Una gran victòria unionista

Ahir va ser Eva Granados (PSC) qui ho va explicar amb més nitidesa. Els plens del 6 i 7 de setembre de 2017 van ser una victòria unionista. Ho va dir en el recordatori ja tradicional que els partits unionistes, dels comuns al PP, fan cada setembre sobre els plens en què es van aprovar la llei de la transitorietat i la llei del referèndum, el 2017. Les lleis que havien de permetre de fer el referèndum i la declaració unilateral d’independència es van presentar com un atemptat contra la democràcia i una derrota de la llei. Van ser dues sessions plenes de crits i interrupcions per part unionista. Segons  Granados: ‘Si alguna cosa vam aconseguir és que es visualitzés que es trencava el parlament i que amb això es fragmentava el país. Va ser una de les victòries sabent que és una taca negra en el parlamentarisme occidental.’ La seva victòria va ser dibuixar un país fracturat.

El debat d’ahir el van moderar José Domingo, ex-diputat de Ciutadans, i capdavanter d’Impulso Ciudadano, l’entitat que va denunciar el president Torra per haver penjat una pancarta a favor dels presos polítics; Domingo és l’home gràcies al qual el president català pot acabar inhabilitat. L’altre moderador era Júlia Moreno, ex-candidata de Ciutadans a Mollet i actual presidenta de S’ha Acabat, associació juvenil espanyolista. Moreno va guanyar la presidència al crit de ‘Joves espanyols. Catalunya us necessita‘. Els ponents abastaven els representants dels partits unionistes que el 6 i 7 de setembre van participar en directe en aquella victòria: Lluís Rabell (CSQP), Carlos Carrizosa (Ciutadans), Eva Granados (PSC) i Alejandro Fernández (PP).

A continuació, VilaWeb ofereix un resum editat de les intervencions del debat, que va durar una hora i 36 minuts, i que per causa de la covid-19 es va fer únicament a la xarxa, amb els ponents parlant des de casa seva, amb algunes dificultats tècniques incloses. El debat va tenir un marcat to agressiu, molt agressiu, cap a l’actuació dels independentistes. A parer dels unionistes, la votació d’aquells dos dies no s’havia d’haver permès, perquè vulnerava la constitució espanyola, i es va fer trencant la normativa. Segons que explica sempre el diputat Germà Bel (aleshores, de Junts pel Sí), la virulència i agressivitat dels unionistes quan parlen sobre aquells plens és allò que els permet de justificar la presó dels seus companys diputats. Si dibuixen fanàtics en acció, la presó s’entén millor. I certament ahir va ser realment impressionant de veure en directe l’agressivitat dels senyors diputats unionistes parlant d’aquells dies:

Nacionalpopulistes
Alejandro Fernández (PP): ‘Abans Lluís Rabell ha dit la paraula clau de l’assumpte: aquí ens enfrontem a un moviment nacionalpopulista, que per definició és antidemocràtic. Mai no dialoga ni transigeix, sempre imposa. Per un moviment nacionalpopulista, un referèndum és una expressió lúdico-festiva en què ells ratifiquen amb majoria aclaparadora allò que prèviament ja han decidit. I això ho fan les dictadures, que són fanàtics dels referèndums de ratificació sobre allò que el líder suprem ja ha decidit. La llei de transitorietat és l’element fundacional de la barbàrie que es va aprovar el 6 i 7. I efectivament la part de la justícia és la més destacada. Ells deien que de manera transitòria (transitòria com la dictadura del proletariat) el president de la Generalitat era dipositari dels tres poders: executiu, legislatiu i judicial. Puigdemont el generós dubto que hagués tornat aquests tres poders. Puigdemont hauria tingut les competències d’un rei absolutista del segle XVI. Increïble. Però el fet més important és que vam poder veure què ens hauria esperat a l’oposició democràtica en el cas que hagués prosperat la República: se’ns prenia la paraula, se’ns assenyalava, estigmatitzava.’

Lluís Rabell (CSQP): ‘Les esquerres han tingut dificultats per a entendre els moviments de caràcter nacionalpopulista com aquest que tenim a Catalunya i que continua viu. Nosaltres el 6 i 7 vam arribar a una finta final la conclusió lògica de la qual hauria hagut de ser un vot negatiu, però va ser d’abstenció. Però crec que es va entendre on ens situàvem.’

Eva Granados (PSC): ‘Si alguna cosa vam aconseguir és que es visualitzés que es trencava el parlament i que amb això es fragmentava el país. Va ser una de les victòries sabent que és una taca negra en el parlamentarisme occidental. Hi havia majoria parlamentària, no pas social, i no van respectar els drets de la minoria.’

Carlos Carrizosa (Ciutadans): ‘Aquells dies van entrar dues-centes persones al parlament a cridar independència mentre els diputats celebràvem la sessió. No sabíem si entraria més gent a coaccionar. No sabíem si entraria la policia a fer detencions.’

Alejandro Fernández (PP): ‘Un dels aspectes del moviment nacionalpopulista és que va ser un exercici de sotmetiment i humiliació als que érem allà. Aquesta era la idea final. Una massa (que ni tan sols és majoritària) és capaç d’imposar en un acte de força (perquè va ser un acte de forca, que no sempre ha de ser força bruta) els seus projectes clarament antidemocràtics. Però la conclusió també és que allà no es va acovardir mai. Jo he elogiat els discursos de Rabell i Coscubiela. Sé que no m’ho perdonaran mai perquè els trinxen. Però s’ha d’estimar la veritat. Ells van estar a una gran altura. No es van acovardir.’

