El punt de no-retorn

No n’havíem estat conscients, però aquella decisió presa a les cinc de la matinada, amb lleganyes als ulls i el cap emboirat per la son, ho havia canviat tot. El fet de passar amb relativa facilitat pel port de Renjo La, al parc natural del Sagarmatha, ens havia obert la porta a una nova possibilitat que fins aquell moment era només una idea esbojarrada. El nostre camí feia parada ara al poble de Thame, des d’on sortia una ruta menys trepitjada cap a un dels ports més difícils de l’Himàlaia, el Tashi Lapsta (o Tashi Lapcha). De debò érem capaços de superar-lo?

El Gran Camí de l’Himàlaia és una xarxa de camins i caminois que permet de travessar la serralada més alta del món d’est a oest, o viceversa. Tot i aquesta varietat de recorreguts, els excursionistes i afeccionats saben dos itineraris principals: la ruta alta i la ruta baixa. La primera uneix els senders de les cotes més elevades possibles. És l’opció extrema i més aventurera. I, per què no dir-ho, també la més perillosa. La segona transita per vies molt més baixes, entre viles, i permet conèixer les diferents ètnies que viuen a les muntanyes més habitables de la zona. És coneguda com l’alternativa cultural.

El nostre objectiu era seguir la ruta alta i anar per la baixa només quan ens trobéssim amb obstacles que no poguéssim superar, ja fos per la dificultat tècnica del tram o per les imprevisibles condicions meteorològiques. La idea era evitar els tres punts considerats tècnics: el port de Sherpani Col, el més alt del món i un dels més perillosos, el del Tashi Lapsta i el de Tilman.

Llegint la informació que hi ha per internet, podia semblar que tots tres són absolutament impossibles de fer sense guia, cordes i arnès de seguretat, uns luxes que nosaltres no teníem. Però si una cosa havíem après en aquests més de trenta dies a l’Himàlaia, és que hi ha un gran engranatge, operat per les agències de turisme, que controla completament el turisme al Nepal. Internet no n’és cap excepció. La immensa majoria dels resultats dels cercadors són pàgines d’agències turístiques que, òbviament, tenen interessos en el fet que tots els visitants contractin els seus serveis.

És per aquest motiu que vam decidir de documentar-nos amb les experiències d’altres persones que haguessin fet el temut Tashi Lapsta. La resposta que ens van donar ens va sorprendre. Deien que ho podíem fer. Que era difícil, però factible. Per què no provar-ho, doncs? Si travessàvem el port, podríem continuar gaudint d’una nova zona d’alta muntanya, la de la vall del Rolwaling, que altrament quedaria obviada. La força que ens atorgava haver completat els primers 500 quilòmetres de l’expedició amb èxit ens va donar l’empenta que necessitàvem. Segurament, si llavors haguéssim sabut que l’última setmana havien mort dues persones en aquell mateix port, la decisió hauria estat una altra.

Treure’s la son per entrar en un malson

El camp d’Ngole era l’últim obstacle abans d’encarar el port més elevat que, en principi, ens toca superar durant aquests gairebé quatre mesos d’expedició. Arribar-hi des de Thame no havia estat complicat. Quatre hores d’agradable passeig per la vall. Ara bé, unes setmanes abans ens hauria costat Déu i ajuda fer-ho. A Ngole només hi havia un dharamshala, els refugis que històricament es construïen per a pelegrins, després per a portadors i ara, sobretot, per a excursionistes. No era la primera vegada que ens en trobàvem i que teníem la intenció de passar-hi la nit. Aquesta vegada, era un edifici força modern de pedres, sense porta i amb grans forats al teulat per on entraven fredes ràfegues de vent.

Quan hi vam arribar, les quatre parets ja protegien un munt de xerpes, els nepalesos de les altes muntanyes, que treballaven per a una expedició austríaca. Hi havia una desena de turistes i gairebé vint treballadors, entre portadors, guies i cuiners. Un equip completament antagònic al nostre, en què els dos membres fèiem a la vegada de portadors, de guies i de cuiners.

Entre sopes i tes per a escalfar l’esperit, els xerpes ens van oferir una tenda per a dormir-hi com la que feien servir els seus clients austríacs, molt més càlida i resistent que la nostra. D’aquesta manera no havíem de dormir al terra del dharamshala, on preveien dormir ells, i s’asseguraven que no els despertaríem de matinada. Nosaltres pujàvem i, per tant, necessitàvem començar d’hora. Ells, en canvi, ja baixaven i s’ho volien prendre amb més calma.

A les tres de la matinada sortíem de la nostra carpa de tela. A 4.800 metres d’altitud, les estrelles semblaven més a prop que mai. La nit ens esperava, fosca, i al davant, un circuit d’obstacles ens havia de portar un quilòmetre més lluny del centre de la Terra.

Vam omplir les cantimplores per un forat a la capa de gel que cobria el petit rierol que regava el campament. Passa rere passa, vam començar a enfilar. La primera part del recorregut era per una tartera, un camp de pedrotes negres que de seguida ens van amagar el camí sota la manta de foscor de la matinada.

