Joan Granados: “Si estem en guerra, no podem ficcionar la pau”

Joan Granados (1934) farà vuitanta-nou anys dilluns vinent. Aquest fundador de Convergència en ple franquisme (té el carnet número 3) va ser el director general de TV3 durant més d’una dècada (1984-1995), i sota el seu mandat va tenir de directors dos votants del PSUC, Enric Canals i Jaume Ferrús. Fa pocs dies, va fer una intervenció a TV3 molt comentada, en què es queixava que la televisió catalana actual amaga el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol. VilaWeb va visitar dijous el vital senyor Granados a casa seva, a Barcelona, per parlar de la seva visió del moment polític actual, i de com el tracta la televisió que ell havia pilotat.

—Ara em dèieu, és el moment de dir les veritats
—A Catalunya som en un moment dificilíssim. Per una banda, hi ha una divisió en l’independentisme absoluta i total, difícil de solucionar. Hi ha una persona que hi té una responsabilitat del 90%, des del meu punt de vista, que és el president d’Esquerra Republicana. Perquè el president d’Esquerra Republicana ha muntat una mística igual que aquella que deia: Catalunya serà catòlica o no serà. Catalunya serà d’Esquerra Republicana o no serà. I aquesta mística cada vegada s’infla més. Jo no dic que no siguin independentistes, però només volen ser independentistes ells. M’explico? Parla de l’altra banda d’independentistes com si fossin uns desgraciats. I diu “és que aquests són pujolistes”. Això és una mentida, perquè una gran quantitat de pujolistes, com ara jo, sempre ha estat independentista. Nosaltres només podem anar contra l’estat espanyol i defensar-nos de l’estat espanyol junts, no separats. Aquest és un problema.

—“Estem en guerra”, vau dir fa poc a TV3
—Resulta que apareix un pacte d’aquests estranys que fa que el president d’Espanya intenti de treure la gent de la presó. Els catalans no s’adonen que no ho fa per beneficiar ni els que surten de la presó. Ho va fer perquè arriba un moment que era molt antipàtic que en un país com Espanya passessin coses com aquestes. I els presoners surten de la presó quan interessaria que hi fossin. Perquè la política és això, amic meu. La política no és sortir de la presó i haver de donar les gràcies al cap de l’estat que t’ha fotut a la presó.

—Per què dieu que convenia que ells fossin a la presó?
—Jo crec que el pragmatisme de sortir de la presó és molt respectable. Tinc amics meus (en Rull, aquell, l’altre) que han sortit de la presó. I jo estic content. Però no al preu que n’han sortit. A l’independentisme no li han fet cap favor. Aquell senyor de Sud-àfrica, quants anys hi va estar? Per aconseguir el que va aconseguir. Què li interessa al president d’Espanya, que és un individu llestíssim i bon polític? Que Catalunya sigui una bassa d’oli, que va entrant per tot arreu: a les televisions, als diaris, a tot arreu. Però, sobretot, que el govern sigui una bassa d’oli.

—Si ho entenc bé, per bassa d’oli enteneu la idea d’explicar que Catalunya és pacificada, tot i que no és cert, i dir que no hi ha conflicte, tot i que sí que n’hi ha?
—Per mi això és la bassa d’oli. No hi ha conflicte? Si encara ens estan fotent la gent del Primer d’Octubre. Bassa d’oli és també que no hi hagi ningú que ens digui que Catalunya té un dèficit fiscal. A veure, no pot ser que a la nostra televisió hi hagi por per la política. M’explico? Es nota por per la política. Si algú fa una entrevista a Maria del Mar Bonet, ella estaria molt contenta de parlar també de política. I si hi va el de les americanes, l’economista, en Xavier Sala i Martín, doncs se li parla de la intel·ligència artificial, però no hi ha ningú que li demani: i com ho veus, tu, això? Aleshores, n’hi ha un altre, de problema.

—Quin?
—A Junts no hi ha configurat un lideratge de debò. No hi ha un lideratge fort. Hi ha Laura Borràs, que es lidera tota sola. És esperpèntic, perquè, és clar, és més important ella que el partit. I s’equivoca. El partit és important. I ella havia d’haver deixat pas i dir, bé, mira, m’ha passat això, diré adeu. I no ho ha fet.

—Pedro Sánchez és molt llest i va guanyant la partida
—Guanya la partida perquè té amics a Catalunya. I els seus amics, en aquest moment, són els d’Esquerra Republicana. Que són al govern. I aleshores –perdona que jo faci una crítica del meu partit–, el meu partit hauria d’haver aprovat el pressupost, fet per un conseller que té una categoria especial. Ell podria tornar al seu sector. I això dóna prestigi, perquè és un polític amb carrera professional que se la juga. Políticament s’havia d’aprovar el pressupost. Perquè automàticament Junts es posava al centre.

