Gran coalició o cinquenes eleccions espanyoles: els escenaris post-10-N

A Pedro Sánchez li pot haver sortit molt malament la jugada. La campanya electoral sembla haver reforçat el PP, ha catapultat Vox (podria arribar a ser la tercera força al Congrés espanyol) i ha enfonsat Cs, segons les tendències que apunten la majoria de sondatges. El resultat de l’aventura electoral del 10-N patrocinada pel PSOE és que Pedro Sánchez pot tenir encara més dificultats que no després del 28-A per a ser investit president. Sánchez es nega a negociar amb les forces independentistes, que podrien superar la meitat dels escons que corresponen a Catalunya, i és possible que els dos grans partits espanyols només trobin una sortida per evitar les que podrien ser les cinquenes eleccions a la vista en quatre anys: la gran coalició. És a dir, una abstenció del PP que permeti a Sánchez d’intentar (si més no) governar en minoria. Però Pablo Casado s’hi nega. Hi ha insistit una vegada i una altra: ‘El PP no facilitarà una investidura de Pedro Sánchez.’ Les previsions electorals somriuen a Casado, que se sent blindat com l’única alternativa real al PSOE gràcies a la caiguda lliure d’Albert Rivera. ‘Comparses són els altres. Nosaltres, a liderar Espanya’, diu el PP.

És clar que una cosa són les promeses electorals i, una altra, la gestió política real quan els escenaris es defineixen. I així és com l’abstenció de Casado pot convertir-se aquesta nit en l’única opció de Sánchez per a començar a governar en solitari. El PP ho deu al PSOE: va ser gràcies a la seva abstenció que Mariano Rajoy va ser elegit president el 2016. També va ser gràcies a aquell gest amb sentit d’estat que Sánchez va renéixer políticament de les cendres, bastint el seu lideratge en aquella oposició ferma al PP. Però no s’estilen els discursos immaculats i l’hemeroteca és plena de paradoxes. D’ençà del 28-A, el dirigent del PSOE demana sense èxit al PP que li compensi aquella abstenció. La diferència respecte d’aquests últims mesos és que aquest cop pot ser realment l’única opció per a evitar unes cinquenes eleccions. Si Cs s’enfonsa a les urnes (alguns sondatges apunten fins i tot que ERC podria superar-los en escons), Rivera ja no serà decisiu. Això al marge de la crisi interna en què entraria el partit, després d’una campanya erràtica que l’ha portat a cridar l’atenció amb extravagàncies com la de dur un panot barceloní al debat electoral a cinc o confiar en el ganxo mediàtic del gos Lucas.

Només hi ha un argument de pes assumible per a l’opinió pública espanyola que podria justificar que els uns i els altres es mengin les paraules de l’hemeroteca, especialment si Vox puja tant com han apuntat els sondatges: un front d’estat contra l’independentisme. El Tsunami Democràtic posarà a prova els pròxims dies la capacitat del moviment independentista de virar cap a una desobediència civil que exigeix més esforços que les grans manifestacions hegemòniques. I si els carrers del Principat es converteixen realment en un problema per a la Moncloa, Sánchez pot intentar cobrar-se la lleialtat que va mostrar amb Rajoy la tardor del 2017, avalant el 155 i la repressió policíaca i judicial. Menys viable sembla que el PSOE opti per fer el tomb invers. La campanya ha acabat d’allunyar-lo de Pablo Iglesias, l’únic candidat espanyol que ha dibuixat un projecte alternatiu per a Catalunya en vista de l’intent desesperat de Sánchez d’ancorar-se cap a la dreta i cercar els vots perduts de Cs. Sembla que no se’n sortirà: se’ls poden endur Casado i Vox. I en canvi el PSOE ja ha encotillat el seu projecte polític en l’immobilisme autonòmic i en la mà dura contra l’independentisme.

És cert que el PSOE va fer una reintroducció cosmètica al programa electoral de la reforma federal de la constitució: la perícia de Miquel Iceta ho va aconseguir. Però Sánchez ha deixat clar que no és aquest el projecte que abandera per a Catalunya a curt termini, sinó més aviat el contrari. A més, l’aritmètica s’entossudeix. Un pacte hipotètic entre el PSOE i Podem tornaria a necessitar l’independentisme per a arribar a la majoria, més enllà del PNB. És a dir, si més no, podria necessitar els escons d’ERC. I sembla que Sánchez és a anys llum d’aquesta opció. De fet, amb prou feines dóna aire a les reiterades reivindicacions de reformar el sistema de finançament del País Valencià, on Compromís es presenta de bracet d’Íñigo Errejón i amb l’ambició de doblar l’escó de Joan Baldoví.

Si, com tot apunta, el PP, Vox i Cs tampoc no són prou per a formar un govern de dretes, el cercle es quadra amb l’evidència: o gran coalició o unes cinquenes eleccions. I mentrestant, l’independentisme pot sortir enfortit al congrés. Els sondatges assenyalen que ERC, JxCat i la CUP poden endur-se la majoria dels escons per primera vegada en unes eleccions espanyoles. Potser els resultats globals no els permetran de ser decisius per a condicionar o boicotar res, però en tot cas ningú no podrà qüestionar el missatge de les urnes catalanes si s’esdevé això. El repartiment d’escons entre les forces independentistes tampoc no serà innocu. Amb una ERC enfilada a repetir o millorar els resultats del 28-A, l’estabilitat del govern de Quim Torra se’n pot ressentir. Serà un nou terratrèmol a l’executiu. Apuntalarà el lideratge electoral d’ERC en espera de l’intent definitiu de Pere Aragonès per a tirar endavant un pressupost i enmig de la batalla estratègica que lliuren les tres forces independentistes, amb un carrer cada vegada més encès i les actuacions dels Mossos d’Esquadra un altra vegada a la picota.

Laura Borràs no ha amagat la incomoditat electoral que li genera el desgast del conseller de l’Interior, Miquel Buch, davant una part important del seu electorat, que n’esperava la dimissió o el cessament fulminant. Però si la CUP li resta més escons dels esperats, s’obrirà una batalla política paral·lela dins el convuls espai de JxCat, que fins i tot es presenta als col·legis electorals amb el seu candidat al senat per Barcelona, Roger Español, reclamant la dimissió de Buch.

I és així com l’independentisme es pot tornar a convertir en un nou element de desestabilització de les majories al congrés. Si el PSOE refusa de parlar-hi i el PP es nega a facilitar la investidura de Sánchez, l’estat espanyol avança cap a unes cinquenes eleccions. Però també pot esdevenir un element definitiu de cohesió de l’espanyolisme, coronat amb l’aval de Felip VI, per a governar sobre la repressió contra l’independentisme si la nova etapa de mobilitzacions constants que va començar després de la sentència es consolida com una nova realitat política amb una influència decisiva sobre les institucions i l’economia.

Ni l’exhumació de Franco ni la resposta a les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem han ajudat Sánchez a enfortir-se com pretenia. Al contrari, ha comès greus errors com el de prometre l’extradició de Carles Puigdemont i enervar la fiscalia presumint de la seva capacitat per a influir-hi, amb la forçada rectificació posterior. En contraposició a les penes de presó dictades pel Suprem, l’exili posa els pèls de punta al PSOE, nerviós amb els entrebancs de les extradicions. La Comissió Europea va tocar el crostó a Josep Borrell per haver fet pública la correcció de la resposta de les autoritats policíaques britàniques, que havien qualificat de ‘desproporcionada’ l’euroordre de Pablo Llarena contra Clara Ponsatí. Però res no s’acaba aquí. I mentrestant, la governabilitat de l’estat espanyol es complica cada vegada més.