La gran crisi espanyola (2): l’explosió del bipartidisme

Fins a les eleccions del 2015, la història de la política democràtica espanyola es podia explicar fàcilment amb l’alternança del PSOE i el PP, que s’havien repartit la Moncloa d’ençà del 1982. Però la crisi econòmica, les retallades de Zapatero, el 15-M i l’auge del moviment independentista català van sotmetre el pacte de la transició a una crisi. Com a resposta a tot això, el sistema polític espanyol va provar de reinventar-se i obrir-se a un espectre polític més divers. Però la fórmula no ha funcionat i ara Espanya resta sotmesa a una crisi.

Llevat de les eleccions del 1977 i el 1979, amb els partits encara recol·locant-se després de decennis de dictadura, el 1982 comença l’etapa del bipartidisme. Durant aquest temps hi ha hagut cinc majories absolutes: tres del PSOE –1982, 1986 i 1989, gràcies a la suspensió dels diputats d’HB– i dues del PP –2000 i 2011. Dit d’una altra manera, en quaranta anys de democràcia, la meitat del temps ha governat un partit amb majoria absoluta.

Aquest gràfic il·lustra la fi del sistema bipartidista d’ençà de les eleccions del 2015. El PP i el PSOE han passat de representar prop del 75% dels vots, a representar-ne menys del 50% a les eleccions de l’abril d’enguany. Ara mateix, els dos grans partits són lluny de la majoria de tres cinquenes parts del congrés i del senat espanyols, com s’havien acostumat a tenir.

Entren Podem i Ciutadans

La destrucció del bipartidisme sostingut per l’status quo durant dècades té, doncs, motius diversos. El més destacat és l’entrada de Podem i Ciutadans al tauler de joc. De primer, Podem aplegà l’onada d’indignació del moviment 15-M. El resultat de les eleccions del 2015 ja es va començar a albirar als sondatges del CIS del 2014, que incloïen per primera vegada Podem, una força nova que havia obtingut cinc diputats a les eleccions europees. PSOE i PP començaven a baixar del 50% a les previsions i ‘la fi de bipartidisme’ omplí les pagines de mitjans espanyols. Però això no feia sinó començar. De fet, a principi del 2015, Podem arribà a superar en intenció de vot el PSOE i, segons alguns sondatges, també el PP.

Veient l’ascens, els poders fàctics van decidir d’intervenir-hi. Si el bipartidisme es moria, calia cerca una alternativa al partit de Pablo Iglesias. Per això l’estiu del 2014 el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va fer un prec en veu alta en representació de les classes dirigents espanyoles. ‘Caldria fer un Podem de dretes, perquè, cony, el Podem que tenim ens espanta una mica. Un Podem més orientat a la iniciativa privada i a la possibilitat del desenvolupament del país, això sí que ens convindria.’

Dit i fet. En poc més de mig any, Oliu ja tenia ‘el Podem de dretes‘ que volia. I no era pas cap partit de nova creació; era Ciutadans, un partit present de feia anys en la vida política de Catalunya, però que a l’estat espanyol era desconegut. L’ascens de Cs anà acompanyat d’una forta presència als mitjans, gràcies a la qual arribà a les eleccions del 2015 amb unes previsions de l’11% de vots.

Les eleccions del 2015, doncs, marquen la fi del bipartidisme i l’obertura d’una nova època política a l’estat espanyol. De llavors ençà, hi ha hagut tres eleccions, i ara hi haurà les quartes; a més de tres investidures frustrades i dues mocions de censura. Com publicava ahir VilaWeb, i tenint en compte que les eleccions espanyoles seran el 10 de novembre i, per tant, almenys fins al 3 de desembre no es constituiran les corts, el govern espanyol haurà estat en funcions o amb les cambres dissoltes 655 dies. És a dir, el 44% del temps d’ençà que Rajoy va convocar les eleccions del 2015.

Ara el sistema es va reajustant i els partits més novells tenen dificultats per a mantenir la força amb què van entrar. La suma de Podem i els seus aliats ha passat de 5.972.000 vots i 71 escons el 2015, a 3.733.000 vots i 42 escons a les darreres eleccions. El partit, afeblit amb les crisis internes i la marxa d’Íñigo Errejón, encara podria eixir més perjudicat d’aquestes noves eleccions, perquè la militància de Mes Madrid demanar de presentar-s’hi.

Així mateix, Ciutadans ha tingut alts i baixos, amb una crisi forta arran de la fuita de figures destacades, com ara De Carreras, Nart o Roldan. A més, les previsions que el PP de Casado recuperi part del vot poden aprimar encara més la influència de Rivera. La presència de Vox al congrés –poc interessat a repetir les eleccions–, afegida a la possibilitat que Ciutadans i PP s’ajuntin sota el paraigua Espanya Suma, són elements que afegeixen incertesa a la convocatòria de les eleccions.

Aquesta fragmentació fa que cap partit no tingui prou pes per a governar amb solidesa. Això també és fruit de la poca tradició pactista d’Espanya, producte d’un sistema polític avesat al bipartidisme. Per si no n’hi hagués prou, abans els governs espanyols podien ser apuntalats de Catalunya estant, com l’any 1996, quan CiU va signar el pacte del Majestic per a donar la presidència a José María Aznar. Tanmateix, el procés independentista i el tomb dels partits sobiranistes ha dilapidat la possibilitat d’aquest suport.