Fer-se gran no és cap ganga

Es torna a parlar molt de la gent gran. I és normal, perquè no l’han tinguda gaire en compte. Ni els qui ja estan jubilats ni els qui van fent anys dins el mercat laboral. Encara que potser dels primers se’n parla més que no pas dels segons. Les males passades que els fan són massa evidents i algunes han despertat l’interès mediàtic. Sense anar més lluny, aquí, a VilaWeb, dissabte, Blai Avià publicava un article ben interessant, “Vaga de targetes: la gent gran clama contra l’abús dels bancs”, en què comentava que la iniciativa instava a renunciar a l’ús de la targeta bancària durant el dia com a protesta contra la desatenció bancària a la gent gran. No sé com devia acabar la vaga, però demostra que el col·lectiu ja ha passat a l’acció. Sigui així o recollint centenars de milers de signatures, com ha fet un valencià de setanta-vuit anys. S’ha arribat a un punt d’injustícia, en aquest cas, que és indecent. La bretxa digital no ha de tenir un cost d’aquesta mena –deixadesa del servei– per a una gent que paga moltes comissions i no cobra ni un euro d’interès pels seus estalvis des de fa molt temps.

La cosa és més greu, en aquest cas concret, perquè parlem del nucli dur del poder financer a l’estat espanyol. Són els qui manen en última instància, perquè tenen la clau de la caixa dels calés. Parlem d’una banca que ha guanyat, el 2021, uns 20.000 milions d’euros, la qual cosa significa un 45% més que l’any 2019. Sí, el d’abans de la pandèmia. Uns beneficis que s’han assolit en bona part per les macrofusions, per les altes comissions, però també per l’acomiadament de milers de treballadors i el tancament en massa d’oficines. És a dir, a força de donar menys servei a la clientela.

I això ja fa massa temps que dura. La resposta, com era d’esperar, ha estat molt tèbia per part del govern espanyol i el Banc d’Espanya. Primer, per haver deixat que les coses arribessin a la situació actual. I segon, per no actuar ara amb més contundència. És cert que el passat mes de gener, la ministra Nadia Calviño es va veure pressionada mediàticament a reunir-se amb els responsables de les tres patronals bancàries per abordar el problema de la inclusió financera de la gent gran. Després, ha anat fent diferents declaracions en les quals afirma que la inclusió financera és una qüestió “prioritària” per al govern espanyol. Una mica de cinisme sí que el respira, aquesta frase, no m’ho negareu. Sembla que en l’esmentada reunió va demanar propostes concretes a les entitats per a resoldre el problema i que les volia sobre la taula al cap d’un mes. “Confio que el sector financer, que crec que és molt conscient que aquest és un tema prioritari, ens proposi mesures importants. Nosaltres també treballem en un conjunt d’accions per desplegar aquest pla d’actuació, com més aviat millor, escoltant també la nostra gent gran”, va dir.

Em sembla difícilment creïble, però ja ho veurem. Paral·lelament, els presidents dels grans bancs també han sortit a dir-hi la seva, han dit més o menys les mateixes coses i que ja prenien mesures per a resoldre la qüestió (?). No sé què pensen fer ni com ho faran, perquè crec que no és fàcil i, a més, deuen tenir una plantilla més aviat justeta, després dels 19.000 acomiadaments del 2021… que són una part rellevant dels 125.000 que han fet en una dècada.

Aquesta és la gent gran afectada per la bretxa salarial en un aspecte de la seva vida quotidiana. Però és obvi que quan dic que fer-se gran no és cap ganga, vaig més enllà. I no parlo de salut, ni de pensions. Simplement, baixo el llistó de l’edat. Perquè, quan es pot dir que som grans? Si el ministre espanyol José Luis Escrivà vol que la jubilació sigui com més va més tardana, deu ser perquè creu que la medicina ha assolit fites rellevants en aquest camp i ens fem grans més tard… Malauradament, sembla que les empreses no pensen igual. Perquè resulta que per a moltes, als 45 anys o als 50 ja som grans. A mesura que transites per aquesta franja d’edat en vas essent conscient. I em sembla que la pandèmia ha accelerat el procés amb la bretxa digital com a taló de fons.

