01.03.2019 - 21:50
Aquesta setmana m’ha sobrevingut un cansament que, carrer Girona amunt, l’estanquer, que ha sortit a fumar, comparteix i atribueix a la primavera avançada que vivim aquí i arreu. No comentem el judici ni li dic res de l’excés d’hores davant la pantalla de la tele al matí, a la tarda, i al vespre, en el meu cas, veient un capítol rere l’altre de sèries que m’atrapen (River, Press), una dieta visual que no pot ser bona de cap de les maneres, ni per als ulls ni per a res. Mira, avui que puc, me’n vaig al cine. Ben fet, relaxa’t, descansa, fa ell.
És un indepe dedicat, amb qui fa dies que no comentem la cosa, com tampoc no ho fem amb el veí del pati interior de casa, un home encara més dedicat a la causa, a qui tornant del cine trobaré al Morryssom prenent una canya i que tampoc no em dirà res del judici. Me n’he anat al Verdi. Feia tants dies que no hi anava que m’ha costat trobar la taquilla, hi han renovat les instal·lacions i a la primera sessió, que és la que sempre prefereixo si puc, no hi ha precisament cues que t’ho indiquin, on és la taquilla, que ara és un mix de taquilla i bar.
M’han aconsellat molt Vice, aquí titulada, en castellà, El vicio del poder, sobre el totpoderós Don Cheney i com les gasta un vice-president en l’època del trio de les Açores, però només em faltaria això. Un altre dia. Avui veuré Green Book, la guanyadora de l’Oscar per a disgust de Spike Lee, cineasta que segueixo des de sempre i que no hi ha manera que se’n surti de topar amb la condescendència racial –com a mal menor que pot ser molt pitjor– de la indústria hollywoodiana. Enguany que hi concursava amb el film sobre el Ku-Klux-Klan, va i es troba una agredolça i simpàtica comèdia de carretera com a competidora principal que, naturalment, guanya. Ja li va passar fa anys amb l’àcida Do the right thing (‘Fes el que et toca’) el 1989 davant la cordial Tot passejant Miss Daisy. Cada terra fa sa guerra, no hi ha res a fer. Per la meva banda, trio ara una pel·li protagonitzada per Viggo Mortensen, actor que segueixo, que té la música de Don Shirley, el protagonista negre del film, un músic de la discoteca de casa.
El gendre de Gil Matamala no decep mai, ni que s’engreixi com un bacó i perdi el perfil esmolat i sec que l’han fet protagonista d’històries inclements plenes de bondat que a molts ens han robat el cor (La carretera, Promeses de l’est, per dir-ne només dues). Viggo Mortensen, des de fa deu anys amb casa a Madrid amb l’actriu Ariadna Gil, a sobre, aquí, juga en clau de comèdia. Exagerat, extravertit, violent, llest, xerraire sense aturador que se les sap totes, llançat, broda un cop més el paper. Per a mi la pel·li és seva, més que del personatge Don Shirley que interpreta Mahershala Ali, un actor que en dos anys ha trepitjat fort la catifa vermella dels Oscar (el va guanyar el 2017 com a actor de repartiment de Moonlight). Durant la cerimònia dels premis Mortensen va mantenir una gran discreció, com diria que acostuma a fer i diria també que com tocava, ateses les cruïlles racials nord-americanes que hi havia en joc, tant les dels Estats Units que retraten Green Book i BlacKkKsman com les de Roma, que Mèxic també és Amèrica del Nord, per més que els veïns de dalt els prenguin la geografia.
Don Shirley, quin gran músic. M’alegra molt que Peter Farrelly l’hagi tret amb aquest film de les catacumbes de la cultura del segle passat. Aquí en tenim un tast biogràfic. No me’n recordava, ja, de quan a casa discutíem amb Mingus B. Formentor si el jazz és la veritable música clàssica del segle XX. A mi no em costava gens dir que sí, però també em deixava acomboiar pels raonaments i, amb els anys, l’obra electroacústica del nostre amic Josep Manuel Berenguer. Alguna cosa d’aquells anys m’ha tornat amb Green Book, que pren el títol, com potser sabeu, de la guia d’hotels i pensions per a negres al llarg de l’enorme territori dels EUA.
Els artistes majors del jazz tenien sovint estudis formals de clàssica però no eren acceptats com a intèrprets de, posem-hi, Chopin. Tony Lip, el personatge blanc, italoamericà del Bronx que té el ritme a les sabates i és des del primer moment que sent el músic negre un fan seu convençut, li diu, quan sap que toca en clubs i sales de concerts i ball per recomanació de la discogràfica que li ha assegurat que no serà mai als Estats Units (anys 50 i primers 60) un concertista, un solista de clàssica: ‘Però això està bé! Chopin [diu ‘Chupí’ o semblant, el personatge] el poden tocar molts. Mentre que vostè fa una música que només pot fer vostè.’ ‘Gràcies, Tony’, respon Shirley, sincer i agraït. ‘Però no és cert que tothom pugui tocar Chopin… No pas com el toco jo.’
I així anem.
