Jordi Graupera: “Potser me’n sortiré si mai ho torno a provar”

Jordi Graupera (1981) ha escrit La perplexitat (Destino), un llibre de memòries i assaig a la vegada. Escrit com qui parla, de prosa pensada per ser dita en veu alta, aquesta obra del professor, periodista i filòsof té 400 planes, de les quals la meitat són d’anàlisi política, sobretot americana, i l’altra meitat és una introspecció biogràfica interessant: s’hi explica com Graupera va quedar orfe de pare i mare de ben jove, els seus anys d’addició a la marihuana, l’experiència de ser un nen, com qui diu, de divuit anys, de vint, amb una columna d’opinió al diari Avui; el dia a dia d’una família convergent, cristiana i arruïnada que acaba tirant endavant fins que dos càncers s’emporten els pares. Llibre de creixement, el lector hi veu com un Graupera jove arriba als Estats Units per doctorar-se a la New School i es pren seriosament la vida, les lectures i a ell mateix com no ho havia fet mai. Graupera, pare de tres nenes, rep VilaWeb sota el bar de casa seva, al carrer de Borrell de Barcelona, la ciutat on va tornar per fer política i on sembla que no descarta de continuar intentant-ho.

—Frase del llibre: “Nosaltres ens havíem arruïnat”.
—Els meus pares, quan es van casar, van obrir una botiga de làmpades a Consell de Cent amb Borrell. I la van tenir uns dotze anys. Es van arruïnar vol dir que van tancar la botiga, endeutats fins a les celles, vam marxar de casa i vam anar a viure a casa del meu avi, van rehipotecar el pis, que crec que va ser a punt de sortir a subhasta. Jo tenia sis, set anys. Els meus pares van refer la seva vida com van poder, i això vol dir que el meu pare va agafar una feina com a comercial a comissió. Empreses de maquinària càrnia o revestiments. La meva mare es va treure el nivell C de català, va guanyar les oposicions d’inspectora de residències geriàtriques del Departament de Benestar Social i va ser funcionària de la Generalitat.

—El pare el dibuixeu derrotat: cau a terra, té deutes, té panxa.
—Crec que el meu pare pertany a una generació de catalans derrotats, i que havia somatitzat aquesta derrota sent una persona simpàtica, que havia de caure bé a tothom. Tothom l’estimava molt, el meu pare. La meva mare tenia fama de prepotent i de superba, dura. Cosa que ella patia, i li sabia greu. Mon pare era un agent comercial, una persona que al segon cafè ja li havies comprat material. A casa meva entraven tres diaris: La Vanguardia per al meu avi, l’Avui per a la meva mare i El Periódico per al meu pare. Del meu pare, en parlo menys que de la meva mare, i sí que és veritat que la meva mare és una de les persones més intel·ligents que he conegut, un cap molt poderós. I el meu pare, que també era intel·ligent, era el plat emocional de la balança.

—Idea del llibre: vinc del cor de la bèstia convergent.
—Dic, literalment, que vaig caure a la marmita convergent, sóc l’Obèlix de Convergència, però jo no puc prendre més poció a risc de morir, com l’Obèlix. Amb la diferència que la poció convergent et fa més feble i la del Panoràmix et fa més fort. La meva mare era una militant lliurada totalment a la causa. No va fer mai carrera sòlida perquè, deia, no volia competir amb males arts per un càrrec o un lloc a llistes. Però el dia que va morir, de fet, va venir tota la plana major del govern i del partit.

—I al funeral vau viure en la mentida, dieu. Vau recitar un poema que era còpia d’Auden. Viure en la mentida també surt quan expliqueu que a classe fèieu veure que els deures eren fets. I no. Sortíeu a la pissarra, fèieu veure que copiàveu a la pissarra els deures fets, però en realitat els fèieu en directe.
—I explico que a mi em generava una barreja de plaer i culpa. El plaer d’aconseguir vendre una imatge de tu mateix que saps que és falsa. I la culpa del malestar, de saber que el cor genuí de la teva personalitat no és en el món. Tots, no solament jo, podem tenir la sensació de frau respecte de les coses que fem, i som a l’espai públic respecte del privat. I no queda clar quin dos dels gestos és més genuí. I quin és més fals.

