18.09.2019 - 21:50
La gran crisi política d’Espanya tampoc no pot explicar-se sense el procés d’independència de Catalunya, un terratrèmol per a l’estabilitat de l’estat espanyol i del règim del 78. El trencament del consens territorial, arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut l’any 2010 i el començament del procés el 2012, ha causat tensió a l’estat espanyol i ha condicionat el paper dels partits independentistes a Madrid, però també va relacionat amb la impossibilitat d’arribar a pactes i mantenir l’estabilitat.
Una de les conseqüències del procés d’independència ha estat la transformació del sistema de partits a Catalunya i la implosió del bipartidisme a l’estat espanyol. Catalunya va tenir un paper clau amb el vot a Podem a les eleccions espanyoles del 2015 i el 2016 –va convertir-la en la força més votada– i el creixement de Ciutadans a la resta de l’estat espanyol, un partit que ha crescut fent una oposició dura i sovint antipolítica al procés.
Quan va començar el procés, el PP governava amb majoria absoluta (2011-2015). És l’últim govern estable que ha aconseguit de completar quatre anys a la Moncloa. Les eleccions espanyoles del desembre del 2015 van donar l’entrada de Podem i Ciutadans al congrés i van ser les primeres en què els partits independentistes tenien un rol diferent, amb la demanda del referèndum pactat al centre de les reivindicacions.
Un canvi de rol a Madrid
Des de la transició espanyola s’han vist cinc majories absolutes: tres del PSOE (1982, 1986 i 1989, gràcies a la suspensió dels diputats d’Herri Batasuna) i dues del PP (2000 i 2011). Dit d’una altra manera, la meitat dels darrers quaranta anys ha governat un partit amb majoria absoluta.
En les altres eleccions, les de 1993 i 1996, CiU va ser clau per a no blocar la investidura i decantar la majoria, primer a favor del PSOE i després, amb el Pacte del Majestic, a favor del PP. Posteriorment, malgrat no ser estrictament essencials en les investidures de Zapatero, CiU i ERC van facilitar investidures i pressuposts.
En aquest gràfic es pot veure el pes del bloc independentista –incloent-hi CiU, tot i que no ho era– des de l’any 1982 fins a la investidura fallida de Pedro Sánchez al juliol. L’independentisme va ser clau per a tombar la investidura de Mariano Rajoy el setembre del 2016 –l’abstenció del PSOE va permetre-la el mes següent– i per a fer caure Rajoy amb la moció de censura presentada per Sánchez el juny del 2018.
El pes de l’independentisme, més enllà de les investidures
Però la influència de l’independentisme en l’estabilitat política a Madrid va més enllà de les investidures. La proposta de Podem de fer un referèndum acordat ha estat una de les excuses del PSOE per a negar-los l’entrada al govern espanyol des de les eleccions del 28-A, amb el pretext que no podia haver-hi dues veus discordants al consell de ministres una volta es publiqués la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Tot i que Pablo Iglesias es va comprometre a donar garanties al PSOE, Sánchez va refusar un govern de coalició.
Una altra qüestió clau és el diàleg amb la Generalitat. El compromís de Pedralbes signat pel govern i l’executiu espanyol el desembre del 2018 incloïa la necessitat d’introduir la figura d’un relator en les negociacions. Això va causar la ira del PP i Ciutadans, que van començar a bastir un relat de cessions del PSOE a l’independentisme. La negativa de l’independentisme a aprovar el pressupost, quan començava el judici contra el procés, i la manifestació de l’extrema dreta a Madrid contra Sánchez pel relator van precipitar la convocatòria de les eleccions.
El PSOE no és part de la solució: el PSOE és el problema
Després del 28-A, JxCat s’ha mantingut sempre en la negativa d’investir Sánchez si el PSOE no reprenia la negociació amb la Generalitat i acceptava que es parlés del dret d’autodeterminació i del final de la repressió. Ara bé, el poc pes aritmètic que va donar-li el resultat electoral feien innecessaris els seus vots en una investidura. En canvi, ERC sí que tenia un pes decisiu si el PSOE pactava amb Unides Podem. Els republicans han insistit d’ençà de la campanya electoral que no posarien entrebancs a l’acord –que s’abstindrien, doncs– per evitar unes noves eleccions i el perill d’un pacte entre els tres partits de la dreta i l’extrema dreta, PP, Ciutadans i Vox.
La insistència d’Albert Rivera d’aplicar novament l’article 155 a Catalunya, tot i la doctrina marcada pel Constitucional, també ha allunyat Ciutadans del PSOE. Rivera no ha perdonat a Sánchez que se’n sortís amb la moció de censura contra Rajoy ni que reprengués el diàleg amb la Generalitat. La qüestió catalana va portar al trencament entre Ciutadans i el PSOE, incapaços de pactar tot i sumar una majoria absoluta després del 28-A.
Tanmateix, el PSOE tampoc no ha fet cap pas que satisfaci l’independentisme, més enllà de propostes estrambòtiques, com ara traslladar el senat espanyol a Barcelona o batejar unilateralment l’aeroport de Barcelona amb el nom de Josep Tarradellas, entre altres ocurrències, més enllà de l’eterna promesa de millorar el sistema de finançament i oferir un nou estatut.
Una crisi del model d’estat
El procés d’independència, amb el qüestionament explícit de la monarquia borbònica restaurada pel franquisme, també ha tingut conseqüències sobre el posicionament dels votants espanyols respecte de les preferències pel model d’estat. Si el 2010 gairebé la meitat de la població tenia com a model d’estat preferit l’actual marc autonòmic, a partir d’aquell moment el suport va baixar fins a situar-se per sota del 30%. Els últims lliuraments del CIS mostren una recuperació del model autonòmic, però no arriba a tenir el suport del 2010.
En canvi, ha crescut el nombre de partidaris d’eliminar les autonomies. El 2010 era la quarta opció, i l’esclat del procés la tardor del 2012 va fer que augmentés fins al 25% i esdevingués la segona opció. L’estat centralitzat sense autonomies s’ha mantingut com a alternativa al model autonòmic ininterrompudament d’aleshores ençà.
Això s’explica pel discurs de la dreta. El PP ha posat èmfasi en centralitzar l’educació, mentre que Ciutadans s’ha mostrat partidari de la recentralització de matèries com la sanitat, l’educació i la dependència i l’eliminació de la condició foral del País Basc i de Navarra. Per la seva banda, Vox ha emergit amb un discurs contra les autonomies i defensant-ne l’eliminació, tot i que és una mesura anticonstitucional i només podria fer-se modificant la constitució espanyola.
En canvi, el model federal –que podria emmirallar-se en un estat amb més autonomia per a les comunitats– i el dret d’independència no han variat gaire aquesta dècada. El discurs federalista del PSOE no s’ha concretat en propostes ni fets i la manca d’iniciativa dels socialistes manté el debat territorial segrestat per la bel·ligerància de la dreta contra l’independentisme.
