La recuperació insòlita de la Gran Barrera de Corall deixa bocabadats els experts

És una notícia que, d’entrada, sembla excel·lent: les darreres dades de l’Institut Australià de Ciència Marina revelen que la cobertura de corall en algunes parts de la Gran Barrera de Corall és en xifres de rècord. Però això no vol dir necessàriament que l’escull torni a tenir bona salut.

A l’extrem nord de la Gran Barrera, la cobertura de corall sol fluctuar entre un 20% i un 30%. Ara per ara, aquesta xifra és d’un 36%, el nivell més alt registrat d’ençà que se’n van començar a tenir dades, fa més de tres dècades.

Aquest rècord arriba després d’una dècada alarmant, en què l’escull ha viscut fins a sis episodis diferents d’emblanquiment del corall en massa, quatre ciclons tropicals greus, molts brots de paràsits i tota mena d’inundacions que han afectat adversament la qualitat de l’aigua. Així doncs, què passa a la Gran Barrera de Corall?

Les dades sobre la cobertura de corall sovint són enganyoses perquè es basen solament en un rang molt petit d’espècies –les que més creixen més de pressa després d’una pertorbació, com ara els emblanquiments en massa. Però aquestes espècies de corall també són extremadament susceptibles als canvis i, per tant, tenen més probabilitats de morir a curt termini i mitjà.

Les dades són sòlides

La Gran Barrera de Corall s’estén al llarg de 2.300 quilòmetres i té més de 3.000 esculls individuals. És un ecosistema excepcionalment divers en què viuen més de 12.000 espècies animals, a banda de milers d’espècies de plàncton i flora marina.

Aquests darrers anys, la UNESCO més d’una vegada ha considerat d’incloure l’escull a la llista del patrimoni de la humanitat en perill. Ara fa poc, l’informe de l’estat del medi del govern australià n’ha descrit l’estat de conservació com a pobre i en deteriorament progressiu.

Per a protegir la Gran Barrera de Corall, cal que estiguem a l’aguait sobre el seu estat i ens n’informem tant com sigui possible. Per això, el programa de monitoratge a llarg termini de l’Institut Australià de Ciència Marina n’ha recollit dades d’ençà del 1985.

El programa treballa a partir de l’estudi d’una selecció d’esculls segons la mena d’hàbitat (és a dir: la costa, fora de la costa o bé a una distància mitjana) i zones de gestió. D’acord amb aquests punts de referència, el darrer informe proporciona una sinopsi sòlida i valuosa sobre l’evolució de la cobertura de corall en vuitanta-set esculls dels sectors nord, central i sud durant aquests darrers trenta-sis anys.

Els resultats

En general, les dades demostren que la cobertura de corall ha augmentat considerablement en la major part dels esculls. El nivell de cobertura als de prop del cap Grenville i la badia de Princess Charlotte, al sector nord, s’ha recuperat dels darrers emblanquiments en massa: tots dos tenen una cobertura de més d’un 75%. Al sector central –en què la cobertura, històricament, ha estat per sota de la del nord i la del sud–, hi ha un 33% de corall, un valor prou alt.

El sector meridional, per la seva banda, té un historial més convuls. A final dels vuitanta, per exemple, la cobertura era per sobre d’un 40%, però el 2011 va caure a un mínim d’un 12% arran del cicló Hamish. Actualment, la regió té una plaga de peix estrella de la corona d’espines, un dels paràsits més lesius per als coralls. Ara, amb un 34%, la cobertura en aquesta zona continua essent relativament alta.

D’acord amb aquest conjunt de dades, el corall va recuperant l’antic esplendor a tota la regió de la Gran Barrera. Així doncs, podem dir que la situació de l’escull és com més va més bona?

El corall ens enganya?

A l’informe de l’Institut Australià de Ciència Marina, la recuperació dels esculls es calcula d’acord amb la variació en la cobertura de corall. Però, a què ens referim quan diem “cobertura de corall”?

És un indicador molt ampli que s’empra per determinar l’estat d’un hàbitat marí. Es calcula a partir d’informació relativament fàcil de recollir, cosa que fa que sigui la mètrica més usada per monitorar la salut dels esculls coral·lins. Una cobertura de corall alta pot voler dir que l’escull és en bones condicions o bé que es recupera després d’algun sotrac.

Ara, en aquest cas, el resultat més probable és que l’escull estigui dominat per un nombre reduït d’espècies, atès que l’informe explica que les del gènere Acropora són les causants principals de la recuperació en la cobertura de corall.

Aquest gènere de corall és conegut per un cicle de vida boom and bust, és a dir, d’auge ràpid i mort igualment veloç. Immediatament després de sotracs, com ara els ciclons, aquestes espècies fan de pioneres: colonitzen l’espai buit molt de pressa i cobreixen grans àrees en poc temps.

A conseqüència d’aquest creixement ràpid, els coralls Acropora tendeixen a proliferar durant les fases primerenques de recuperació. Així i tot, sovint són susceptibles als danys causats per les ones, les malalties i els emblanquiments. Per això, les poblacions solen caure en picat en pocs anys.

Determinar si un escull s’ha recuperat segons les sensacions d’algú que va a remolc d’una barca i que ha de mirar sota l’aigua i estimar en qüestió de pocs segons si el corall ha tornat a créixer o no és com sobrevolar un bosc cremat i dir que s’ha recuperat perquè les copes dels arbres tornen a ser verdes. Indica que l’escull avança en bona direcció, sí, però no dóna pas informació sobre la diversitat, l’abundància o la salut dels animals i plantes que viuen dins (i entre) el corall.

Optimisme prudent

El meu estudi, publicat l’any passat, va examinar 44 anys de registres de distribució de corall al voltant de l’illa de Jiigurru, situada a l’extrem nord de la Gran Barrera de Corall. De les 368 espècies de corall registrades mai a l’illa, 28 no s’han vist en més d’una dècada i són en risc d’extinció local.

L’illa de Jiigurru, precisament, és un indret on la coberta del corall ha crescut de pressa després del devastador emblanquiment del 2016 i el 2017. No obstant això, hi continua havent un risc real que hi hagi extincions locals d’espècies de corall.

Encara que no hi ha dades que ho demostrin o desmenteixin, també és probable que hi hagi hagut extincions locals –o, si més no, reduccions– de la vida marina relacionada amb els coralls, com ara els peixos, els crustacis i els mol·luscs que se n’alimenten.

Sense més informació respecte de les espècies individuals, és impossible d’establir quina part de la Gran Barrera de Corall s’ha perdut o recuperat d’ençà del darrer emblanquiment en massa.

Si ens basem en les darreres dades de cobertura de corall, és temptador de ser optimista. Però atès que es preveu que les onades de calor i els ciclons siguin més freqüents i greus en un futur, caldrà que mantinguem una certa prudència a l’hora de proclamar la recuperació definitiva de l’escull.

Zoe Richards és investigadora a la Curtin University de Perth (Austràlia). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.