—Quan sou a Portugal, jove, i torneu a mentir enviant una crònica sobre el Prestige que no heu vist, ni viscut, que escriviu amb pijama, sou vós el fals, o la vostra cap, que mig us obliga mig us convenç de fer-la? Els falsos són ells, no vós.
—Però sóc jo qui diu que sí. Hi ha moments a la vida que has de saber dir que no. El llibre explica les dues coses: una persona que té uns dilemes interiors sobre l’autenticitat. I un món, el nostre, el món polític i periodístic, que acaba corrompent la gent jove intel·ligent que podria fer alguna cosa pel país. Perquè és poc exigent amb el talent i molt amb les lleialtats. I, com en La República de Plató, fa que els joves trobin l’aplaudiment repetint, fent de mirall. És el que em va passar quan vaig fer articulisme de jove. Però me l’estimo molt, el periodisme. I visc en aquesta paradoxa: en el món acadèmic, sóc el periodista. I en el periodístic, l’acadèmic pedant.

—Idea del llibre: hola, em dic Jordi Graupera i sóc addicte a la marihuana.
—Ara ja no. Però ho he estat, sí. Molta gent té la seva droga. Jo, per exemple, no bec alcohol. Però en el seu moment la marihuana va ser la meva droga. M’interessava explicar quina era la reacció que la ingesta em provocava en el cap o el cor. El llibre parteix d’una premissa lingüística: jo vivia obsedit perquè les paraules signifiquessin el que surt al diccionari. Escriure bé era això. Com més precís, millor. Fins a l’argot ridícul. I una cosa que em passa als Estats Units és que les paraules signifiquen, sobretot, allò que has viscut. Andreu, si jo et dic poesia, penses en el teu germà Biel? Si dic periodisme, en el teu pare Ramon? Si dic excursió en el teu germà Ton? Més: si jo dic que algú no m’aguanta ni nou segons? Penses en l’octubre del 2017? Hi ha un sobreentès. El llibre explica el conflicte polític, però també el conflicte entre el cos i la ment. I jo no puc explicar-te la relació amb el cos si no t’explico la meva relació amb el cos. Què he viscut amb el cos. I el meu cos és el meu cos reaccionant a la marihuana quan fa dos anys que en fumo vint el dia. O el cos malalt dels meus pares, o el de la meva dona en determinades circumstàncies.

—Els cossos del llibre són molt adolorits: el cos de l’avi moribund, el cos de la mare amb càncer, el cos del pare també amb càncer, les cicatrius al cos de la dona després d’haver patit un avortament. He vist el cos de Jesús ple de nafres.
—Ben vist. No me n’havia donat. Potser és perquè tinc una mala relació amb el meu cos. Maldestre, no sé vestir-me. Tinc una relació espiritual amb el món i el cos em fa nosa. Quan n’intento parlar se’m manifesta en la seva veritat més mòrbida.

—Parleu poc, gairebé gens, de sexe. Per què?
—Perquè encara no en sé parlar bé. No en sé parlar de manera sincera.

—Escena amb la vostra mare moribunda. Li dieu, “mare, com més llegeixo sobre religió”, i ella us talla, “més fe tens”, però volíeu dir el contrari, “menys hi crec”. Per què hi creieu menys?
—Perquè jo sóc tan creient com pot ser un filòsof, i tan filosòfic que pot ser un creient. Sóc el creient entre els ateus i l’agnòstic entre els creients. Els cristians tenen una paraula que els no cristians fan servir de manera diferent: carisma. Carisma és allò que t’ha donat Déu perquè despleguis. El teu talent. Als meus amics més creients els dic que el meu carisma és el dubte. Si Déu m’ha donat cap talent, és la capacitat de dubtar. Però si sóc sincer, al final, al final, al final, jo no puc dir que no sóc creient. Mentiria. Però la meva religiositat no serveix per a fer apologètica, ni evangelisme. No puc ser model de res, ni de vida cristiana, ni de fe transformadora.