Però la meva preocupació era una altra. D’ençà de l’esmorzar, alguna cosa no acabava de rutllar dins meu. Semblava que tenia una mena d’indigestió. En aquestes cotes, qualsevol mal físic es magnifica, i el malestar s’ha de tractar sempre com a mal d’altitud fins que no es demostri el contrari. Per precaució, em vaig prendre un medicament especial per a aquestes situacions, però no va acabar de fer efecte. Les passes eren més feixugues que mai. I això que ja feia uns dies que era a a cotes altes i, teòricament, m’hi havia aclimatat bé. A cada metre ascendit, la situació empitjorava.

Al fort mal de panxa, ben aviat s’hi va sumar un mareig intens. Avançava a poc a poc, respirant irremeiablement massa de pressa i, a més, amb un desagradable sabor de bilis a la boca. En un determinat moment, la ment semblava perdre’s en pensaments abstractes. El cos feia la seva i el cap, impotent, vagava en algun lloc de Banyoles, Barcelona o Pequín, en antics records banyats en oceans de nostàlgia.

Quan me’n vaig voler adonar, tenia la visió emboirada. Ni la llanterna que portava lligada al cap semblava definir les pedres que els meus peus trampejaven com podien. A l’alçar la mirada, perduda com la d’un borratxo, entreveia la llum d’en Dani enmig de la mar d’obscuritat com un petit far a centenars de metres de distància, completament lluny del meu abast. La sorpresa era immensa però muda quan sentia la seva veu a poques passes de mi. Dues vegades, fins i tot, vaig veure nítidament una tenda verda il·luminada que no existia. ‘Segur que estàs bé?’, em va preguntar el meu company.

No ho estava, però sembla que alguna part de dins meu li havia contestat unes quantes vegades que no es preocupés. El cos continuava pel camí tot i que dins meu sabia que havia de parar. Avançava com un titella controlat per unes mans desconegudes, cruels. Quan vaig caure per enèsima vegada completament extenuat entre les roques, vaig comprendre que aquell port no el passaríem. Com a mínim, no pas aquell dia. Si continuava així, hi havia el perill que els símptomes empitjoressin i que el Tashi Labsta sumés una víctima més al seu llarg historial.

L’arribada del sol ho va canviar tot. Ben bé com si el problema hagués estat la manca de la seva escalfor a la pell, em vaig impregnar dels primers raigs en un bany revitalitzador. El nostre entorn, a més, de seguida va delimitar l’increïble espai on érem. La vall imponent per la qual havíem arribat s’estenia envoltada de cims alts que anaven creixent a mesura que ens hi acostàvem. El camp d’Ngole havia quedat tan avall que no es podia ni veure. Tot i les penúries, havíem avançat força, aquella matinada. A mesura que els nostres ulls es van anar acostumant a la claror, ens vam adonar que el mur de neu enorme que s’alçava davant nostre era, de fet, una glacera imponent.

Els nostres peus es van dirigir cap allà. Segons que ens havien dit, trobaríem una via que ens havia de col·locar sobre el gratacel de gel mil·lenari, de manera que evitaríem d’escalar-lo. Efectivament, de la cantonada dreta n’eixia una gruta formada per un antic rierol, ara congelat. La pujada era tan empinada que havien hagut de col·locar unes cordes fixes per a ajudar a ascendir i descendir amb més facilitat.

Amb una energia renovada, però sense precipitar-nos, vam escalar aquell mur de pedra i gel per vorejar la glacera sobre la qual descansava el port. Fer-ho amb una motxilla de 25 quilos a l’esquena va ser un desafiament singular. Un cop amunt, vam haver de superar els últims 200 metres de desnivell enfonsant les botes en una piscina profunda de neu en pols.

El final del principi

Unes banderes d’oració budista onejaven amb violència. Al port de Tashi Lapsta, a 5.755 metres, hi bufava un vent fort. Ni el cim del Montblanc, ni el del Teide, ni l’Elbrús s’alcen tan amunt com aquell grapat de banderes. Els seus colors vius s’estenien entre l’únic grup de roques que sobresortia de la neu. Les teles acolorides que més destacaven eren les noves però, si s’hi parava atenció, se’n podien entrellucar les velles, descolorides pel pas del temps i gairebé camuflades per sobre de l’omnipresent blanc del fons.

No havia estat un ascens fàcil. De fet, havia arribat a semblar impossible, però al final tot havia sortit bé. Si més no, de moment. Ara faltava la part més perillosa, la cara nord. Dues valls amb glaceres i més de 3.000 metres de desnivell acumulat era el que quedava fins a arribar a la civilització i, per tant, per sentir-nos segurs de nou.

Eren les onze del matí i al cel no hi havia cap núvol amenaçador. Teníem tot el dia davant, però ni un minut per perdre. Aquell era el punt de no-retorn, el port que canviava el nostre recorregut per embellir-lo i elevar-lo a una nova potència. Estàvem preparats. Grampons lligats als peus i piolet en mà. Començava el descens.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleïnt sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta