Gran coalició contra l’Apocalipsi

Els polítics catalans descriuen l’Apocalipsi. El president de la Generalitat ha declarat solemnement que “l’hora és greu i cal defensar Catalunya”, com si ja tinguéssim al damunt la negror de la tempesta. Pere Aragonès considera dat i beneït que el PP i Vox governaran l’estat i que ordiran “un atac fonamental contra els consensos bàsics”. ERC i Junts s’exigeixen fórmules excepcionals. El front democràtic que proposa Aragonès fa pensar en el Front Popular, la unió de les esquerres espanyoles que va guanyar les eleccions del febrer de 1936. El cartell que ja difon el PSOE mostra Pedro Sánchez amb el dit alçat, tot tenyit de vermell, encarat a Santiago Abascal i Alberto Núñez Feijóo, tenyits de verd. El verd de Vox. També el verd militar de Franco. La intenció sembla alimentar un clima retòric de pre-guerra.

La histèria d’aquest marc respon sobretot al nerviosisme partidista. El PSOE ha perdut gairebé tot el seu poder territorial. ERC ha perdut 300.000 vots i si el PP governa a Madrid, el discurs del diàleg i la claredat se’n va en orris. Mentre Aragonès i Sánchez arenguen la resistència, Junts i el PP, els dos actors que van sortir més reforçats de les eleccions municipals, rebaixen el marc bel·licista. Jordi Turull, conscient que l’enemic central del seu espai és l’abstenció, acusa Aragonès de tenir un marc mental espanyol: “Això no tracta de PSOE, PP o Vox. Això tracta de Catalunya.” Feijóo ha visitat Barcelona per demanar perdó als empresaris en nom del partit per no haver tingut una proposta per a Catalunya. Ja fa més d’un any que diu que el seu espai és “reformista i autonomista”.

L’avançament electoral estalvia set mesos d’agonia a Pedro Sánchez, però també dóna temps al PP per endarrerir els seus acords amb Vox. El president Ximo Puig, aviat cap de l’oposició valenciana, ja afluixa la confrontació. Ahir va dir: “Si el PP manté les polítiques que hem aplicat, no tindria cap sentit no donar-li suport.” També Joan Ribó diu que vol una “oposició constructiva” a l’Ajuntament de València. Fins i tot està disposat a pactes aïllats amb el PP de María José Català, especialment on Vox ataca més, com ara en els drets de les dones. Català mateix diu que vol governar tota sola. A les Illes, és el PP que pressiona els socialistes perquè li permetin de manar sense una coalició amb Vox. El PSIB s’hi nega. De moment. Més per Mallorca s’espolsa les puces de sobre, però encara no ho ha descartat.

Hi ha una textura diferent entre la teatralitat bèl·lica del PSOE i ERC i el to serè i cordial de Puig. Sánchez encara unes eleccions i està preocupat per mantenir el poder i prou. Puig les ha perdudes i no vol que li esborrin el llegat. L’histrionisme de Vox serveix per a cohesionar la política espanyola. L’any 2019, Sánchez va promoure una repetició electoral tot atiant la por de l’extrema dreta, i, en lloc de combatre-la, la va ajudar a guanyar un milió de vots. Per la supervivència del president espanyol, Vox va passar de cinquena força a tercera. Ara els socialistes tenyeixen Feijóo de verd per a reforçar el dramatisme, però mentrestant Jaume Collboni mira de rebre els vots del PP per arrabassar l’ajuntament a Xavier Trias. Feijóo deixa màniga ampla als seus barons perquè pactin amb Vox, però ell també diu que vol governar sol.

Vox sap que el PSOE i el PP juguen amb el seu espantall però que, a l’hora de la veritat, podrien pactar per a escombrar-lo, si la cosa es desbordés massa, o si Brussel·les ho demanés. Per això han començat a intensificar les exigències allà on tenen la clau. A Extremadura, la candidata del PP diu que està disposada a repetir les eleccions si les exigències de l’extrema dreta són massa dures. Tres anys abans de l’esclat de Vox, una altra repetició electoral va fer president Mariano Rajoy per segona vegada. Va ser gràcies a l’abstenció dels diputats del PSOE, tret dels catalans i de díscols d’aleshores, com Margarita Robles. Hi va haver un cisma socialista. La vella guàrdia va expulsar Sánchez. Avui Robles és ministra de Defensa, guardiana de l’estat profund.

Els fronts que dibuixen Sánchez i els seus aliats –“o el feixisme o nosaltres”– no són els únics que hi ha damunt la taula. Si el 23 de juliol Feijóo guanya prou folgadament respecte de Vox, les pressions perquè el PSOE torni a permetre un govern al PP no haurien de sorprendre ningú.

Continua l’excepcionalitat econòmica

La presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, ha avisat avui que encara no hi ha proves que la inflació hagi tocat sostre. La mitjana a l’eurozona, aquest mes de maig, ha estat la més baixa d’ençà que va començar la invasió russa d’Ucraïna. El BCE diu que la baixada és mèrit de les seves polítiques: d’ençà del juliol ha apujat els tipus d’interès de 375 punts bàsics, un ritme sense precedents. Però Lagarde ha volgut atenuar una mica l’optimisme. Les mesures extraordinàries també continuen als Estats Units, on ahir la cambra de representants va aprovar de suspendre durant dos anys el sostre de despesa, a fi i efecte que el govern pugui continuar demanant préstecs i emetent bons, i eviti la suspensió de pagaments. Ara ho haurà de segellar el senat.