—He llegit un llibre de creixement d’un nen que passa a jove que es queda orfe i que arriba als Estats Units i allà es pren seriosament a ell mateix. Els llibres, a fons. El periodisme, a fons. Deixaré de mentir com feia a casa. Creixeu.
—No és que no en llegís, abans, de llibres. Però en tenia prou de llegir-ne pocs perquè semblés que en llegia molts. Això passa en aquest país. També en el món acadèmic. I allà, l’acte d’aprofundir en una cosa és pensat perquè sigui plaent, premiat. Tu anaves a una classe, el professor deia no sé què sobre Plató, un alumne aixecava la mà i el contradeia: no és veritat, això. I citava les fonts. I aquell alumne era el qui s’emportava la beca. Una setmana després d’haver arribat em criden al despatx. Un professor rus. I penso, ja l’he espifiada. I no. L’home em diu, escolta, he sabut que ets de Barcelona. Estic llegint Ramon Llull en versió original. Oi que és català? Perquè veig que hi ha gent que diu que és mallorquí. Però això és català, oi? L’hauria morrejat allà mateix si no fos pel puritanisme. I última anècdota de què aprenc als Estats Units: jo hi tenia un amic, allà, que va acabar essent dirigent de Podem. Molt amics. Em truca i em diu: vaig fer l’examen final de doctorat i l’examen deia que podia portar unes targetes amb apunts per si et perdies. Targetes de 13 x 8. I ell en va dur de 17 x 10. Una mica més grans. Li va anar malament l’examen oral, es va barallar amb l’examinadora, tot i que ell tenia raó, i el van acabar suspenent amb l’argument de les targetes. Tu què faries?, em diu. I jo, l’Obèlix de Convergència, li dic… Estàs preparat? Li dic: “Sigues part de la solució i no del problema.”

—Ha!
—Li dic, vés al cap del departament i digues que estàs disposat a repetir l’examen. Uns segons de silenci a l’altra banda del telèfon. I finalment, em diu: estàs com una cabra! Va anar al despatx, va armar un cacau descomunal i el van aprovar. Perquè tenia raó. I en el procés de creixement que dius, això, aprendre què vol dir tenir un conflicte, és important. Explica, en el fons, l’evolució d’un cervell des de dins.

—Als Estats Units se us nota empàtic amb l’esquerra nord-americana.
—La New School és la universitat més d’esquerres d’Occident. Dels Estats Units, segur. Tots els meus amics nord-americans són d’ultraesquerra. I m’ha contaminat molt. Molta gent va als Estats Units i en torna essent de dretes. Jo vaig marxar als Estats Units essent un liberal retardat, i vaig tornar essent un pragmatista nord-americà, que allà és ideologia d’esquerres. I aquí dic que sóc d’esquerres i de dretes. Sóc un pluralista. La teoria de l’alienació de Marx. Hi ha poques coses que hi comparteixi tan profundament com aquesta.

—Llegint-vos, us escoltava. Gran prosa, heu fet, Graupera! Bravo. Una prosa molt oral. Seria un gran audiollibre, aquest. En té la música.
—Me n’alegro, que ho hagis notat. Hi ha un canvi en la meva manera d’escriure que comença amb el llibre La supèrbia (Fragmenta). I en els últims dos, tres anys, he fet una reflexió sobre la manera d’escriure. Vaig llegir Orwell, que em va fotre una bona bufetada. Politics and the English Language i també The Road to Wigan Pier, que és un reportatge sobre miners a Anglaterra. I altres, a mig camí del periodisme i el pensament, com Joan Didion. I em poso a estudiar retòrica, i a fer-ne classes en un curs a la sala Beckett. La credibilitat parteix de la genuïnitat. I aquest procés de reflexió em porta a escriure, per primer cop, bastant millor que abans. I que es veu com penso. Com la llengua passa pel meu cap.

—Expliqueu que decidiu de tornar a Catalunya després de deu anys als Estats Units quan Trump guanya. Per què?
—La Sara [la seva dona] i jo havíem invertit una dècada als Estats Units. Capital humà, intel·lectual, vida als Estats Units. Havíem arribat al màxim de la nostra inversió: jo em doctoraria, feina nova a la universitat, i la meva dona, que havia entrat de freelance en un mitjà de comunicació, era editora d’informatius al canal 24 hores de Nova York. Si volíem fer el següent pas, eren deu anys més. Això volia dir fills allà i la pensió allà. I ens va entrar el dubte. I quan va guanyar Trump vaig veure que allò arribaria aquí. Les idees, les maneres, contaminarien tots els discursos. I si dels discursos d’Obama surt Podem, si Obama és el cinisme de l’esperança (processisme, temporada 1), Trump és el cinisme de la por (processisme, temporada 2). La setmana després del Primer d’Octubre, TV3 era un 24 hores de policies fotent-nos cops de porra. I una concepció de la identitat pensada per tancar-se, i no per obrir-se. I no dic que siguin trumpistes. No. Però estem contaminats per l’imperi. Ens arriba. Som perifèria. Per tant, jo he volgut fer política, sempre he volgut fer política, fins i tot quan no he volgut fer política he volgut fer-ne, si sóc sincer, i d’alguna manera, conscientment o inconscient, m’he preparat per fer aquesta feina d’una manera o d’una altra. També vaig rebre un correu d’una noia que havia arribat al Departament d’Estat. Havia estat estudiant meva i m’agraïa les classes, que creia que l’havien ajudada a arribar on era. I vaig pensar: què estic fent?! Estic formant els quadres dirigents d’un país que m’estimo molt, però que no és el meu. Per què no faig el mateix amb la gent que vol estudiar això a Catalunya? I també vaig tornar perquè ja tenia una filla, n’esperàvem una altra, i volíem que fossin catalanes. I la nit de la victòria de Trump és quan dic, he de tornar a casa.