Rabell (CSQP): ‘Potser quan l’Alejandro ens felicita ens busca la ruïna. Potser sí. Però només entre gent que no entén el fons de la qüestió: Joan Coscubiela amb el seu discurs feia el paper de vell sindicalista, que sap quant costa conquerir drets democràtics. Deixeu-me dir que va ser un discurs netament d’esquerres, des del punt de vista de les tradicions del moviment obrer d’aquest país.’

Relació amb els diputats independentistes

Alejandro Fernández (PP): ‘Sempre ens retreuen que les persones que hi ha a la presó són els nostres companys. Independentment de la relació personal que tinguis amb els altres polítics, no podem passar per alt que jurem o prometem complir o fer complir la llei. I això passa per sobre de qualsevol relació personal o amistat. Tota la resta t’ho emportes a casa. La relació amb els adversaris no és un element que m’inquieti. Sí que m’inquieta ara que parlin d’empatia. És cert que hi havia aquells dies una certa dinàmica d’alienació mental transitòria que no sabien com aturar. I tanta empatia que demanen ara, aleshores era una fredor metàl·lica cap a tots els qui érem a l’oposició. Érem atrezzo, un destorb per als seus plans. La nostra obligació no és fer amics.’

Lluís Rabell (CSQP): ‘La relació amb els independentistes era poc fructífera. D’advertiments per la nostra part però sense resposta per l’altra.’

Carlos Carrizosa (Ciutadans): ‘El que va passar al parlament va tenir molt d’efecte en la societat. Tenien la gent acoquinada. I la gent m’explica que davant el televisor ploraven. Em deien: “Vaig venir de jove a Catalunya, sempre me n’he sentit, hi tinc fills i néts, estimo molt a aquesta terra. Ens volen fer fora?’ Ara s’ha parlat de fredor metàl·lica per part dels independentistes que van fer el cop. Mireu, ells sabien què feien. Nosaltres ens vam aplicar a dir-ho amb cruesa a la junta de portaveus. Ningú més advertit que la senyora Forcadell i la resta de membres dels partits. Els advertíem de les conseqüències greus. Tinc molt afecte a moltes persones a les quals els ha anat fatal. Però veia que ens trepitjaven i la cordialitat va lluir per la seva absència. He recuperat el tracte amb altres companys que semblen més apaivagats, però han de demanar perdó per allò que van fer.’

Eva Granados (PSC): ‘Estem marcats per aquelles jornades. M’entristeixo molt cada vegada que ho recordo Sobretot quan ens vam marcar com a no demòcrates i van denigrar-nos com a adversaris. No me n’he recuperat. És injustificable allò que van fer. Aquells dies es va trencar el que molts pensàvem que era Catalunya, un conjunt plural. Aquesta asfíxia que hem sentit ve d’allà.’

I ara què?

Eva Granados (PSC): ‘Ara no hem de preguntar-nos què som, perquè tothom sent a la seva manera, sinó pensar què volem fer junts. Viurem junts sempre, excepte els que se’n vagin de Catalunya. Per fracturat que estigui el país, viurem junts. Necessitem diàleg polític fins a la llei.’

Lluís Rabell (CSQP): ‘Ara armar-se de paciència i tenacitat. No hem de subestimar un fet: s’ha creat un fenomen cultural que no serà fàcil de solucionar; el moment nacionalpopulista. El diàleg és la via. La pandèmia ha demostrat la necessitat de la cooperació confederal i federal. Els que ens reclamem federalistes hem de posar tota la carn a la graella. I que es pugui comprendre la majoria de la societat catalana. Prudència i paciència.’

Alejandro Fernández (PP): ‘Hem de tenir una cosa clara: quan defenses la concòrdia i la reconciliació has de tenir la seguretat que l’interlocutor també ho vol. Però jo no ho veig en el moviment nacionalpopulista que continua dirigint amb mà de ferro. El procés ha mutat. Ara el camí és la destrucció de la monarquia espanyola, una de les més sanes i valorades del món. Ara es menysprea perquè creuen que amb una república espanyola ho tindrien més fàcil. Dialogar amb qui et diu ‘ho tornarem a fer’? El verí nacionalpopulista ha penetrat en amples capes de la societat catalana. No ho resoldrem amb bonisme. Quan volen negociar l’amnistia (que no hi cap), l’indult (que no demanen) o taules de diàleg (amb coses il·legals) no és un diàleg sa. I menys amb qui diu tot el dia que el que té davant són feixistes. Tots tenim la nostra dignitat. Diàleg, sí. Però Déu va parlar de germans, però no de ‘primos’. No es pot acceptar qualsevol escenari.’

Carlos Carrizosa (Ciutadans): ‘Vostè, em diuen, què ofereix als dos milions de catalans que volen la independència? Doncs potser pensem massa en aquests que passarien per sobre de més de la meitat dels catalans que voten una altra cosa. I si pensem en els 7,5, inclosos els 2? Diàleg, sí, però sobre les coses que interessen la immensa majoria. D’entrada, que els líders demanin perdó. I que ens trobem amb una segona línia que no advoqui per la ruptura. Junqueras, que paga llargues penes de presó, amb el llibre amb Marta Rovira que acaba de publicar, parla d’una nova DUI. Aquí ningú no renuncia a res. Que reconeguin els seus errors. Que apaivaguin la foguera. I si tenim el procés apagat i fracassat i amb crisi econòmica galopant, crec que és el moment de parlar tots els que ens vam unir espontàniament el 6 i el 7. I si el separatisme català no entra en sendes transitables en un marc legal, haurem de ser els constitucionalistes que ens aliem per governar Catalunya amb un programa electoral que pensi en tots els catalans’.