13.02.2023 - 21:40
L’estiu del 1988 va ser un estiu de grans concerts a Barcelona. Van començar el 21 de juliol, amb Pink Floyd a l’estadi de l’Espanyol, quan encara era a Sarrià i els culers l’anomenaven Can Ràbia. Més de 40.000 persones extasiades pel so psicodèlic i un porc volador gegant que feien anar la colla de David Gilmour i Roger Waters quan encara no es tiraven els plats pel cap. Després, el 3 d’agost, Bruce Springsteen i l’E Street Band duplicaven la juguesca i omplien el Camp Nou amb 80.000 persones per cloure la ronda de “Tunnel of Love”. Finalment, un mes després, el Boss repetia escenari amb Sting, Peter Gabriel, Tracy Chapman, Youssou N’Dour i El Último de la Fila, en un memorable concert a favor dels drets humans organitzat per Amnistia Internacional.
No sé d’on vaig treure els diners, però vaig anar a tots tres concerts. Els recordo perfectament tots tres i tots tres em van marcar. Eren concerts multitudinaris, a peu dret, de cridar molt, suar més i acabar rebentat. Les ampolletes d’aigua costaven 60 cèntims (100 pessetes) i ens semblaven caríssimes. Assedegats, gaudíem de la comunió amb la massa i xuclàvem l’energia que es crea en aquests grans concerts multitudinaris. No tan sols era l’ocasió de veure Bruce Springsteen dos cops seguits, sinó de descobrir artistes com Tracy Chapman i El Último de la Fila, que sempre més m’han acompanyat.
Va passar l’estiu, va començar el curs i vaig tornar a la vida de feliç estudiant de la UAB. Aleshores, un dia vaig llegir un crític musical que anunciava la visita a Barcelona d’una desconeguda Melissa Etheridge, que segons ell era com un Bruce en femení, la mena de ximpleries que sovint escriuen els crítics. Però jo era prou ximple també per a creure’m la comparació i el 4 de novembre vaig fer cap a l’Ars Studio, un bar de copes industrial i fred de la Barcelona pre-olímpica que hi havia al carrer d’Atenes de Barcelona, on pocs mesos després el gran Keith Haring va dibuixar un petit mural en una paret.
Doncs va ser en aquest concert d’una cantant que no coneixia de res, davant un centenar de persones tirant llarg, on podies anar a la barra i agafar una cervesa, quan vaig veure la llum i vaig descobrir el gran secret dels petits concerts: que puguis mirar als ulls dels artistes que hi ha dalt l’escenari mentre actuen. Tinc ben present la mirada i el somriure intens de Melissa Etheridge cantant “Like the way I do”, que a més ara he pogut recuperar gràcies al fotògraf Ferran Sendra. Tampoc no cal que et mirin tota l’estona a tu, ja m’enteneu, el fet important és que la distància sigui prou curta per a poder-los veure l’expressió sense haver de mirar una pantalla gegant, que no deixa de ser un disbarat de dimensions ídem. En un concert, les emocions no entren per l’orella i prou.
És amb aquest prisma i a partir d’aquesta premissa que ara escullo els concerts on anar. Com més gran és l’espai, més m’esforço a aconseguir entrades a les primeres files. No sempre és possible, és clar. Divendres vaig anar a sentir Ismael Serrano al Palau de la Música. Butaca al primer pis, molt ben situada, però cap opció d’establir contacte o sentir que hi havia connexió amb el cantant. Amb la mala sort que sí que veia les pantalles per on amb un teleapuntador no tan sols li projectaven les lletres de les cançons, sinó totes les presentacions i bromes que anava intercalant. Quina decepció. En canvi, des de la segona filera de platea, la Virtu, amb qui vam anar fa vint-i-cinc anys a un dels primers concerts de Serrano a Barcelona, era ben feliç. M’ha mirat moltes vegades, em va dir després. Cara A.
L’endemà dissabte, cita amb Mireia Vives i Borja Penalba, Mireia i Borja per als amics, al Teatre Casal Cultural de Sant Fruitós de Bages. Un recinte petit i acollidor, ple de gent que xerrava i se saludava abans de començar. El concert va ser una meravella, de traca i mocador, un dels espectacles més bonics que es poden veure a casa nostra actualment, al meu humil i gens objectiu parer. Deu anys després de començar a cantar plegats, juntes i ensems han decidit de continuar fent cançons de fer camí però fer-ho per camins separats. Per això s’acomiaden del públic amb una ronda que porta per nom “Punt i a part” i que us recomano de tot cor. Veureu dos grans artistes que s’estimen tant que són feliços de deixar que l’altre voli lliurement, com a la cançó “Txoria txori” de Mikel Laboa que també canten. Al concert de dissabte hi va haver mirades i encaixades de mans, confessions, emocions a flor de pell i un bonic homenatge en forma de vals teresià amb la col·laboració estelar de David Fernàndez a Anna Gabriel, que era allà amb la seva mare. Cara B.
El bonus track va ser agafar el cotxe a les onze de la nit, com si encara fóssim al 1988 i joves, i posar rumb a la Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques, estructura d’estat musical i epicentre de grans nits de festa i disbauxa a les terres de Ponent. Allà, el mític Carles Belda, l’Eddy Merckx de Sabadell, ressuscitava l’encara més mític Conjunt Badabadoc, integrat per Jordi Rexach “Mante”, Marc Serrats i Eric Herrera. Al crit de puta nit i bona Espanya, o viceversa, ja no ho recordo, va començar un altre gran concert de proximitat, de cançons i versions versionades de Raimon i Sopa de Cabra, el “Virolai” i Núria Feliu a ritme de ska. Anirem tots cap al cel, però abans d’emprendre el viatge és important que la festa de ca la Montse (i amb ella) sigui com el camí, llarg i amb moltes aventures i coneixences.
