon a ‘menor estranger no acompanyat’) solen ser tractats abans com a estrangers que com a infants, és a dir, la e de l’acrònim acaba agafant més pes que la ema i aquí comença el problema: «la llei d’estrangeria preval sobre la normativa de protecció de menors», afirma Elena Arge Jiménez, del Defensor del Poble. «Les discriminacions comencen quan s’imposen les polítiques migratòries a les polítiques d’infància, i continuen amb discursos de caràcter racista en els mitjans de comunicació i al carrer, reforçats per l’etiqueta mena», escriu Sòria, i aquesta etiqueta «posa l’èmfasi en la condició d’estranger del menor i s’associa a tot de significats que alimenten prejudicis i estereotips».
En resum, durant aquests nou anys hem anat oblidant la importància que té la primera lletra de l’acrònim, la ema de menor. I és en aquesta ema, en aquest ser menor d’edat, que ho connecto amb Greta Thunberg, la nena que a quinze anys, el 20 d’agost de 2018, va engegar tota sola una vaga pel clima que ha remogut el món sencer i que va començar un divendres a les vuit del matí davant del parlament suec amb una pancarta escrita a mà que deia ‘Skolstrejk för Klimatet‘ (‘Vaga escolar pel clima’) i que aviat es va convertir en els famosos #fridayforfuture arreu del planeta. No cal que us ho expliqui, sabeu de què parlo.
La ema que per als mena es difumina fins a desaparèixer per cedir tot el lloc a la e d’estranger, en el cas de Thunberg pren una força descomunal que és utilitzada en dos sentits del tot antagònics: per una banda hi ha els que se l’escolten proactivament perquè, caram, és una nena qui ens diu que ho estem fent tot malament, potser que ens ho prenguem seriosament, ja; perquè en el fons Thunberg no ens diu res que no sapiguem, sinó que ve a subratllar-ho, a ser-ne un altaveu i fer reaccionar els que poden prendre decisions importants per fer canviar el futur del planeta. Ara bé, el fet que sigui una nena de quinze anys qui ens en faci adonar també té una lectura negativa, estigmatitzadora, i molts l’han desacreditada només per ser menor.
Ho comenceu a veure? Uns no poden ser menors perquè abans se’ls considera estrangers, l’altra no ens pot fer reflexionar sobre el futur del planeta perquè és menor. Ara tornem-hi: la revista Time ha escollit Greta Thunberg com a menor de l’any? No, com a PERSONA de l’any. Hi acabem d’arribar. Senyors i senyores que no us preneu seriosament les vides i les paraules dels que encara no tenen divuit anys: els menors no solament són persones des del moment que neixen sinó que, ves per on, arriba un dia que deixen de ser menors però mai no deixen de ser persones, i el dia que deixen de ser menors sabeu què són (i què ja eren?): les persones del futur. Què en fem, doncs? Els seguim penjant ara la ema i ara la e per anar-los arraconant perquè ens fan nosa en el nostre món d’adults?
A casa tinc dues menors d’edat que d’aquí a vuit anys podran votar i el canvi que he vist en elles arran de conèixer Greta Thunberg demanaria tot un altre article que no crec que escrigui perquè seria massa personal, però el que sí que puc explicar és que veure el que ha arribat a fer una nena tota sola les ha empoderades –el verb empoderar encara no surt recollit al diccionari del IEC, però sí que el recull el Termcat– tant com a nenes com també com a dones. Així que, tornant als mena, i ja per acabar (tot i que seguiria), vull pensar que el debat que s’ha generat durant tot l’any però sobretot aquesta última setmana entorn d’aquesta denominació que, com dèiem, ha deixat de ser descriptiva per ser despectiva, estigmatitzadora, servirà perquè hi hagi canvis en la llengua, sí, però sobretot en l’ús que en fem. La paraula menor caduca als divuit anys, senyors i senyores que la feu servir d’escut protector dels vostres prejudicis, la paraula persona, mai.