—I sí, torneu, però no a formar quadres. Torneu a ser el candidat del pòster. Per què no formeu la gent del departament d’estat català? Seríeu un gran Arzalluz. I Arzalluz no sortia al pòster. Però la influència sobre el seu partit, i el seu país, és enorme. Per què no feu aquest paper d’influir des de dins, amb idees, pensament, i feu de candidat?
—Hosti, no ho sé. Perquè jo creia que seria un bon alcalde. I perquè em semblava que jo era la persona que podia fer-ho. Però la qüestió important no és aquesta. Que jo no me’n sortís no vol dir que no sigui possible. I és rellevant que no funcioni com una negació de la possibilitat que aparegui un moviment polític que, sense ser ni el cinisme de l’esperança ni el de la por, sigui capaç d’exercir el poder d’una manera que porti a la independència de Catalunya. Això és possible. Jo no me’n vaig sortir. Potser me’n sortiré si mai ho torno a provar. O potser ho ha de provar algú altre, o una altra mena de gent. Però el forat hi és. La necessitat hi és.

—Ara esteu amb Clara Ponsatí. Quina feina feu?
—Hi estic des del desembre. Tots els europarlamentaris tenen dret de tenir una persona treballant al país on van ser escollits. La idea és comandar l’oficina local i posar-los en contacte amb el seu electorat. La funció és aquesta en casos normals. En el meu cas, estic en la seva tasca política. La Clara ha dit que vol ajudar a fer que hi hagi una generació de líders polítics que no cometin els errors del 2017 ni tinguin la mena de mentalitat que tenen els qui els van cometre.

—Calen nous líders?
—Hi ha un seguit de gent a Catalunya, no només polítics, també periodistes, intel·lectuals, urbanistes, mandarins diversos, que han d’entendre que el seu domini de l’espai públic és un problema i no una solució. Les motxilles que carreguen. Cada vegada que apareix la possibilitat d’un impuls, els qui tenen feina miren d’ofegar-lo, i els altres, tots a córrer a veure si els toca el moment. Ara ha arribat el moment que entenguin, si us plau, que si ho fan per patriotisme, i no per interès, el que han de fer és enretirar-se de sota els focus i posar recursos al servei de qui sigui que ha de venir. Diners, si tenen diners. Si tenen temps, que escriguin llibres explicant els seus errors, perquè la següent generació els tingui per escrit. És el moment, com diu ella, de posar el capital polític que tinguis, el que sigui, al servei de qui hagi de venir. I no pretendre redimir-se a través dels altres. Deixar que la gent nova, sigui jove o gran, digui coses noves. Ara: si algú en cinc, deu, quinze anys, és capaç de posar les idees força sobre la taula per plantejar una insurrecció en clau nacional que alliberi el país, el més normal és que ho faci sense que ningú li hagi deixat pas. Però atès que hi ha tanta professió de fe de patriotisme, per ser precisos, el patriotisme demana posar-se al servei del futur, en comptes de mirar de retenir o reescriure el passat.

—Voteu a Barcelona. Què votareu?
—No ho tinc clar del tot. O m’abstindré, o votaré Primàries. De moment sóc aquí.

—Res a afegir?
—El llibre és escrit en un moment que pensava que no faria política mai més. És la primera cosa que escric a la vida pensant que no seré polític. Passant el temps, ja he passat aquest dol. És un llibre sense el càlcul de moltes de les coses que havia escrit abans, conscientment o inconscientment, de pensar que podria tenir una carrera política. El llibre és escrit en el moment més baix de la meva vocació política. Un llibre on abraces que la teva vida és conflicte en qualsevol dels seus marges.

Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb clicant en aquest enllaç.