Precisament, sobre aquest punt, dijous passat vaig rebre la publicació “Consulta interactiva d’atur registrat i demandes d’ocupació”, que fa l’Observatori del Treball de la Generalitat, un document molt interessant, és dels pocs que fan encreuament de dades, la qual cosa fa possible aprofundir una mica més en la realitat laboral del país. Entre més coses, permet d’analitzar, des que va començar la pandèmia, quin ha estat el comportament de la desocupació registrada, segons l’edat, des de diferents punts de vista.

Recordem que, en termes generals, el nombre de desocupats registrats ha baixat del febrer del 2020 al desembre del 2021 gairebé d’un 7%. Però no ha estat una baixada uniforme, sinó molt esbiaixada. Fixem-nos en quines edats ha baixat més la desocupació. Els joves fins als vint-i-quatre anys són els qui presenten una caiguda més forta, concretament d’un 33%. A mesura que va augmentant l’edat, el percentatge de baixada és menor. Així, dels 25 anys als 34, baixa d’un 20%. Dels 35 als 44, d’un 9%. I dels 45 als 49, d’un 0,5%. I a partir d’aquí, és a dir, dels cinquanta anys endavant, els desocupats augmenten d’un 3%. Els cinquanta anys, doncs, marquen el límit a partir del qual la contractació es fa molt més complicada. Pensem que abans de la pandèmia els desocupats de més de cinquanta anys representaven el 41% del total, i ara ja són el 46%, és a dir, gairebé la meitat. La covid-19 també els ha castigats més laboralment.

Però hi ha més qüestions. Un factor que és molt greu: malgrat la baixada de la desocupació en aquest període, el col·lectiu que aplega els desocupats de llarga durada (més de vint-i-quatre mesos) ha crescut d’un 40%. És molt! Això vol dir que hi ha 125.000 persones que, per la raó que sigui, no troben la manera de sortir d’aquesta situació. Si furguem una mica més dins aquest col·lectiu, veiem que els de més de cinquanta anys representen gairebé el 70%, tant abans com després de la pandèmia. Vol dir que avui, de cada deu persones en desocupació de llarga durada, set tenen més de cinquanta anys. Per pensar-hi una mica, oi?

Quant als sectors, els desocupats de més de cinquanta anys han pujat en alguns punts percentuals entre les dues dates, sobretot, a la indústria, on representen avui gairebé el 60% del total sectorial, i a la construcció, on són el 50%, mentre que en els serveis són el 43%.

Tot plegat és una contradicció de la qual ja veurem com sortim. Hem parlat del cas a Catalunya, però no és pas millor a la resta de l’estat. Ni de bon tros. Cal recordar que l’estat espanyol registra un màxim històric d’envelliment, del 125%, és a dir, que es comptabilitzen 125 persones més grans de seixanta-quatre anys per cada cent menors de setze anys, tal com revelen les últimes dades sobre envelliment de l’INE, que confirmen una tendència imparable. És evident que això té una repercussió directa en la massa laboral. Avui, en relació amb l’ocupació total, els més grans de cinquanta-cinc anys ja representen el 20% del mercat de treball espanyol. A final del 2008 eren menys del 12%. Què s’ha de fer amb aquest segment que creix cada any tan de pressa?

Em quedo amb les paraules de Francisco Mesonero, director general de la Fundació Adecco, qui ha dit: “El gran repte que tenim és convèncer les empreses que recuperar el talent sènior és un avantatge competitiu. Hem de donar per clausurada l’etapa de discriminació al treballador més gran de quaranta-cinc anys, cal tenir en compte que són a l’equador de la seva vida professional i que, a més, tenen valors que els fan altament competitius, com l’experiència, la maduresa i el control emocional. El missatge que ha de calar és la pèrdua de talent i expertesa que suposa desmarcar una persona per tenir més de quaranta-cinc anys: el nostre mercat laboral no els ho pot permetre.” Amén.