—Quines coses fa TV3 que creieu que podria fer millor?
—Ara fa coses molt bones que augmenten l’audiència. El diumenge a la nit en aquest moment fan unes pel·lícules que es diuen L’amiga lleial. Una meravella. És una meravella. Una cosa fora de sèrie. Crec que la directora general té les idees clares. Però hi ha alguna mà estranya, en aquest moment, que deixa passar la bassa d’oli. Jo no vull criticar la nostra televisió, perquè fa esforços, però, és clar, jo vaig dir: si estem en guerra no podem ficcionar la pau. M’explico? No podem fer veure que hi ha pau. Que és el que fem. Dir la pau, i això s’ha acabat. I no s’ha acabat.

—Sabeu què us dirà la gent que llegeixi això, senyor Granados? Que a la vostra època Pujol manava molt a TV3
—Manava jo sol! Pujol feia una política de reconstrucció de Catalunya en tots els aspectes. I volia una televisió pública. Lluís Prenafeta feia política. No dic que fes mala política. Perquè era ell qui havia encaminat Alfons Quintà allà dins perquè no ataqués Pujol. M’explico? Quintà era el gran enemic de Pujol. Des d’El País i totes aquestes coses. I Prenafeta va dir, escolta, posem-lo dins. Quan es va saber que em volien nomenar director general, Quintà, que era director, em va dir: “Tu no seràs el director general. Ho tens clar, això? Saps per què? Perquè dins la casa tothom t’odia. I t’odien a mort. A mort. Fixa’t si t’odien, que si sabessin que tens tractes amb una dona que no és la teva, anirien a la teva dona a explicar-li-ho!” Jo, quan vaig sentir això, em vaig quedar absolutament acollonit. Vaig dir, aquest paio és boig. Jo vaig sortir d’allà dient, demà em carrego aquest paio o em passarà com els altres directors generals, que s’han cagat a les calces. Un paio així te l’has de carregar. Per força. Van passar tres o quatre hores de lluita, i algú devia dir a Quintà que ho tenia perdut. Em va dir: “Bé, Granados, jo et faré un memoràndum de tot el que penso fer aquest any vinent a TV3. Tu t’ho mires. Tu fas de director general i jo faré de director.” Jo esperava i esperava, i no venia, fins que de sobte va venir i m’ho va portar. I li vaig dir: “Aquesta feina que has fet de síntesi és extraordinària. Però ho faré jo, no tu. Tu ara agafes, te’n vas a personal que et donin el que et toca i fots el camp, que no et vull veure més!” Ho vaig fer perquè jo no sabia que em podia matar. Com va matar la seva dona. I et diré una cosa: les bases de TV3 són bases posades per Alfons Quintà.

—Passem al temps present
—No. He d’acabar una cosa que crec que és important. Com és que t’hi vas estar dotze anys, allà, pot dir la gent? Doncs perquè no vaig deixar entrar ni una persona del meu partit. Una cosa era Pujol i una altra el partit. Aquí, a casa meva, va venir una carta amb merda dins. Saps per què? Perquè havia signat un contracte amb la Trinca, que eren socialistes. Jo me n’anava i li vaig dir: “Escolta, president, digues a aquests que m’han enviat merda que em portin algú millor que la Trinca. Que els contractarem segur.” La Trinca es va quedar. O el dia que el secretari general del partit, aquella persona que mana, em va dir: “Joan, sé que busques un cap d’informatius. El tinc. És aquest xicot de l’Avui”. Li vaig dir: “T’equivoques, nosaltres no estem fent un Avui, estem fent la televisió per a tothom.” Va arribar un moment que tenia una quantitat de gent en contra que no t’ho pots arribar a imaginar. Jo vaig posar un director i, és clar, tothom esperava que hi posés un convergent. Tu, no fotis conya, perquè automàticament li diran què ha de fer. Per mi va haver-hi una cosa molt important: confiança en els professionals. Els professionals han de ser els millors mentre no siguin d’extrema dreta, mentre no siguin tota una sèrie de coses que no pot ser un professional. Però quan vaig dir a Enric Canals “vols ser director?”, em va dir: “Jo no puc ser-ho”. Per què? “És que no sóc convergent”. “I què votes, tu?” “PSUC”. “Doncs vas molt bé, collons. Vas molt bé. Estigues tranquil.” Va ser director. I després, Jaume Ferrús, també votant del PSUC.

—Éreu militant de Convergència
—Amb el carnet número 3.

—I ara sou militant de cap partit?
—De Junts. Tracta’m de tu, home. Hòstia, tu, si només tinc vuitanta-nou anys!

—Què creieu que hauria de fer Junts perquè arribéssim a la independència?
—Si no hi ha un lideratge fort no podem fer res. No podem fer res.

—I el lideratge fort no és Puigdemont?
—Sí, però Carles Puigdemont és lluny. De tant en tant, va guanyant coses i espero que pugui arribar.

—Com hem de fer això de la independència? El següent pas, quin és?
—Els catalans, per fer passos, hem de pensar que ens hem de sacrificar. O sigui, la independència no es dóna així com així. I després, sobretot, hi ha d’haver algú, que pot ser Puigdemont quan torni, que comenci a fer anar tot això endavant.